En un article anterior, reclamava un pacte nacional de salut que fes possible els canvis necessaris per a la sostenibilitat de la sanitat de forma majoritària i consensuada, fent-la més racional, eficient i adaptada a les necessitats dels catalans. Només reconeixent el mal finançament que patim, deia, serem capaços de buscar-hi solucions.

El mes passat, el nou conseller d’Economia i Coneixement Mas-Colell reconeixia que el sistema sanitari resultarà inviable si no torna el creixement econòmic molt aviat, i reclamava un nou pacte d’estabilitat fiscal i financera, com a solucions al dèficit.

Fa anys, als pacients que rebien l’alta hospitalària se’ls donava la factura del cost del tractament rebut. Per tal de sensibilitzar la població del cost d’un sistema universal de salut, el conseller de Salut Ruiz ha tornat a posar-ho en pràctica. Es tracta, diu, de saber què rep cada ciutadà pels 1.200 € que els catalans paguem de mitjana a l’any. Defensor del copagament, ha dit que no és el moment adient per a implementar-lo. Però sí que parla de valorar la possibilitat de fer pagar el menjar als pacients ingressats, o no acceptar noves prestacions que no vinguin acompanyades de recursos.

Al mateix temps, parla d’aprimar l’estructura administrativa, mancomunar serveis i desplaçar pacients a hospitals de referència, replantejar la productivitat dels metges i de les infermeres. També s’avaluaran els investigadors i els professionals, lligant les retribucions i les aportacions de diner públic als resultats obtinguts.

O sigui: que hem de seguir pel camí de l’eficiència i optimització de recursos endegat fa molts anys. De fet, els catalans som capdavanters en moltes coses, «gràcies» a l’estretor econòmica que patim de fa anys i panys.