…i es veu l’Andrea Motis!

dijous, 16/12/2010

Les cròniques periodístiques en parlen, els infos de les teles donen satisfets la notícia, les ràdios ho proclamen: la nova Norah Jones catalana! (Quina mania de posar etiquetes a tot, prou ja!) Aquesta noia té quinze anys, és de Sant Andreu, va començar de ben menuda a tocar la trompeta i el saxo, el jazz la va seduir i fa dos anys va començar a cantar, animada pel seu profe. Toca a la Sant Andreu Jazz Band i acaba de treure un disc que es diu  “Joan Chamorro presenta Andrea Motis”.  Joan Chamorro dirigeix aquesta banda, la més jove d’Europa, nascuda l’any 2006 a l’Escola Municipal de Música de Sant Andreu.  Es va estrenar oficialment al Festival de Jazz de Terrassa. El meu fill adolescent, amb un posat condescendent, em diu que ells (vol dir ell i els seus amics, és clar) ja la coneixien i que l’escolta sovint a l’Spotify. Que potser la té a la columna de “Favorits” entre Manel, Els Amics de les Arts, Linkin Park i Greenday? El meu fill escolta jazz tot solet?  Potser de tant escoltar-lo a casa li ha agafat el gust? Potser sant Miles Davis, sant Bill Evans, sant Thelonious Monk, sant Tete Montoliu  o sant Dizzie Gillespie se li han aparegut? Decideixo fer  un tast.

Primera sorpresa: aquesta noia té una veu sensacional, afinada, no cala ni una nota, i transmet amor per les cançons, sents que li agrada el que fa, el que canta. El mestre Chamorro li ha triat un repertori de clàssics: “Over the rainbow”, “Dream a little dream of me”, “Smile”, “Maha de carnaval” o una esplèndida interpretació de “Bli.blip”; en total 17 cançons interpretades amb el cor i amb…una segona sorpresa: disset cançons interpretades per l’Andrea acompanyada d’uns músics impressionants, començant pel gran pianista i compositor Ignasi Terraza!!! Mentre escric això, l’estic escoltant i torno a mirar la llista de cançons i els músics que toquen amb ella. Els percussionistes Esteve Pi i Olivier Roque, el trombonista Dani Alonso, el contrabaixista Manel Alvarez, el clarinetista Bobby Gordon, la saxofonista Eva Fernández, el guitarrista Josep Traver… ara entenc que hi posi Chamorro, Terraza and friends. I quins friends, família! Com toquen!

I em pregunto, una nova veu de jazz seria notícia si la cantant tingués vint o trenta anys i no quinze? En tot cas, és una alegria que el jazz que es fa aquí sigui notícia. Si això acosta als més joves i als no tan joves aquest gènere i promociona els bons músics que tenim, doncs, bravo! De vegades em fa l’efecte que aquest país és una mica miop i no veu la qualitat dels grans intèrprets que tenim a la vora i que acaben marxant a fer concerts fora, amb gran èxit i reconeixement, per cert.

Felicitats al Joan Chamorro, l’Andrea Motis i els amics que l’acompanyen.

Us deixo que marxo corrent a buscar el cd, o millor uns quants, per regalar i per regalar-me’l. Ja sabeu què heu d’afegir a la vostra carta als Reis.

…i es veu Nadal!

dimarts, 14/12/2010

Ha arribat el moment! Encara que els carrers s’hagin il·luminat, com sempre, abans d’hora, ara sí que toca! Ahir va ser Santa Llúcia i com mana la tradició és el moment de plantar l’arbre de Nadal a casa i deixar-lo fins la Candelera, o això diuen. No sé si vosaltres sou dels que agafeu les criatures i marxeu en processó a les fires nadalenques o a la bonica localitat d’Espinelves, on els cultiven, a buscar l’arbre de Nadal de veritat, el que està ben viu i acaba, pobret, escaldat per les calefaccions casolanes. O bé sou una família que prefereix plantar l’arbre artificial, aquell que es passa tot l’any ben guardat dins la seva capsa al fons d’un armari o sota un llit. Sigui com sigui, natural o artificial, posar l’arbre i guarnir-lo és una bona activitat i un bon espectacle per practicar amb les criatures. No sigueu primmirats i deixeu que mani la imaginació i que aquesta sigui una activitat divertida i no estressant.

