Se muestran los artículos pertenecientes a Noviembre de 2007.
Lara Bosch, la nostra creu
Del bloc de l'Hèctor López Bofill:
29.06.2007 ! 05.00 h
Si l’any passat vam haver de suportar la concessió de la creu de Sant Jordi a aquest exemple de catalanitat i de compromís amb el país que es diu Javier Godó (conde de Godó), aquest any no ens hem quedat curts veient com el Govern d’Entesa en la seva formació de gala li estrenyia la mà a aquest agent del subdesenvolupament nacional anomenat José Manuel Lara Bosch.
Astora la poca capacitat de reacció i la poca vocació transformadora d’aquesta Generalitat composada per partits d’esquerres que es barreja i honora la mateixa gent que Pujol havia flirtejat, amb la diferència que, com a mínim, el pujolisme no havia caigut en l’humiliació de reconèixer-los amb distincions patriòtiques.
L’afer de les creus de Sant Jordi revela amb tota cruesa la dinàmica política i cultural en la qual s’està caient d’ençà de la constitució del nou Govern: un silenci convertit en evaporació ideològica que acaba reforçant els poders fàctics immobilistes de sempre. Per dir-ho de manera més gràfica: imitar l’estratègia pujolista però encara pitjor perquè no s’obté res a canvi ni en termes nacionals ni, per descomptat, en termes socials. Així doncs, l’emancipació nacional ha de venir de la mà del president del Círculo de Economía? D’un dels principals actors implicats fins a les celles en la frenada de l’Estatut? D’un d’aquests descendents dels ocupants que van treure tacada amb la situació de dominació franquista i que serien els primers en deixar-se subornar pels poders fàctics espanyols si aquests encara tinguessin la intel·ligència de voler-los comprar?
Veure algunes autoritats de l’independentisme català al costat d’aquests espècimens no deixa de provocar el més justificat dels alarmismes. Què els fa pensar que triomfaran allà on Pujol va fracassar? Hi ha elements d’infraestructura mental nacional que impedeix tota mena d’acord amb aquesta gent. Si busquen en José Manuel Lara un recolzament que ja no té res a veure amb una política de “desconnexió” amb Espanya sinó la simple promoció personal, també val a dir que s’equivoquen. Perquè aquesta casta es mobilitzi a favor d’algú cal que obtinguin alguna cosa a canvi i la joguina del govern de la Generalitat és massa precària per oferir res que pugui interessar. Segur que amb una creu de Sant Jordi, que vagin a saber on se la penjaran, no n’hi haurà prou.
Diglòssia política: el web de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía
[Traductor web instantáneo CAT-ES en el menú de la derecha de este blog.]
Perquè li diuen bilingüisme quan volen dir diglòssia? El cas del web de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía (del Singular Digital d’avui):
Ciutadans-Partido de la Ciudadania és una formació que des dels seus inicis s’ha proclamat com un baluard de la igualtat lingüística a Catalunya, però en una anàlisi feta pel Singular Digital, queda palès que el castellà rep un tracte preferencial al seu web. Adoptant el bilingüisme com un dels eixos vertebradors del seu projecte, els portaveus de Ciutadans ens tenen acostumats a l’esperpèntica combinació del català i el castellà en una mateixa intervenció, tant al Parlament com als mitjans de comunicació, i paradoxalment, hi ha exemples que demostren com la balança lingüística del seu portal digital es decanta clarament a favor del castellà.
A la versió catalana del seu web, el text que apareix dins l’apartat «Qui som» està escrit en castellà. Aquest fet passaria per anecdòtic si no fos perquè ve acompanyat d’altres desnivells entre les dues llengües. Sense anar més lluny, a la portada principal del site —en qualsevol de les dues variants lingüístiques—, hi apareixen les darreres 31 notes de premsa elaborades pel partit, i només 5 d’elles estan escrites en català.
Un altre element indicatiu és el doble raser que s’utilitza en les traduccions dels continguts digitals i que també sembla entrar en contradicció amb l’esperit estrictament bilingüe que va engendrar aquest nou partit. Per exemple, si es comparen les dues edicions idiomàtiques del web, es pot comprovar que molts dels continguts que provenen de mitjans de comunicació de parla catalana —articles d’opinió, entrevistes o col·laboracions relacionades amb gent lligada al partit—, a la plana castellana apareixen traduïdes. El cas és que mai no se segueix aquest procediment en la situació inversa. És a dir, que de vegades —no sempre— en la presentació castellana s’ha fet la feina de traduir alguns continguts escrits en català, però, en canvi, en cap cas es tradueix un text originalment en castellà per adaptar-lo a l’edició catalana. Una incongruència que s’agreuja pel fet que els articles provinents del diari El Periódico, que es publica en totes dues llengües, apareixen arreu en castellà.
