ARA Ciència

Fa uns anys va haver-hi una notable discussió quan es va redefinir el nombre de planetes del sistema solar. Bàsicament el que va passar és que Plutó va caure de la llista de planetes i els americans es van empipar molt ja que era l’únic planeta descobert als Estats Units. Però hi havia un motiu per fer el canvi. Plutó és un objecte molt particular. Per començar és molt més petit que la resta de planetes i amb una òrbita notablement diferent. Això era només una curiositat fins que es van començar a descobrir altres objectes semblants més enllà de Neptú, als límits del sistema solar.

Aleshores calia triar. Tenim un sistema amb dotzenes o centenars de planetes? O en deixem només vuit a la llista i tots els altres cossos, considerablement més petits, els agrupem en una nova categoria de “planetes nans”? A mi, Plutó em te fascinat, però la nova classificació em sembla assenyada. I al final, classificar és una cosa ben arbitraria que fem per facilitar les coses.

El cop de gràcia a Plutó el va donar el descobriment d’Eris, un altre objecte encara més llunyà que semblava ser més gran i tot que Plutó. I després d’Eris van descobrir-se Haumea i Makemake. Aquests, junt amb Ceres que ja era conegut i que es considerava una mena d’asteroide gran formen, per ara, el club dels planetes nans.

La idea és que més enllà de Neptú hi ha molts objectes orbitant al voltant del Sol. S’anomenen objectes trans-Neptunians i en coneixem ja més de 800. Els van classificant d’una manera una mica desconcertant, però és que no és fàcil posar ordre amb tants objectes i sobretot pensant que en queden molts més per descobrir.

El problema és, òbviament, que estan molt lluny i que comparats amb els altres planetes, aquests són molt petits. Aleshores no és estrany que les dades que en tinguem siguin poc precises. Després de tot, la millor imatge que tenim de molts d’ells és simplement uns pocs píxels que ocupen posicions diferents en dos o tres imatges. Igual que passa amb les estrelles, si la imatge és brillant no saps si es tracta d’un objecte petit però molt brillant o gran però mes fosc. Hi ha sistemes indirectes que donen una aproximació, però el marge d’error és prou important.

Però amb Eris va haver-hi un cop de sort. En un moment donat el seu camí el va portar a passar just al davant d’una estrella llunyana. Aleshores des de la Terra es van apuntar uns quants telescopis per mesurar quant de temps ocultava la estrella. Com que sabem la velocitat a que es mou, amb aquesta dada podríem calcular molt millor el diàmetre.

Això va passar el 6 de novembre de 2010, i el resultat va ser una sorpresa. Eris és més petit del que es pensava. De fet fins i tot és més petit que Plutó. La diferència és molt petita. Plutó té un diàmetre de 2342 km, mentre que Eris mesura només 2340 km. Una diferència del 0.085 %, però guanya Plutó a la foto finish.

Això, però, va resultar encara més estrany. Amb altres sistemes s’havia calculat la densitat dels dos planetes nans i era molt semblant. Eris tenia més massa, però semblava ser més gran, de manera que no era sorprenent. Però que tinguin quasi la mateixa mida vol dir que Eris és un 25 % més dens que Plutó. I això implica que tenen una composició molt diferent. Ja no podem pensar que es tracta de cossos amb orígens i històries similars i, per tant, tampoc ho podem esperar de la resta.

Sembla que ens queda molt per descobrir i per entendre allà als límits del sistema solar. Mentrestant cadascú podrà seguir triant el seu objecte transneptunià preferit segons la història del descobriment, si té o no té satèl·lits, si el nom és més o menys bonic, si el va descobrir un compatriota…

I els que discuteixen que si Eris o Plutó, ja tenen un motiu més per seguir discutint: Com més gran millor? O és preferible que sigui més dur?

(Ja se que no és el mateix dens que dur, però no pensaríeu que deixaria passar la broma, no?)

Entrada publicada a General el dimecres, 16/02/2011 a les 8:30.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.