Un altre canvi de rasant

Com hem repetit diversos cops des del passat mes de maig a través d’aquests editorials no es pot dir que ara Espanya econòmicament vagi millor. Continua anant malament i hi continuarà anant durant un temps pel que fa a l’atur, a la recuperació del crèdit bancari, a un creixement suficient de l’economia, etc. Però com a mínim s’ha evitat la catàstrofe i es preveuen mesures adequades. Per imposició i amb vigilància exterior, però es preveuen.

Això ha estat un fet molt positiu. Un bon canvi de rasant.

Que de passada n’ha facilitat un altre. El del pacte social.


És un pacte més important pel que representa de canvi de tendència que pel seu propi contingut. Que és modest, incomplet i poc precís. Però l’important és que ja fa anys que molta gent responsable es pregunta si l’anomenat Estat del Benestar és o no és sostenible en la seva versió actual. Per citar només un cas d’aquesta interrogació esmentarem un exemple poc dubtós. El de Carlos Solchaga, antic Ministre del PSOE, que ja l’any 1997 es va plantejar aquest interrogant amb el seu llibre El final de la época dorada (editorial Taurus). I com ell molts més. Sense, però, que cap partit ni cap sindicat ni cap patronal haguessin pogut mai parlar-ne en termes pràctics.


Abans de prosseguir cal deixar clar que l’anomenat Estat del Benestar és una gran conquesta social, política i humana que cal preservar. De fet, el model europeu –del qual forma part l’Estat del Benestar– és el millor del Món, perquè combina millor que cap altre la capacitat de crear riquesa i de repartir-la, de crear riquesa i de crear benestar i de donar seguretat a la gent. A més és el més sensible als temes mediambientals, també als problemes del que fins fa poc n’hem dit Tercer Món. Fins i tot és el que té un règim penitenciari més humà. Per tant, tot això cal preservar-ho.

No fa gaire, estant de pas per Barcelona, una alta personalitat índia parlant de la Xina deia: «La Xina fa progressos impressionants. Però ni l’Índia ni ningú al Món s’ha de deixar seduir pel model xinès. I crec que així serà. El model a imitar és l’europeu. En un cert sentit l’Índia i el Món han de ser europeus». I afegia: «Per tant, és molt important que vostès, els europeus, preservin el seu model. L’hem de poder imitar tots els altres. I si per a preservar-lo l’han de reformar, sense pèrdua de l’essencial, facin-ho. La resta del Món els ho demana. Serà bo per a tothom”.

Si això ho veu un indi, també ho ha de veure un europeu.


Ja és hora d’enfrontar-se a aquest repte. De fet a Espanya ja s’hi arriba tard. Ja és un fet que la competitivitat és baixa. No una mica baixa, sinó clarament baixa. Ja és hora que ens adonem que no s’acabaran del tot però que ens disminuiran fortament els molt considerables ajuts europeus (per cert, en bona part alemanys). I és hora que tothom entengui –també el món empresarial– que l’opció desmesura per la construcció i l’excés d’accent financer i no productiu de l’economia va ser un error, i que els sindicats s’adonin que esdevindran un agent conservador i de retrocés si no s’adapten als canvis socials i econòmics que hi ha a casa nostra i als efectes dels canvis a nivell mundial.

Val a dir que comença a haver-hi indicis positius. Ho dèiem fa dues setmanes amb motiu del referèndum de la Nissan (i abans hi havia hagut el de la Seat). I força casos similars a tot Europa (també vàrem parlar del referèndum, molt significatiu, de la Fiat a Torí).

Tothom –partits, món empresarial i sindicats– s’ha d’adonar que som a l’hora onzena. Amb perill de baixar de categoria si no reaccionem, però encara –justet– amb possibilitats de mantenir-nos en un acceptable nivell europeu.

Com a economia, com a societat i, també, com a Estat del Benestar.


Com que arribem tard podem prendre exemple de països que ja han fet els deures (del tot o en bona part). Fa trenta o quaranta anys va estar de moda fixar-se en els països nòrdics, i en Holanda o Alemanya o Àustria. Per diversos motius, però especialment pel seu model social. Pel seu Estat del Benestar.

I vàrem fer bé de fixar-nos-hi. Però valdria la pena que també ens hi fixéssim ara.