Si les boles de Nadal s’han vist damnificades per uns quants xuts de futbol llançats amb traça des del passadís, o per mans inexpertes de criatures que es pensaven que collien pomes i les esclafaven contra el terra amb alegria, no patiu. No cal que us desdinereu comprant-ne més. Podeu guarnir-lo fent servir la imaginació. Per exemple, escriviu desigs sobre targetes blanques, o retallant folis blancs de la mida que més us convingui, i els pengeu amb uns llacets vermells a l’arbre. O bé que els menuts triïn les figuretes petites de les seves pròpies joguines i les pengeu a l’arbre; o guarniu-lo només amb llacets de colors, o escriviu els noms de la gent que estimeu, família i amics, i les pengeu amb ajuda d’agulles d’estendre d’aquelles de coloraines, més menudes, que hi quedaran molt bé.

També és hora de posar el pessebre. Sigueu creients o no, posar el pessebre és una activitat d’allò més teatral. S’ha de buscar l’espai on es desenvoluparà l’acció. Plantejar on posar l’estable, el bou i la mula, el naixement, el riuet amb pont o sense, pastors, ramats, els reis que hauran d’avançar amb el pas dels dies, l’àngel anunciador, on amagar el caganer… Parlant de caganers, us diré que el dibuixant Òscar Nebreda, el pare del Jordi Culé i un dels fundadors de El Jueves, cada any per Nadal posa la seva col·lecció de caganers ben exposada. En té un centenar, alguns de ben sorprenents, i allà fan pinya, tot junts i amb el culet a l’aire. També hi ha qui munta el pessebre amb clicks de playmobil o qui fa les figuretes amb plastilina.

I sinó ho heu fet mai, aneu a visitar els pessebres vivents que es fan arreu del nostre país. Consulteu aquesta pàgina i veureu que n’hi ha molts i a diferents comarques. Uns diuen que el de Corbera és el més antic, d’altres que ho és el de Castell d’Aro. Sigui com sigui, l’important és que s’han mantingut, que tot el poble hi participa amb il·lusió i ganes (i que no en faltin de ganes que fa un fred que pela!) i que esperen que els aneu a veure.

http://www.pessebresvivents.cat/index.htm

Ja em direu el què.

Ah! I no parlaré encara dels pastorets perquè és una representació teatral que mereix una pàgina a part.

…i es veu la Roser Ros!

dilluns, 13/12/2010

Hi havia una vegada una dona que tenia una gran memòria i una imaginació desbordant. A més dels seus cabells, del cap també li creixien històries, faules, rondalles, contes, i com que s’estimava les criatures, feia molts anys que compartia amb elles els contes adquirits i els imaginats. Els nens i les nenes es van fer grans, i van tenir més criatures. Però aquestes històries fantàstiques de la dona meravellosa van passar de pares a fills i així no només no es van perdre sinó que se’n van crear de noves.

Un bon dia d’aquest any 2010, la dona que narrava contes va rebre el Premi Nacional de Cultura Popular. La nostra protagonista es diu Roser Ros i és doctora en Pedagogia, escriptora i narradora de contes.

I ara, per si no la coneixíeu, us en proposo una de grossa. La Roser Ros serà al Festival Flic, el dissabte 18 de desembre, de dos quarts de dotze a dos quarts de dues, entre el Mercat de Santa Caterina, la Plaça Joan Capri i l’Avinguda Francesc Cambó.