A la part dreta del site hi ha una secció dedicada als materials audiovisuals. Els que ara estan penjats provenen de mitjans de llengua castellana, però allò que val la pena remarcar és que les frases que introdueixen a mode explicatiu aquests continguts i que serveixen de link per accedir-hi, també estan escrites en castellà, malgrat que l'internauta estigui consultant la plana catalana. De la mateixa manera, en aquest apartat també s’anuncia la futura assistència del president de Ciutadans, Albert Rivera, a un programa de TV2 emès en català, i tant la presentació com la informació linkada estan en castellà.
Sembla ser que el web de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía deixa entreveure algunes esquerdes en la seva pretesa fermesa a l’hora de defensar la paritat lingüística a Catalunya, i que d’aquesta manera, s’apropen a les distincions que sempre els hi han retret amb contundència a aquells que aposten per prioritzar l’ús de la llengua catalana.
Juan Carlos I, el otrora rey León
Toda una lección de por qué el abandono del edificante y sosegado hábito de la lectura puede conducir a la voluntad despótica de control de la palabra (de la edición de ayer de Rebelión, con adición nuestra de documentación afín):
El día que Juan Carlos de Borbón dijo algo que no le habían escrito
Pascual Serrano
El pasado sábado 10 de noviembre, en la Sesión Plenaria de la XVII Cumbre Iberoamericana, asistimos a una bronca sin precedentes entre el presidente venezolano Hugo Chávez, el español José Luis Rodríguez Zapatero, el nicaragüense Daniel Ortega y el rey de España Juan Carlos I. «¿Por qué no te callas?», le espetó el rey español al presidente venezolano, que había calificado de «fascista» a José María Aznar por su apoyo al golpe de Estado en Venezuela en abril de 2002. Borbón, visiblemente alterado, abandonó el acto de clausura de la Cumbre Iberoamericana que se ha celebrado en Santiago de Chile para no escuchar las críticas que el presidente nicaragüense, Daniel Ortega, dirigió a la multinacional española Unión Fenosa. Por su parte, Rodríguez Zapatero reclamó a Chávez «respeto» para Aznar, destacando que «fue elegido por los españoles».
Repasemos el comportamiento de cada uno de los protagonistas.
Hugo Chávez
Se ha dicho que no tenía sentido criticar a Aznar en una cumbre que abordaba la cohesión social de la comunidad iberoamericana, pero pocos informaron de que la intervención de Chávez previa al incidente era en respuesta a las palabras recién expresadas de Zapatero, quien afirmó que un país nunca podrá avanzar si busca justificaciones de que alguien desde fuera impide su progreso. El presidente venezolano mostró su desacuerdo y respondió que «no se pueden minimizar» el impacto de los factores externos, en referencia al apoyo de Aznar al golpe de Estado en Venezuela en el año 2002.
Se le acusa a Chávez de recurrir al insulto para dirigirse a Aznar y no respetar las formas y la educación. Pero no debemos olvidar cuál es el motivo de la indignación de Chávez: un gobierno quiere derrocar a un presidente legítimo y apoya un golpe de Estado y frente a eso la reacción es acusar al presidente de insultar al golpista. El mundo al revés.
También se ha vuelto a afirmar que no era el lugar ni el momento adecuado para la acusación. Eso mismo le dijo la derecha al ministro de Asuntos Exteriores español Miguel Ángel Moratinos cuando recordó en un programa de televisión la implicación del gobierno de Aznar en el golpe contra Chávez. ¿Cuándo es el momento para decirlo? No hay cumbres iberoamericanos bajo la temática «los golpes de Estados que se quisieron dar en América Latina y quiénes estaban detrás de ellos», de modo que habrá que explicarlo en algún momento que los presidentes se reúnan y debatan.
Rodríguez Zapatero
El presidente español reaccionó molesto a las críticas de Chávez al ex presidente Aznar y recordó que fue elegido democráticamente. Un presidente puede tener la obligación de defender las instituciones de su país ante críticas extranjeras, pero no las políticas de otros gobernantes. Si el presidente de Venezuela hubiera embestido contra el Parlamento español, el Tribunal Supremo o cualquier otra institución la reacción de Zapatero habría estado justificada, pero lo que afirmaba Chávez sobre la participación española en aquel golpe, además de ser verdad, fue también reconocido y revelado por el ministro de Exteriores español primero en un programa de televisión y posteriormente en el Congreso de Diputados. No debería molestar nunca la verdad.
