El matí de Catalunya Ràdio
Actualitzat a les
07:55 h
17/02/2011
Segurament avui la família de Santi Santamaria en el que menys deu pensar és en les set estrelles Michelín que havia aconseguit el cuiner ni en la seva aportació a la gastronomia mundial i al coneixement i reconeixement de la catalana.
Potser hi pensaran en algun moment, quan els truqui algun polític d'aquí, quan llegeixin el diari o quan un periodista els demani alguna declaració.
Però avui estic segur que el que ploren no és el xef, sinó l'home. El pare, el marit, l'amic. Quan miren les fotos que apareixen a la premsa calculen mentalment de quin any devien ser, si estava més gras o menys, per aquella epoca.
Un petit divertiment, una distracció al dolor que representa una mort sobtada.
Quan el desenllaç arriba sense avisar, el nus queda a la gola i els principis es desdibuixen.
La manera d'entendre la cuina de Santi Santamaria i la seva manera de posicionar-se personalment davant la vida el van fer integrista en algunes de les seves posicions.
Ell va veure a través del respecte al producte del territori i a la creativitat amb respecte a la cuina tradicional i va ser el primer que va posar la gastronomia catalana al món. Va ser el primer que va aconseguir les tres estrelles Michelin. Però també va veure com una nova onada de cuiners li passaven al davant a les portades amb un nou concepte de la feina.
Recentment, a través del seu manifest "La cuina a plena llum", defensava la seva opció atacant la d'alguns dels seus col·legues, ja igual de prestigiosos que ell o més.
Molts el van criticar, aleshores, però també molts el van voler fer pujar als altars per l'atac que representava a una cuina, la tecnoemocional, que estava donant l'hegemonia de la punta de llança a uns quants cuiners catalans.
Santamaria era estricte, però també humà. Si un té unes conviccions i veu que el món va en direcció contrària, segurament sent la necessitat de cridar-les als quatre vents, però també ha de ser prou hàbil per veure quines conseqüències comportarà per als seus col·legues i per a ell mateix.
Li va anar millor a Santi Santamaria després de carregar contra la manera de fer dels seus col·legues i contra tècniques que ell també havia fet servir?
És discutible. Però avui això no és el més important. Després dels dards llançats en aquest manifest contra la cuina de Ferran Adrià, Santamaria va dir: "Algun dia ens trobarem per banyar-nos a cala Montjoi i prendre'ns uns moluscs junts. No ens podem negar mai a parlar amb ningú."
Avui, doncs, torna a ser el dia de les converses pendents que no arribaran mai. S'han perdut per sempre a Singapur. I segur que avui, els Adrià, Ruscalleda, Roca i companyia donarien alguna cosa per poder-les recuperar.
Davant la mort, quina importància tenen les estrelles Michelin, la cuina tecnoemocional o la tradicional evolucionada? Ells saben que al fons tot és veritat i tot és mentida, però no anem tan sobrats de talent per anar-nos dividint per menudeses, crudités i meticel·luloses.
Segur que des de allà on sigui, Santi Santamaria també lamenta que no es produís l'acostament. Com que la mort té el mal costum de no avisar, és bo que provem d'estar en pau amb els nostres Santamaria i Adrià particulars.
Bon viatge i moltes gràcies, Santi. Llarga vida a Can Fabes.
Benvinguts a casa vostra.