Allà hi trobareu una exposició preciosa que es diu: Qui menja sopes se les pensa totes, les sopes literàries més famoses, amb obra de l’il·lustrador Joma i produït per Tantàgora. I la Roser Ros explicarà les sopes que es varen donar a conèixer gràcies a  Rínxols d’or, Mafalda o Alícia. A més, el Joma us convidarà a fer una Sopa de sobres de carta. Per això és imprescindible que porteu una cullera vella de casa!!! Ah, i per acabar-ho d’adobar, descobrireu uns àlbums il·lustrats explicats a dins d’un taxi.

Faci fred o calor, us esperaran amb un tastet de sopa! Passeu-vos-ho bé i atipeu-vos de contes! Bon profit!

…i es veu la Llibreria Abracadabra!

dilluns, 6/12/2010

No hi ha res més estimulant que conèixer gent amb empenta, amb il·lusió, amb ganes de fer les coses ben fetes, amb enginy, amb amor. Això és el que sents quan entres a la Llibreria Abracadabra, al carrer General Álvarez de Castro, 5 de Barcelona.

Deixeu-me primer que us parli d’aquest carrer perpendicular a Sant Pere més Baix que desemboca al Mercat de Santa Caterina, una carrer menudet però té uns quants encants a descobrir amb la família: una de les millors botigues de llegums cuits (la munió de gent fent cua cada dia n’és la prova), una altra amb els famosos torrons d’Agramunt, el entrepans sensacionals del bar d’en Pedro, un outlet de roba per la casa, una sabateria de barri per tota la família amb preus honestos i la botigueta fantàstica de fruits secs, regentada pel Manuel i la Maria, on pots trobar les famoses baies de Goji, venerades al Tibet per les seves propietats gairebé miraculoses per combatre l’envelliment o això diuen, i panses i figues, orellanes, ametlles i avellanes, i un munt llaminadures variades.

I la llibreria Abracadabra!

L’ànima d’aquest lloc tan especial dedicat als nens i nenes de totes les edats és en Ricardo. I us demanareu què té d’especial, oi? En Ricardo, que va ser editor durant deu anys, ha muntat un espai on les criatures més menudes tenen un lloc atractiu i còmode per llegir, un mini-pàrking pels cotxets dels bebès, i unes lleixes on s’hi classifiquen llibres pels infants, libros para niños, children’s books, kinderbücher, livres pour les enfants i libri per ragazzi. Però no només això, a banda de tenir una selecció acurada dels millors llibres per la mainada en català, castellà, anglès, alemany, francès i italià, al fons de la llibreria els té classificats d’aquesta manera: algú em llegeix, començo a llegir, llegeixo tot sol.

A més hi trobareu llibres per joves i fins i tot una bona tria de llibres per adults, o sigui que no s’oblida dels pares i les mares. I per acabar-ho d’adobar, també hi ha tota una sèrie de joguines educatives tan del nostre país com d’Alemanya, França, Suècia o Itàlia.

Cada setmana organitza a l’Espai Abracadabra, una sala a l’interior, tallers creatius relacionats amb la literatura. També hi fa presentacions de llibres, conta-contes, i una idea original: el cumplecuentos, una manera diferent de celebrar l’aniversari. El nen o la nena que fa anys escull el seu llibre o personatge preferit i gaudeix de dues hores berenant amb els seus amiguets, en aquest espai decorat segons el llibre o el personatge que hagi triat, mentre uns monitors els ensenyen a fer manualitats creatives. En aquesta sala hi podreu trobar exposicions d’originals.  Ara mateix n’hi ha una dedicada a la il·lustradora infantil Rebeca Luciani.

Aprofiteu aquestes festes i aneu a fer-hi un cop d’ull. No en sortireu decebuts. I després sou molt a la vora de la Fira de Santa Llúcia de la Catedral i a tocar del Mercat de Santa Caterina, dos llocs més que recomanables per passejar amb les vostres criatures.