El presidente español se permitió también la impertinencia de afirmar ante los periodistas tras la cumbre que advertía al venezolano que esperaba que fuese «la última vez» que en un foro como la cumbre iberoamericana alguien actúa como lo hizo él con sus críticas al ex mandatario José María Aznar. ¿Por qué no puede un presidente denunciar en una cumbre el apoyo de un país a un golpe de Estado?
Zapatero volvió a estar desafortunado poco después en un mitin en Buenos Aires, donde dijo que en una reunión internacional, si alguien ataca y descalifica a tu compatriota, aunque éste sea un rival y adversario, «tú sales a defenderle». ¿Debemos defender a Franco?, ¿también a los españoles que participaron y fueron condenados por los atentados de Atocha?, ¿deben los alemanes defender a Hitler?, ¿qué hacemos en Iraq con los iraquíes que defienden a su compatriota Sadam Hussein?, ¿qué haríamos con un saudí que defendiera a su compatriota Bin Laden?
Si Zapatero quiere defender a compatriotas lo que debería hacer es pedirle al fiscal general que apoye a los abogados de la familia Couso, que está pidiendo justicia por el asesinato del periodista José Couso por militares estadounidenses en Bagdad. Ahí es donde se debe ver la defensa de un presidente a sus ciudadanos.
Juan Carlos de Borbón
El rey de España por primera vez dijo algo espontáneo que previamente no había sido escrito por ningún asesor, ni Casa Real ni miembro del gobierno. Los españoles pudimos ver su capacidad analítica, nivel intelectual, conocimiento geopolítico, dotes diplomáticas y respeto a un gobierno legítimo en su expresión: «¿Por qué no te callas?». Numerosos medios y analistas comentan que el rey perdió los nervios; estoy convencido de que no los perdió, simplemente, por única vez, ha hablado por su propia boca y no repitiendo lo previamente indicado por nadie. Ya sabemos por lo tanto lo que puede dar de sí el Borbón cuando se lo deja solo. A algunos nos pareció estar oyendo en ese «¿Por qué no te callas?» el «Se sienten, coño» de otro militar español [1] . Aunque quizás lo que alarmó a Juan Carlos de Borbón fueron los detalles secretos del golpe de Venezuela que estaba contando Chávez. ¿Pensó quizás que se acercaba a alguna revelación peligrosa?
Vayamos ahora a ver las reacciones
A través de su secretario de comunicación, Gabriel Elgorriaga, aseguró que el incidente ha sido consecuencia «de la imprevisión, de la negligencia y de la falta de capacidad de actuación» del presidente Zapatero. ¿Creía Zapatero que defender el golpismo de Aznar frente a las verdades de Chávez le iba a granjear aplausos de la derecha?
El coordinador de Izquierda Unida ha demostrado gran sensatez admitiendo que «puede discutirse la oportunidad de las formas», pero subrayó que «lo que no es discutible es lo dicho por Chávez sobre la implicación y el apoyo» del Gobierno de Aznar «a la intentona de derrocarlo en 2002».
Para Llamazares, «lo que hace Chávez es decir la verdad», y que «a estas alturas alguien se escandalice» por censurar aquella maniobra «es, cuando menos, hipócrita».
Editoriales de El País y El Mundo
«También don Juan Carlos estuvo en su papel, puesto que el presidente venezolano cruzó con sus descalificaciones la línea de lo tolerable en una relación entre países soberanos», decía el editorial de El País. Años criticando la mala educación y la ausencia de formas del presidente de Venezuela y aparece Juan Carlos de Borbón diciéndole «¿Por qué no te callas?» al presidente de otro país en el plenario de una cumbre y dicen los del diario global que «estuvo en su papel». La sintonía con el editorial de El Mundo es absoluta: «al matonismo político del presidente venezolano, Hugo Chávez, que está contagiando a otros presidentes, como el nicaragüense Daniel Ortega. Y fue el Rey de España quien paró los pies al caudillo venezolano en presencia de todos los mandatarios iberoamericanos, diciéndole lo que hace mucho alguien le tenía que haber dicho». «¿Por qué no te callas?», eso es lo que hay que decirles a los presidentes latinoamericanos cuando no nos gusta lo que dicen, según el criterio de este periódico. Además, entre un rey no elegido y un presidente elegido en las urnas, El Mundo reserva la consideración de «caudillo» para el segundo.
