ARA Mestres

Ens hem d’acostumar que hem entrat en una fase, que es preveu sigui llarga, on haurem de conviure amb sentències i resolucions judicials que interferiran el nostre cos legislatiu i executiu en molts aspectes del desplegament de l’autogovern de Catalunya i també, per tant, en matèria educativa.

Tanmateix, si hi ha algun factor que representa el nervi central de la nostra cohesió nacional aquest no és altre que la llengua i, molt especialment, el de la llengua en l’ensenyament. Per això esdevé el principal blanc de l’ofensiva dels de sempre. El model d’immersió lingüística aplicat a Catalunya, no només ha estat un èxit sinó que representa el coixí de la cohesió social del país i la vacuna contra la fractura lingüística i la doble xarxa escolar per motius de llengua. Més que mai tota la comunitat educativa ha de reaccionar amb una especial fermesa i convicció.

La democràcia és l’acceptació de la voluntat majoritària d’un poble. I la immensa majoria de la ciutadania de Catalunya, a través del seu Parlament, la seva legislació i la majoria de forces polítiques, socials i membres de la comunitat educativa, recolzen sense fissures el model educatiu vigent a Catalunya on es prima el català, com a llengua vehicular de l’educació, perquè es considera que és la millor fórmula per a preservar la llengua pròpia del país i per assegurar el coneixement de les dues llengües oficials a la finalització de l’educació obligatòria i, a més, perquè representa l’instrument que permet mantenir una sola comunitat educativa com a pas previ per a preservar una sola comunitat catalana.

Per tant, si tots ho tenim clar, si estem disposats a protegir els valors de cohesió del país i del nostre sistema educatiu cal actuar amb la màxima fermesa davant les sentències i les provocacions. Les normes jurídiques que es volen aplicar en contra de la voluntat majoritària dels pobles mai podran reeixir en les societats democràtiques, donat que la voluntat dels ciutadans units gesta el poder necessari per a canviar lleis i reglaments si aquests no respecten la voluntat de la majoria.

El passat dijous dia 16 Edu21 realitzà una tribuna sobre les relacions entre les ciències, les matemàtiques i la tecnologia a les escoles i als instituts. Per què aquest interès per aquestes relacions? Segons Jordi Serrano (cap de recursos humans d’everis Catalunya) alguns indicadors ens parlem d’una constant disminució en la matrícula a les enginyeries tecnològiques i informàtiques, també a les opcions dels estudiants pel batxillerat tecnològic. La formació professional no sembla poder suplir aquesta manca de vocacions o d’opcions envers els estudis tecnològics i científics. I, en canvi, el país necessita gent formada en aquests camps de marcat caràcter estratègic i de futur.

Com es digué a la taula rodona, disposar de millors científics és disposar de més i millors coneixements i aquests, al seu torn, haurien de possibilitar aplicar polítiques més fonamentades i, per tant, més eficaces. Catalunya, si no disposa d’una massa crítica en aquests àmbits, no podrà coprotagonitzar les accions més pertinents davant els grans reptes que com a societat tenim plantejats.

Per què els nostres nens i nenes i els nostres joves no semblen interessar-se, i a voltes deixar d’interessar-se, pels camps científics i tecnològics a la primària i, sobretot, a la secundària? El físic Jordi Corbera apuntà que el model científic no es basa en la immediatesa i, justament, la immediatesa resulta ser un aspecte molt valorat en el món de la joventut i no pas el contrari. En qualsevol cas, la ciència, la tecnologia i fins i tot les matemàtiques –a judici dels ponents– s’han de poder vivenciar a l’escola i a l’institut. Els nois i noies han de poder tocar, experimentar, interaccionar i, fins i tot en l’aprenentatge de les matemàtiques, han de poder gaudir, entretenir-se i veure la seva utilitat pràctica. El professor Salvador Vidal llançà un seguit de propostes dins les denominades matemàtiques recreatives mentre que el tecnòleg Pere Sanz apostà per explicar als alumnes els aplicatius digitals concrets més que no pas digitalitzar-ho tot sense canviar res de substancial.

Daniel Selva, professor de l’Escola Sant Gervasi de Mollet del Vallès, va explicar el projecte pedagògic del seu centre molt compromès amb l’educació científica dels seus alumnes. El plantejament no és que els nois i noies adquireixin coneixements sinó més aviat pretenen que els cerquin, que els descobreixin i per això, metodològicament, treballen des del fer, des de les habilitats, des dels projectes en equip i des de l’experimentació. Tot un exemple de bona pràctica a disposició d’aquells mestres i professors que vulguin trobar-hi un referent concret i que funciona.

En qualsevol cas, resta molt per fer en aquest tema. Cal esbrinar per què les noies semblen fugir de determinades carreres tècniques, per què a finals de primària i a la secundària es sol perdre bona part de l’interès per a les àrees científiques, per què les matemàtiques continuen sent percebudes com un obstacle i com a quelcom inintel·ligible, per què la majoria d’alumnes no volen apostar per l’esforç en l’estudi que requereixen determinades opcions i, en canvi, escullen camins més còmodes tot demostrant certa manca d’autoexigència, de compromís, de voluntat, d’ambició per a la superació personal, etc.