…i es veu gent especial!

dimarts, 2/11/2010

El meu amic Albert Espinosa sempre diu que no li agraden les definicions discapacitats, o handicapats, o disminuïts, quan es parla de persones mancades de vista o d’oïda, o aquelles que no tenen una mobilitat total. Ell prefereix anomenar-les persones especials.

Doncs bé, us proposo un espectacle sensacional amb persones realment especials. En col·laboració amb el Mercat de les Flors i el British Council arriba al SAT! (Sant Andreu Teatre, al carrer Neopàtria amb Fabra i Puig) un espectacle de dansa integrada de prestigi internacional: Trespass, de la companyia britànica StopGAP. Una doble sessió de dansa, amb coreografies de Rob Tannion i Thomas Noone, interpretada per ballarins discap…perdó, especials i no especials durant tres úniques funcions, 12, 13 i 14 de novembre. Whitin i Splinter són les dues peces que configuren l’espectacle Trespass. Cinc ballarins, un dels quals utilitza cadira de rodes i un altre que té una discapac…, diferència d’aprenentatge, presenten una proposta vibrant, emocionant, tendra, i d’una bellesa sorprenent.

StopGAP és la companyia que treballa al capdamunt del sector de la dansa integrada al Regne Unit desafiant idees preconcebudes sobre els límits del cos i de la fiscalitat de la coreografia. L’objectiu de la companyia és el de fer arribar a l’opinió del públic la demostració del què es pot aconseguir a través del vertader esperit de la integració. A través d’espectacles excel·lents, entretinguts, sorprenents i accessibles, desafien la creativitat, la tècnica i l’art, trenquen classificacions, impossibilitats i animen a la gent a desafiar convencionalismes.

Mireu que diuen sobre aquesta companyia de dansa:
“Quins ballarins més admirables! La seguretat i atreviment amb què es mouen i l’honestedat emocional que duen semblen instintius” Donald Hutera, The Times
“L’habilitat d’entrelligar els ballarins, el subjecte i la coreografia per elaborar un discurs intel·ligent per al públic genera el sorgiment de la dansa pura”  Total Theatre Magazine

Albert, a tu que t’agrada la dansa, no t’ho hauries de perdre. I ja sabeu que, com sempre, espero la vostra opinió. Ja em direu el què.

…i es veu Geronimo Stilton!

dilluns, 1/11/2010

El seu nom és Stilton, Geronimo Stilton, i és un ratolí que treballa al diari l’Eco del Rosegador a la ciutat de Ratalona. Aquest personatge viu aventures diverses a més de trenta llibres publicats en català i castellà. I amb gran èxit. De fet, un munt de petits lectors fidels esperen el proper títol de la col·lecció. La seva creadora és l’escriptora italiana Elisabetta Dami, encara que si la busqueu als crèdits del llibre no la trobareu perquè s’amaga sota el nom del ratolí, com si els llibres fossin escrits per en Geronimo.

Si us he de ser sincera, he passat nits memorables llegint tots, i quan dic tots, vull dir tots, els llibres d’aquest personatge. Bé, de primer els llegia al meu fill, i quan ell s’adormia, jo seguia llegint i rient i gaudint de l’enginy dels seus creadors. Després ja els llegia tot sol, però com que sempre m’ha interessat la literatura infantil quan trobava una estoneta també me’ls llegia jo. Quines històries tan divertides. A banda d’unes històries amb grapa, misteri, ironia i ritme, m’agradaria destacar dues coses més: el disseny gràfic, i, la magnífica traducció al català de David Nel·lo.

Les lletres de les paraules tenen colors i es vinclen, o cauen pàgina avall, o bé exploten, llagrimegen, tremolen quan escriuen Arc de Sant Martí, allau, bomba, plorar i poruc. D’aquesta manera els autors estableixen un joc visual amb l’infant a més d’explicar amb aquests dissenys de lletra el significat de les paraules triades. Si no m’heu entès us convido a llegir-ne alguna.