Diario Público
Dicen en portada que «Daniel Ortega también ataca a España» y lo vuelven a repetir en la página 2: «Los representantes de Nicaragua y Cuba también critican a España». No es verdad, nadie atacó a España, Chávez criticó a Aznar y Daniel Ortega a Unión Fenosa [como Público rectifica en noticias posteriores]. Ni Aznar ni esa empresa privada son España. Uno de sus analistas, Jesús Gómez, escribe: «Lo último que necesita la izquierda latinoamericana es una dosis extraordinaria de mesianismo y desprecio por la democracia y sus formas». Lo preocupante es que no se refería a los golpistas de Estado contra Venezuela, sino a su presidente democrático.
El amotinamiento de los países dignos contra golpismos y abusos procedentes de presidentes y multinacionales españolas en esta cumbre nos debe hacer reflexionar a todos que ha llegado la hora de cambiar las relaciones entre la antigua metrópoli y América Latina. Las expresiones y avances hacia la unidad latinoamericana deben conllevar el alejamiento de una ex metrópoli que, con un jefe de Estado no electo que manda callar a los presidentes democráticos de América Latina y abandona las reuniones cuando no le gusta lo que oye, demuestra que no ha entendido que las cosas han cambiado. Si el gobierno de España va a esos encuentros a representar y defender a las multinacionales y a presidentes golpistas, este país europeo sobra en las cumbres latinoamericanas.
Cuando un joven se hace adulto e independiente, llega el momento en su vida en que debe dejar de invitar a sus cumpleaños y fiestas sociales a aquel compañero del colegio violento y bestia que le molestaba en el recreo. América Latina debe elegir entre unidad y soberanía o metrópoli que le dice que se calle.
[Bibliografía y noticias relacionadas:
Patricia Sverlo: Un rey golpe a golpe. Biografía no autorizada de Juan Carlos I. (Versión en catalán, aquí.)
Víctor Ego Ducrot: «Los embustes de El País sobre Venezuela y Bolivia».
Centro Vicente Cañas: «El poder económico buscar mantener poder político comprando el poder mediático. La confabulación de los medios masivos».
M. J. Alegre: «Las empresas españolas temen cambios en las reglas de juego en Sudamérica».]
[1] Esa fue la expresión utilizada por el teniente coronal Antonio Tejero dirigida a los diputados en el intento de golpe de estado del 23 de febrero de 1981.
¿A qué español traducimos?
No queremos dejar de reseñar este taller gratuito que la asociación española de traductores literarios ACETt impartirá el próximo martes, 20 de noviembre, en Barcelona (19 h, Librería La Central del Raval; c/ Elisabets, 6), dada la relevancia que tiene hoy día, por razones de norma y mercado, la cuestión de la selección de la variedad lingüística en el trabajo de traducción y de edición.
Un asunto, por cierto, del que ACETt se ha venido ocupando muy atinadamente en el penúltimo y también en el último número (al que dedicaremos dos entradas de este blog cuando se halle disponible en pdf) de su revista Vasos Comunicantes.
El llibre de divulgació científica, a l'abast
Dins del marc de la celebració, enguany, de l’Any de la Ciència i de la 12.a Setmana de la Ciència, Cosmocaixa (en col·laboració amb l'Institut de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona i la Llibreria Laie) organitza, del 9 al 18 de novembre, al vestíbul de la seva seu barcelonina i amb accés gratuït, la III Mostra del Llibre de Ciència, amb exposicions de les principals novetats de llibre de divulgació científica —un gènere que guanya adeptes— i de fons editorials recuperats per a la mostra per la seva rellevància i interès, complementades amb activitats adreçades a escoles, famílies i educadors. Aquesta edició incorpora, com a elogiable novetat, una selecció de llibres amb el logotip distintiu LF, de Lectura Fàcil.Entre les activitats previstes durant la mostra hi ha la presentació a càrrec de l'Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona d’una guia de 100 títols clau de la divulgació científica en llengua catalana o espanyola, feta amb el propòsit de donar recomanacions de lectura (de llibres de divulgació, novel·les científiques, assajos, llibres juvenils...) per a tota mena de públics. L'obra ha estat coordinada per Núria Pérez, amb l'assessorament d'un equip de reconeguts científics i escriptors de Barcelona.
Optimot: sis consultes lingüístiques en una
S’ha endegat —tot i que en període de proves, de moment— l’Optimot, un nou cercador gratuït d’informació i consulta lingüística en línia (per a dubtes de llengua catalana i de traducció català↔altres llengües), que permet aplegar en una sola cerca tot un ampli ventall de fonts normatives:
* Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (2a edició): és el diccionari normatiu de la llengua catalana.
