Divendres al vespre. Palau de Congressos de Barcelona. El final de la Diagonal té poc trànsit, però és atrafegat. Ignorants a la realitat mundana de la descoordinació semafòrica més de cent persones entren amb mirada sospitosa. Amb la mateixa mirada de reüll de les persones que entren en un banquet i no saben el menú que s'hi servirà. Convocats a un críptic conclave per aquell que un dia va ser un heroi de la pàtria - potser no vam saber entendre que un home sol no pot aguantar a sobre tot el pes d'Espanya-, s'asseien amb a l'aguait de qualsevol sorpresa.

Josep-Lluís Carod-Rovira oficiava un acte entre amics, coneguts i saludats, si és que al partit que milita aquests adjectius existeixen. Era una trobada per parlar de política. Més aviat per parlar de metapolítica, de la mateixa manera que els filòlegs enraonen del metallenguatge.

Jordi Carbonell, Carles Bonet, Jordi Portabella i Oriol Amorós, escoltaven els ponents i complien amb disciplina espartana la crida de l'heroi.
Va ser un acte que tant pot ser definit en negatiu - no era la constitució d'un corrent, ni un aquelarre, ni una mostra de revenja- o en positiu - potser era tot això concentrat. Com una mena de Lactocaseis Immunitas per agafar embranzida en un llarg camí que no va enlloc.

Un dels missatges més sorprenents va ser el pronunciat per Joan Manuel Tresserras. L'exconseller de Cultura va regalar a la parròquia l'esbós del que ha de ser la seva profecia de salvació, d'expiació i reinvenció d'ERC. Personalment crec que a Tresserras aquesta tasca li fa més mandra  que a un violinista visitar la fira de tractors de Santa Eulàlia de la Ronçana.  El professor va explicar convençut que "ERC havia de combatre les marques blanques de l'independentisme ara que són dèbils". "Han entrat al supermercat però no tenen la força de la marca" sentenciava. "Volen la independència, però quina independència volen?" es preguntava patidor.

Dilluns al migdia. El sacerdot màxim dels republicans, l'etern Joan Ridao - és el gat d'ERC, o com a mínim té tantes vides com diuen que tenen els felins- es vantava d'haver donat el vist-i-plau al discurs de Tresserras abans que el pronunciés. Dada, que si coneixen Ridao, entendran que més que un detall és una amenaça.

Si després de la patacada del 28N, la "intelligentsia" encara està convençuda que el poble català és idiota; si a hores d'ara sospiten que els van deixar de votar perquè no van entendre el senderi i el bon criteri de l'estratègia d'uns predestinats a ser els camàlics messiànics de la Icària catalana de la llibertat, estan equivocats.

La perspectiva d'ERC i el seu politburó recorden els pescadors ajaguts a les roques de l'escullera de Blanes un diumenge d'agost. Allí s'acredita que el destí d'un pescador de canya és no pescar. Junqueras, hauràs de picar molta pedra.