Traductor, traïdor, diu la dita. Tenim la sort de comptar amb excel·lents traductors i en David Nel·lo, que és un bon escriptor, també és un bon traductor. I no traeix res, al contrari: se les empesca per jugar amb els noms i aconsegueix que res grinyoli, sense perdre la ironia original. Per posar-vos un exemple, el cosí d’en Geronimo, que és un enredaire i un poca-solta, li diu Martin Gala, que com sabeu vol dir embull, acció que es fa per enredar o burlar. I així amb tot el text, fins i tot si hi ha alguna cançoneta o algun vers, els fa rimar amb molta gràcia.

Aprofito, ja que parlem de magnífiques traduccions, per demanar des d’aquí un premi especial de traducció per la Laura Escorihuela. La seva traducció al català de les aventures del jove mag Harry Potter fa empal·lidir la traducció castellana. Els joc de paraules que s’empesca en els primers llibres de la col·lecció (no sé per què van prescindir d’ella en els darrers: error!) són sensacionals. D’aquell arbre que dóna cops a qui s’hi acosta, “sauce llorón” segons la traducció al castellà, ella el bateja com el “pi que baralla” jugant amb “picabaralla”, de la fantasma ploranera, en castellà mantenen el nom anglès que també és un joc de paraules, li diu Gemma Gemecs, i no continuo que he d’acabar de parlar-vos d’en Geronimo.

Bé, aviat arribarà al teatre el musical basat en el llibre Viatge al Regne de la Fantasia, un llibre on les criatures gratant algunes pàgines poden olorar perfums de flors o, si van a la terra dels trolls, unes ferums horribles. Es dirà Geronimo Stilton, el musical del Regne de la Fantasia, i dirigeix l’espectacle, de dues hores de durada, l’Àngel Llàcer.

S’estrenarà el 3 de desembre i ara és quan us voldria demanar un favor: mireu, el meu fill és ja un adolescent i de cap manera podré arrossegar-lo a veure aquest musical. Si fos un concert de Green Day, cap problema, però amb tretze anys…diguem que el que l’interessa és passar por amb Retrum d’en Francesc Miralles o amb Skulduggery Pleasant o…bé, ja m’enteneu: adolescents.

Com que la cosa d’un blog és que sigui interactiu, per què no em feu la crítica de l’espectacle?

Quan s’acosti el dia, ja us ho recordaré. O, potser en hi trobem. Estic pensant que podria convidar al meu nebot de deu anys i la meva neboda de vuit, que estan en plena edat Stilton, tot i que ella prefereix la Tea Stilton, que també hi surt al musical.

En tot cas, espero la vostra opinió. Gràcies, família.

…i es veu el Mag Lari!

dilluns, 4/10/2010

Aquest mag inquiet i sorprenent acaba d’abaixar el teló de l’impressionant Teatre Coliseum de Barcelona i no para. Ara el podeu veure actuant durant una festa major a molts pobles de Catalunya, ara marxa a fer gira per ciutats fora del nostre país, ara el veiem a la tele, ara desapareix per art d’encateri, és clar, i es reclou a Tàrrega, on viu, per crear nous espectacles. A més té un web i un blog on podeu seguir les seves passes. http://www.maglari.com/

Si mai heu anat amb les vostres criatures a veure’l,  us he de recomanar de tot cor que ho feu.  En Josep M. Lari és un barceloní llicenciat en Filologia Catalana que es va deixar seduir per la màgia des de ben jovenet. Vaja, que ell sí que va treure pròfit del clàssic joc de Magia Borràs que tots teniem per casa. Com molts de nosaltres, ell també admirava quan era menut al mestre Juan Tamariz. Quantes vegades vaig gaudir i riure al Cafè-Teatre Llantiol amb aquest mag tan excèntric i divertit, que encara avui segueix sent un mestre de la màgia de prop. El Mag Lari va debutar en aquesta mítica sala del carrer Riereta de Barcelona, el Llantiol. I no ha parat i esperem que no pari. Cada nou espectacle és una sorpresa. A diferència de Tamariz, el Mag Lari és elegant, elegantíssim, i té molta cura en dissenyar una espectacular posada en escena. Però igual que en Tamariz, Lari és ja un mag consolidat, admirat, que uitlitza la ironia i l’humor en cada show i és capaç d’atraure l’atenció de grans i de petits. Ha actuat a diverses ciutats d’Europa i fins i tot va deixar bocabadats al espectadors del Japó.