* Diccionaris terminològics del TERMCAT: són els diccionaris elaborats pel Centre de Terminologia TERMCAT que recullen lèxic especialitzat de diferents àmbits del coneixement. Les fitxes que contenen termes normalitzats presenten el distintiu 
.
* Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya de la Comissió de Toponímia de Catalunya (2a edició): és l’obra que recull els topònims oficials de Catalunya.
* Col·lecció «Criteris Lingüístics» de la Secretaria de Política Lingüística: són monografies sobre convencions i estil.
* Diccionari català-castellà castellà-català d’Enciclopèdia Catalana (3a edició): és un diccionari bilingüe, català-castellà, de lèxic comú.
* Fitxes de l’Optimot: són fitxes que resolen les consultes lingüístiques més freqüents i altres aspectes significatius de la llengua.
Per optimitzar encara més el rendiment de l’Optimot, consulteu-ne l’Ajuda.
Curso en línea de Introducción a la Lectura Fácil
La Associació Lectura Fàcil y el área formativa de la Fundación Bertelsmann presentan un curso online de Introducción a la Lectura Fácil (o Fácil Lectura), que constituye la primera oferta formativa en línea de un campo emergente de investigación y trabajo interdisciplinar, en el ámbito de la accesibilidad a la lectura.
Como ya hemos reseñado ampliamente en este blog, la LF/FL tiene como finalidad acercar la lectura a personas con dificultades lectoras transitorias (inmigrantes recién llegados, neolectores adultos, personas con escolarización deficiente...) o permanentes (personas con trastornos neuropsicológicos, senilidad, dislexia...).
El curso, que ya ha abierto el periodo de inscripción, está destinado a profesionales y expertos del ámbito bibliotecario, de la enseñanza, de la edición, de la cultura y de la comunicación, interesados en conocer el concepto Lectura Fácil/Fácil Lectura, como útil instrumento de promoción lectora. También destina una sección a las instituciones que trabajan internacionalmente en este campo y a las publicaciones que actualmente pueden encontrarse editadas según los criterios de la LF/FL.
1. Introducción
2. El derecho a la lectura
3. ¿Qué es la Lectura Fácil (LF)?
4. La LF en España y en otros países
5. ¿Qué son los materiales de LF?
6. ¿Quiénes son los lectores potenciales de LF?
7. ¿Qué caracteriza los materiales de LF?
8. ¿Cómo se distinguen los libros de LF?
9. ¿Quién publica libros en LF?
10. Buenas prácticas o ideas para trabajar con los libros de LF
11. ¿Cuál es la función de las bibliotecas?
12. Algunos textos en formato LF
13. ¿Qué dicen los lectores?
14. ¿Dónde encuentro más información?
El coste del curso es de 50 €. Hay descuentos especiales para grupos y los ciudadanos latinoamericanos tienen un precio reducido.
Para más información, esta dirección de contacto.
La importància d’ésser (ben) traduït
Aprofitant l’avinentesa de la Fira del Llibre de Frankfurt 2007 i de la presència com a convidada de la cultura catalana —entesa com un territori cultural, històric i lingüístic transfronterer—, l’Institut Ramon Llull, juntament amb el Pen Club, va promoure dos estudis entorn a la situació actual de la traducció literària en general i de la traducció del i al català en particular, i a la seva rellevància en aquest estira i arronsa entre la uniformitat a què ens aboca la globalització, i els esforços per fer visible la diferència a què ens duu els nostre instint de supervivència cultural.
D’entrada, l’informe Ser traduït o no ser. Informe PEN/IRL sobre la situació internacional de la traducció literària analitza les condicions bàsiques (normalització lingüística, nivells d’alfabetització i de lectura, desenvolupament d’una indústria editorial i gràfica, xarxes i polítiques internes i externes de subvenció i foment cultural...) perquè una llengua tingui una representació i una difusió escrites i, en conseqüència, pugui traduir-se. De fet, certes dades (el nombre de traduccions de i a cada llengua, i l’evolució de la traducció per llengües) del baròmetre de fluxes de capital cultural literari que és l’Index Translationum posen en evidència no només la interdependència entre geopolítica i intercanvi cultural, les jerarquies lingüístiques i culturals mundials, i les actituds de permeabilitat dels ciutadans envers altres cultures, sinó també quelcom de molt més bàsic: que «la traducció literària és un indicador que mostra les enormes diferències en el desenvolupament mundial». No debades els països amb menys recursos publiquen menys obres a l’estranger.