Els pactes socials que ara s’inicien a Espanya, ja fa temps que ells els han fet. I l’esforç de productivitat l’han fet sempre. Per cert, tot això pilotat sovint per partits socialdemòcrates, però també sovint per partits de centre o democratacristians. I amb pactes socials que inclouen els partits i els governs, el món empresarial i els sindicats. És a dir, el que ara es comença a fer tímidament  a Espanya i a Catalunya mateix.

Agafem un exemple especialment il•lustratiu. El d’Alemanya. País que de 1947 a 1969 va construir l’Estat del Benestar (i va aixecar el país de la ruïna). Amb governs de democratacristians sols (i Adenauer i Erhard com a grans figures) o aliats amb els liberals. Els socialistes fins al 1959, al Congrés de Bad Godesberg, no varen fer el pas del socialisme d’inspiració marxista a la socialdemocràcia. I tot just el 1969 varen governar amb Willy Brandt de Canceller.

I tots plegats varen conduir el país a un alt nivell econòmic, social, de benestar –d’Estat del Benestar– i de prestigi.

Una situació que va entrar en crisi durant els anys 90. En crisi greu. En part per l’esforç que va representar la reunificació. En part per una certa rigidesa laboral i unes càrregues socials molt fortes. Tant és així que el President Aznar, en un moment brillant per a l’economia espanyola i amb la mentalitat de nou ric que en altres editorials ja hem descrit (i que no ha estat exclusiu de l’Aznar ni del PP), es va permetre humiliar el Canceller Shröeder a la cimera de Berlín l’any 1999: «Espanya va molt bé i Alemanya malament”. Silenciant que Espanya en part anava bé pels fons molt importants que rebia d’Europa (en gran part precisament d’Alemanya).

Alemanya ha sortit d’aquella crisi. Com ho ha fet? Amb molta determinació i amb diverses reformes, reformes que afecten el mercat de treball, la sanitat i les pensions. Algunes d’aquestes reformes són conegudes com les Hartz-Reformen, les  Reformes Hartz, que es varen acabar aprovant l’any 2004 i es varen aplicar a partir de 2005. I és evident que toquen punts crucials de l’Estat del Benestar i de la productivitat econòmica. Per tant, la negociació no va ser fàcil tot i que l’oposició –que eren els democristians i els liberals–, si bé no es va posar al costat del govern, no va tenir una actitud obstruccionista. Dura, en canvi, fou la secció dels sindicats, que varen convocar vagues i manifestacions.

Però el que és instructiu és que el partit socialdemòcrata, inquiet per la protesta de sectors tradicionalment votants seus, va convocar el Canceller Schröder – que alhora era President del Partit– i li va reclamar que aturés la reforma. Schröder, que en altres temes sovint ha tingut actuacions controvertides, va tenir una resposta que l’honora: «És cert que sóc President del Partit, però també sóc Canceller (és a dir, Cap del Govern) de la República Federal d’Alemanya. I responsable davant del poble alemany. Per tant, dimiteixo de President del Partit, però seguiré endavant amb les reformes com a Canceller».


Això –i alguna altra mesura ben poc popular que una mica més tard va prendre la Cancellera Merkel– ha produït, entre d’altres, el resultat següent: que a partir de 2005, que és quan varen entrar en vigor les reformes, l’atur va començar a baixar i l’ocupació a pujar. Per primera vegada des de 1992 l’atur està per sota dels 3 milions per a una població de 82 milions, i a Espanya pels volts dels 4’5 per a una població de 45 milions. I les xifres encara són més negatives si es tracta de l’atur juvenil.


A fi que les dades i les anècdotes no ens distreguin del tema principal de l’editorial d’avui recordem que és el canvi de rasant.

Que és quelcom que no val només per a nosaltres. Val per a tot Europa. Hem de salvar el nostre model. Perquè si no ho fem ens encallarem, com en part ja ens hem encallat. I el canvi de rasant consisteix a no fer-ne una defensa sistemàtica de tot i per a tot, sinó a adaptar-lo. Admetent que de vegades això comporta canvis que poden semblar regressius. Però que no ho són perquè, primer, són condició de sostenibilitat, de continuïtat del model. I, segon, són condició de rellançament del model. Com demostren els exemples alemanys i nòrdics.