Com que és una persona inquieta i creativa, ha publicat Els secrets del Mag Lari. Us puc assegurar que els trucs que descriu funcionen, són fàcils d’entendre, molts efectius, i fàcils de fer. Els vostres fills es convertiran en petits mags a la sala de casa vostra.

La propera vegada que el Mag Lari aixequi el teló espero que vosaltres estigueu ben asseguts a la platea. I ja m’ho explicareu.

…i es veuen els Pallapupes!

dimarts, 28/09/2010

Primer de tot, dir-vos que desitjo de tot cor que les vostres criatures estiguin sanes i que gaudeixin d’una salut ferro. Però sabeu que hi ha molts nens i nenes que des de molt menuts han hagut de passar llargues temporades a l’hospital a causa de malalties que no desitjaria per a ningú. Algunes són prou conegudes per tothom. D’altres són patologies estranyes i el més terrible és que de moment es desconeix què les provoca i en molts casos no tenen cura.

No sé si heu visitat mai la planta d’Oncologia Infantil d’un hospital. Jo sí que ho he fet. Vàries vegades. Afortunadament, només hi he anat de visita. Però és una experiència que costa d’oblidar. He vist la mirada intensa dels petits supervivents i les seves ganes de viure. Però, malgrat els tractaments, les sondes, el dolor i els caps pelats al zero, he vist somriures. Sabeu el que costa arrancar un somriure no només a aquestes criatures sinó també als seus preocupadíssims pares i mares? És tot un repte; un repte que dia a dia superen amb nota els Pallapupes, els pallassos d’hospital.

Els Pallapupes s’han doctorat cum laude en vitalitat i optimisme. Quan els petits pacients els veuen entrar al quiròfan o a les seves habitacions saben que ells només els injectaran alegria, que els extrauran neguits i que els receptaran històries plenes de màgia que faran que els malsons fugin per art d’encanteri.

Segons ells mateixos es defineixen, Pallapupes-Pallassos d’Hospital és una ONG que treballa en 16 hospitals de Catalunya transformant la realitat dels nens, nenes i adolescents ingressats. Els Pallapupes són pallassos professionals amb formació sanitària. A través del joc i el riure, els Pallapupas creen un univers màgic transformant la tensió en tranquil·litat i la por en un somriure. D’aquesta manera, una intervenció en un quiròfan pot ser un viatge en una nau especial y una cadira de rodes un Ferrari F40. Enguany Pallapupes compleix una dècada al servei de la humanització de la salut en els hospitals i ho celebra amb Un dia de nassos!, una gran oportunitat per a que tu també et posis el nas vermell i et converteixis en Pallapupas per un dia.

El proper diumenge 3 d’octubre celebraran com cada any Un dia de nassos! a diferents indrets de Catalunya. Si voleu més informació, adreceu-vos a aquests dos enllaços i així sabreu on aconseguir el vostre nas de pallasso, com passar-vos-ho bé amb la vostra família i al mateix temps col·laborar amb aquesta colla d’extraordinaris pallassos. Jo ja tinc el meu nas de pallasso, i tu?

http://www.pallapupas.org/ca/

http://www.undiadenassos.org/

…i es veu Phineas i Ferb!