Pel que fa a la situació del traductor i la seva imatge i prestigi socials, l’estudi fa el vincle entre la percepció social de les cultures foranes i la de la tasca de traduir: «En els països que són oberts a la literatura universal, la traducció literària és ben valorada i es considera una feina creativa, no pas una tasca mecànica», desenvolupada sovint per autors de prestigi. De fet, l’existència d’especialistes en la llengua original d’una obra traduïda és element indispensable per poder presentar al públic estranger tots els aspectes d’aquesta obra. Una llengua i cultura mancada d’un col·lectiu d’estudiosos d’abast mundial haurà necessàriament d’arribar a les altres llengües no directament, sinó mitjançant una llengua pont.
Essent la traducció un baluard fonamental de la diversitat, l’informe no podia desatendre el fenomen de la literatura de masses i de la mercantilització del sector editorial, i llurs efectes uniformadors, empobridors i obstaculitzadors del paper de pont intercultural que té la traducció:
Als Estats Units, una editorial pot invertir grans sumes de diners en la promoció d’autors que hom considera poden arribar a vendre molts exemplars de les seves obres. Com ha de competir amb aquesta inversió una obra traduïda que, a més a més, sovint no és escrita per un autor contemporani que pugui fer cap gira ni atreure així l’atenció dels mitjans de comunicació?
En principi es considera que la traducció literària introdueix un filtre de qualitat: els llibres que es tradueixen normalment representen les obres més preuades o llegides de la literatura d’origen. Això vol dir que la recepció a l’estranger de les grans obres mestres d’una literatura no pot utilitzar els mateixos canals que les obres destinades al gran públic.
Però la influència de la literatura anglosaxona d’entreteniment ha desequilibrat no només el mercat anglòfon, sinó també el de la resta de països, ja que avui la majoria de les obres traduïdes pertanyen a llibres originàriament escrits en anglès i de consum ràpid i intranscendent. [...] Amb això s’està enderrocant també la funció de pont entre cultures que la literatura havia representat tradicionalment. [...] La literatura depèn de la indústria del llibre, però els responsables de fer arribar els llibres als lectors són les xarxes de llibreries i de biblioteques. Un llibre traduït no té les mateixes condicions per competir en el mercat que un llibre original. El seu ressò també està condicionat per les grans cadenes de distribució. Podem constatar que moltes traduccions d’autors europeus als Estats Units han estat publicades en editorials petites, independents i sense afany de lucre. L’abast d’aquestes editorials és sovint massa limitat per fer d’intermediari efectiu i aconseguir que el llibre arribi físicament a tots els racons del planeta. [...] Les grans cadenes que controlen la distribució global donen prioritat als mega-sellers que, literalment, ofeguen la presència d’altres tipus de llibres als punts de venda. És difícil preveure quines mesures poden contribuir a invertir o limitar l’impacte d’aquestes tendències.
Però no només la creixent mercantilització de l’edició afecta a la divulgació de traduccions: en els països on la pirateria de llibres és una pràctica desfermada i incontrolada, la còpia il·legal contribueix també a donar ressò als productes més comercials, amb perjudici de l’establiment d’una xarxa local d’editorials i llibreries que pugui canalitzar una línia productiva amb criteris editorials i culturals propis.
En contraposició, manca en aquest estudi una anàlisi de les pràctiques de traducció oberta i col·laborativa —d’algunes de les quals ja n’hem parlat aquí—, sense afany de lucre, que fan de contrapès de la indústria editorial més mercantilista i de la pirateria, i permeten la difusió de versions d’obres que, donades la dependència de la traducció de les politiques públiques de subvenció i les limitacions d’aquestes dotacions, mai veurien la llum per altra via.