Caldrà analitzar amb temps i cura els resultats del PISA 2009 per a Catalunya. Tanmateix, el que ja podem dir és que no s’ha confirmat una tendència a la baixa que semblava que els resultats del 2006 podien suggerir. En la perspectiva que tenim ja d’aquestes proves sembla clar que la immensa majoria de països no experimenten grans canvis en una dècada, tant en el sentit de millores rellevants o de daltabaixos ostensibles. Els sistemes educatius es mostren força impermeables als grans canvis. I el nostre no és pas una excepció.

Els alumnes catalans de 15 anys han obtingut en comprensió lectora 498 punts quan a l’any 2000 (l’altra edició on el PISA principalment es concentrà també en la comprensió lectora) els alumnes espanyols obtingueres 493 (Catalunya no tenia llavors mostra pròpia ampliada). Per tant, en quasi 10 anys estem, si fa no fa, on estàvem. I també continuem sense disposar d’alumnes en les franges més altes de puntuació en les tres competències que analitza PISA. Això vol dir que el nostre sistema educatiu no és capaç de promocionar l’excel·lència. Tot un llast pel futur productiu i de capital humà del país. Aquí tenim feina a fer i molta. I on també tenim feina és en disminuir les diferències entre els alumnes en el si dels propis centres i entre els autòctons i els nouvinguts. En aquests aspectes ens hi juguem la futura cohesió social de la nostra ciutadania.

En ciències i en matemàtiques haurem d’esperar les properes edicions per a poder comparar amb més precisió els nostres propis resultats obtinguts en les edicions del 2003 i 2006 quan aquestes competències eren les predominants de la prova. Tot fa pensar però que en l’àmbit científic en general i, específicament, en el de les matemàtiques, la física i la tecnologia el nostre sistema educatiu no aconsegueix incentivar a suficients nois i, sobretot, noies per a què es dediquin a les carreres científico-tècniques. En una Tribuna que des d’Edu21 organitzem el proper dijous dia 16 en començarem a parlar a fons.

Aquesta edició del PISA ens deixa respirar amb una certa tranquil·litat per encarar les reformes dels aspectes clau per a la millora del sistema . I els nostres mestres i professors necessiten tranquil·litat i confiança. Tan de bo sapiguem, entre tots, aprofitar l’avinentesa.

En educació, ens hem d’emmirallar amb algú en aquets temps? Responent al senyor A. Martinez la resposta és que no. Sempre és il·lusori pensar que les experiències d’altres contextos es poden traslladar a la nostra realitat sense més. I, en tot cas, si algun referent ens podria ser d’utilitat, potser caldria cercar-lo en països europeus similars demogràficament i econòmicament a Catalunya.

He llegit que els finlandesos estan preocupats per si perden la primera posició en els propers resultats de les proves PISA en lectura, donat que en la darrera avaluació aquesta competència ha estat mesurada combinant continguts digitals i sembla que Finlàndia en això no hi figura en les primeres posicions. Temps hi haurà per, a partir de la setmana entrant, comentar els resultats finlandesos i els nostres (ai, las).

Sense conèixer els nous resultats tots els docents sabem que hem de redoblar els esforços en la lectura, molt especialment en la comprensió lectora, per tal de garantir la majoria de competències curriculars dels nostres noies i noies. Però per intensificar l’èmfasi en la lectura potser caldrà prioritzar curricularment els espais i els temps apropiats per a poder practicar i consolidar l’expressió oral, l’escrita i la comprensió lectora. I això ha de comportar necessàriament un aprimament d’altres aspectes curriculars. Tot no hi cap a l’escola. En conseqüència, resulta essencial seleccionar i prioritzar bé.

Fa pocs dies el The Wall Street Journal de Nova York publicava que en vuit estats nordamericans anaven a implementar una reorientació en la formació inicial dels docents. L’objectiu de la reforma era preparar els mestres perquè adquirissin unes competències més efectives per afrontar la major complexitat que la feina docent comporta en les nostres societats. Un dels pilars bàsics d’aquesta reorientació era l’èmfasi en un disseny més pràctic i professional de la formació alternant períodes de pràctiques als centres amb els més teòrics. Aquestes pràctiques prenien com a base el model de la formació dels metges (anàlisi de casos pràctics, ús del vídeo, acompanyament del professionals en els escenaris pràctics, etc.). I justament unes hores més tard el ministre Rubalcaba llançava la idea que els mestres podrien fer una espècie de MIR a l’acabar els estudis de grau.

Sembla que alguna cosa s’està movent en l’àmbit de la formació inicial (i també en la permanent) del professorat. I a casa nostra no en som una excepció. Potser en un horitzó on no necessitarem tants mestres i professors degut a la baixada de natalitat i, per tant, d’alumnes, s’obre un escenari on es podrà plantejar que per a la professió docent ens podem permetre escollir els millors, els més motivats i preparats, els més capacitats i predisposats.

Aquesta selecció no serà fàcil però no podem continuar enviant a les aules a graduats que, malgrat la seva bona voluntat, no disposen de les característiques personals per afrontar amb garanties una professió tan exigent i polivalent.