divendres, 24/09/2010

He de reconèixer que sempre m’han agradat els dibuixos animats. De petita els seguia embadalida a la tele de casa. Aleshores els veia en blanc i negre, és clar. A casa, fins que no va arribar el Mundial de Futbol del 82, el del Naranjito, no vam comprar una tele en colors. Vaig créixer amb Los autos locos, Pedro Picapiedra i el seu crit de guerra “¿Wilmaaa, ábreme la puerta!”, PanTau i el seu bombí màgic, Los chiripitifláuticos, Un, globo, dos globos, tres globos, i contestava “Bieeeeen!” quan Gabi, Fofó i Miliki em preguntaven “¿Cómo están ustedeeeeeeees?”

Quan tenim criatures a casa, els dibuixos animats tornen a formar part de la nostra vida. Vull aixecar el teló per recomanar-vos una sèrie d’animació que podeu veure a Disney Channel. Es diu Phineas i Ferb. Aquest parell són dos germans que durant les seves vacances decideixen crear invents sense posar límits a la seva imaginació desbordant. Phineas és xerraire i simpàtic, Ferb és tímid i gairebé no parla, però és el cervell del invents. La seva germana gran Candace intenta de totes totes enxampar-los i que la seva mare els castigui però mai ho aconsegueix. Però el conflicte entre germans no és l’eix central de l’argument. Phineas i Ferb tenen com a mascota un ornitorinc que es diu Perry i que en realitat és un agent secret que combat, ara i sempre, per vèncer el malvat i maldestre científic Doofenhsmirtz. Els guions tenen ritme, humor i enginy, cada historieta t’atrapa, i una cosa que és molt d’agrair: el doblatge és impecable. Quantes vegades hem hagut  d’escoltar, o més ben dit, de patir un doblatge esgarrifós quan s’han de doblar cançons? En el moment en que els dobladors intenten cantar o, simplement, taral·lejar , fan el ridícul més espantós desafinant com a bojos. A Phineas i Ferb hi ha un doblatge mot acurat i els que canten no només no desafinen sinó que són bons cantants. Les lletres s’han adaptat a la perfecció i no només rimen sinó que a més tenen la mateixa gràcia que en la versió original. Ha arribat a sortir un CD amb les cançons en l’anglès original i un altre doblat al castellà, que han tingut un gran èxit! Per cert, aquest dos nanos i els seus amics no juguen mai a cap joc electrònic i, sincerament, no ho trobes a faltar.

Així que com diu li diu Phineas al seu germà: Ferb, ja sé el que farem avui! Jo us dic: mireu amb les vostres criatures aquests dibuixos animats.  Ja em direu el què.

…i es veu El club de la cistella!

dijous, 8/07/2010

Si sou pares i mares de criatures seduïdes ja per la lectura no tindreu massa feina en recomanar aquest llibre. Ves si no l’hauran llegit hores d’ara. Però si sou pares i mares de criatures que encara no s’han convertits en lectors, si els vostres fills inverteixen més temps en ninendos, plays i jocs d’ordinador, mirar la tele, i poc o gens en submergir-se en els llibres, aquest “club” que us recomano avui potser els atraparà definitivament.

Llegir és un plaer. Però per a moltes criatures llegir és una obligació escolar i no li troben el gust.

L’Àngel Burgas és un bon escriptor que a més té un plus afegit: és profe d’institut i coneix els adolescents de primera mà. Aquest dos factors fan que els joves lectors s’identifiquin de seguida amb els protagonistes de “El club de la cistella” que, com ells, estudien 1er d’ESO.

Feu la prova. Aquest estiu, com qui no vol la cosa, munteu un club de lectura estival amb els vostres adolescents i ja em direu el què. Segur que quan quedin atrapats per les aventures d’aquest grup de nois i noies us en demanaran la continuació, segona part que es diu “Segon trimestre”. Els dos llibres els ha editat La Galera i han rebut els premis Josep M. Folch i Torres 2006 i el premi La Galera Joves lectors 2008.