Fent una anàlisi de les jerarquies culturals i lingüístiques que s’observen en els índex de traducció per llengües, constata l’evident hegemonia de l’anglès, en tots els camps, i emfatitza la transcendència que té, per a la preservació d’un món culturalment obert i divers, superar l’hermetisme del món cultural anglòfon i el paper de l’anglès com a llengua franca. En aquest sentit, són absolutament determinats les polítiques (amb implicació d’organismes públics, plataformes socials i ens privats) de promoció cultural de cada àrea cultural i lingüística que permetin assolir nivells molt destacats de presència en altres llengües, independentment del seu nombre de parlants i de la seva situació política. Entre els diversos casos estudiats en l’informe (Països Baixos, Argentina, Catalunya, Alemanya, Xina i França), un exemple n’és el de Catalunya, l’únic, d’aquests sis territoris, sense estat i que forma part d’un àrea històrica, lingüística i cultural fragmentada i repartida enguany entre quatre països: Andorra; Espanya (Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià); França (comarques del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, la Cerdanya i el Capcir); i Itàlia (ciutat de l’Alguer, a Sardenya). Malgrat molts dels desavantatges de partença —entre els quals hi ha la precària situació del traductor literari : «terminis molt curts, honoraris baixos que no s’incrementen i contractes espantosos (o a vegades fins i tot sense cap contracte)»—, des de la recuperació de l’autogovern mitjançant el restabliment de la Generalitat de Catalunya el 1980, i des de la creació de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) i l’Institut Ramon Llull (IRL), la producció literària en català (de tot el seu territori) ha estat present en molts esdeveniments culturals i literaris a l’estranger, on actuen com a mecanisme de promoció de la literatura catalana i receptor d’influències d’altres països. Mostra d’aquest avenç és que algunes fires editorials internacionals molt importants s’han interessat en la cultura i l’edició en català, i han convidat expressament Catalunya a ser-hi representada (Guadalajara 2004 i Frankfurt 2007). Atès que l’Estat espanyol ha tendit, i tendeix encara, a mostrar a l’exterior una imatge cultural fonamentalment identificada amb la llengua espanyola —com sovint posem de manifest en aquest bloc (vegeu 1, 2, 3,4...) i com també va fer palès al Frankfurt de 1991, quan Espanya va ser-ne el país convidat (vegeu 1 i 2)—, la tasca política coordinada d’aquests agents en l’intercanvi cultural directe amb d’altres països i en l’impuls mundial de la literatura catalana és fonamental per a la seva pervivència i la seva visibilitat.
La situació de la traducció a Catalunya que presenta aquest informe general és, de fet, resum de l’altre estudi endegat per l’IRL i el Pen Club català, La literatura catalana i la traducció en un món globalitzat/Catalan literature and translation in a globalized world, un informe de Carme Arenas i Simona Skrabec, del qual s’extreuen les següents conclusions sobre els viaranys —no mancats d’obstacles— que, hores d’ara, han de recórrer la literatura i els seus traginers per a bescanviar el món en català per d’altres mons:
TRADUCCIONS DEL CATALÀ A ALTRES LLENGÜES
1. Un 91% de totes les traduccions que es fan del català correspon a traduccions
al castellà.
2. El castellà, com a llengua majoritària, no actua de llengua pont per projectar una obra literària a l’escenari internacional. Tampoc no hi ha indicis que els títols traduïts a l’anglès hagin estat traduïts després a altres idiomes de manera sistemàtica. Hi ha autors catalans amb ressò important a l’estranger sense haver estat traduïts al castellà o l’anglès.
3. Es constaten força títols editats en anglès, però publicats a Catalunya. També la gran majoria de les traduccions al castellà es publiquen a Catalunya mateix.
4. Fora d’Espanya, l’idioma amb més traduccions des del català és el francès, seguit de l’alemany. L’anglès ocupa tot just el tercer lloc.
5. Entre 1998 i 2003 s’han traduït obres literàries catalanes a 24 idiomes diferents.
6. La projecció de la literatura catalana a l’exterior és deguda, majoritàriament, a les complicitats culturals, literàries i d’amistat entre els escriptors catalans i els escriptors, traductors o professors de l’estranger.
7. La literatura catalana ha exportat amb èxit sobretot obres narratives, especialment
novel·les. En canvi, falta molt perquè es coneguin a l’estranger els poetes a través de llibres complets, les antologies són, en molts casos, només un fet testimonial i poden resultar una barrera addicional per a la recepció completa d’un autor. L’assaig català és pràcticament desconegut fora de les fronteres d’Espanya.
8. Els autors més traduïts del català són autors de literatura infantil o juvenil, sobretot d’aquells llibres que han originat dibuixos animats per a la televisió (Tres bessones, etc.).
9. Les obres literàries d’una llengua com la catalana no han de superar només les fronteres d’una llengua d’abast limitat, sinó també fer-se lloc en un món que cada cop devalua més la lectura exigent.
10. Des de les administracions culturals no sempre hi ha prou imaginació o planificació per vetllar pel coneixement del corpus literari català. Aquest seria el pas previ per a una bona difusió internacional.
11. El traductor poques vegades pot incidir en la recuperació i projecció d’obres literàriament importants i exigents, sobretot si són d’èpoques anteriors.
12. És extremament difícil arribar a obtenir informació fiable sobre les versions de les obres literàries catalanes publicades en altres llengües i la seva qualitat, sobretot si es tracta d’idiomes allunyats.
LITERATURA UNIVERSAL EN CATALÀ
13. Amb una població completament bilingüe, qualsevol llibre pot arribar sense cap mena d’entrebanc al públic català a través d’una traducció castellana.
14. Tanmateix, les versions catalanes de textos originàriament publicats en castellà han augmentat. Aquest fenomen pot ser vist com un major reconeixement de la llengua catalana o com una simple estratègia de mercat.
15. La presència de narrativa i fins i tot de poesia estrangera en català és prou bona, però no podríem dir el mateix de les obres de pensament o d’assaig, que els lectors catalans continuen llegint en castellà perquè no se’n fan versions catalanes.
16. S’han obert horitzons cap a moltes llengües (per exemple, la literatura centreeuropea) amb traductors que no necessiten utilitzar cap llengua pont. Però en català encara hi ha llengües i cultures absents.
17. Disposar en català de traduccions de literatura culta de tots els gèneres és, també, una manera de revalorar i donar impuls a la pròpia llengua.
18. La traducció literària està molt ben valorada en el món de les lletres perquè en aquest àmbit tothom és conscient que els autors estrangers representen un material bàsic per a la cultura catalana.
19. No existeixen estadístiques fiables sobre la presència de la literatura universal en català. Això apunta cap a un cert desinterès per altres cultures. La ILC, i posteriorment l’IRL, han elaborat el catàleg TRAC d’obres catalanes traduïdes a altres llengües, però de moment no hi ha cap projecte per traçar amb detall com estan entrant les obres literàries d’altres cultures al català.
LA SITUACIÓ DEL TRADUCTOR LITERARI A CATALUNYA
20. La traducció vista com un simple pas dins l’edició d’un llibre, els traductors anònims perquè ningú no els coneix ni reconeix encara que signin la traducció, les traduccions fetes amb presses, mal pagades i d’una qualitat ínfima són sovint una realitat a Catalunya.
21. Els editors tradicionalment s’han mostrat poc disposats a admetre que el traductor hagi de ser beneficiari de cap mena de dret de propietat intel·lectual i només la legislació els ha forçat a canviar de criteri.
22. Catalunya ha comptat des de sempre amb molt bons traductors literaris, majoritàriament escriptors o professors universitaris. L’aparició dels estudis universitaris de traducció ha comportat la incorporació de molts llicenciats amb una formació teòrica en el camp de la traducció, però pocs es decideixen per la traducció literària.
23. Encara hi ha traductors amb nom propi a Catalunya, però com acostuma a passar en el món de les lletres, la reputació se l’han hagut de guanyar amb el propi treball individual i els mèrits acumulats.
24. Encara no hi ha un col·legi professional de traductors i les poques associacions existents no tenen una implantació gaire consolidada.
25. Una iniciativa pionera en el camp de la traducció literària és el web del Comitè de Traducció i Drets Lingüístics del PEN Català.
26. A Catalunya els premis per als traductors són quasi inexistents i molt pocs comporten dotació econòmica.
SUBVENCIONS
27. Els projectes de traducció d’obres cabdals de la literatura universal haurien de gaudir d’un ajut especial per tal d’assegurar-ne la publicació en català i la consegüent incorporació dins el patrimoni literari català. En aquest sentit hi hauria d’haver, tant per part de l’Administració com del sector editorial, una voluntat més explícita de construir la infraestructura cultural del país.
28. Caldria que la ILC promogués amb més possibilitats i d’una manera més decidida la traducció de totes aquelles obres cabdals de la literatura universal que no han estat incorporades al català.
29. L’Institut Ramon Llull cada any atorga subvencions a empreses editorials per a la traducció d’obres catalanes i per a les iniciatives relacionades amb la promoció i la difusió exterior de la literatura catalana.
30. Una relativa abundància de subvencions ha creat a tot Europa un clima en el qual un editor pràcticament no està disposat a publicar una traducció si aquesta no ve finançada des del seu país d’origen. Caldria desenvolupar mecanismes de correcció que ajudessin a conservar l’equilibri entre la importació i l’exportació.
31. Les traduccions literàries del català i al català no corresponen a cap política sistemàtica.
Encara queda, doncs, un llarg camí a fer.
Silvia Senz (Sabadell)
Parodias con acento
Del programa de televisión argentino Cha Cha Cha , donde abundan las parodias lingüístico-culturales:
La esencia de la bossa nova:
Y el gallego que enseña manualidades:
Y, ya puestos, en justa correspondencia, una parodia del argentino-tipo (el segundo entrevistado sobre el precio de la vivienda), del programa satírico de la televisión catalana, Polònia:
