«JAN FEB AUG » 19 «2010 2011 2012 » 45 captures 8 May 08 - 31 Oct 23

Tancar Ajuda

El País Valencià^[1] és un país d'Europa i de la Mediterrània^[2] situat a l'est de la Península Ibèrica. D'acord amb el seu Estatut d'Autonomia, els seus habitants, el poble valencià, són una nacionalitat històrica constituïda com a comunitat autònoma d'Espanya amb el nom de Comunitat Valenciana.^[3] La seua referència històrica és tradicionalment el Regne de València, entitat política i administrativa que va existir durant cinc segles, des de 1239 fins 1707.

S'estén entre el riu Sénia fins a Pilar de la Foradada, més enllà de la desembocadura del riu Segura, amb una delimitació terrestre de 834 km de longitud, i 644 km de longitud de costa.^[4] A més a més, les illes mediterrànies de Nova Tabarca i dels Columbrets, són també d'administració valenciana. La seua posició geogràfica és 40 ° 47' a l'extrem nord, 37 ° 51' a l'extrem sud, 0 ° 31' E a l'extrem oriental, i 1 ° 31' W a l'extrem occidental.^[4] Amb 5.084.502 d'habitants, representa un 35,6% de la població total dels territoris de parla catalana.

Els seus orígens es remunten al segle XIII, amb la colonització feudal de catalans i aragonesos, fonamentalment i per aquest ordre, dels regnes de taifes islàmics de València, Alpont, Dénia, i part de Múrcia. Una vegada finalitzada aquesta conquesta, el rei Jaume I promulga els Furs de València el 1261 creant el Regne de València, amb dret territorial propi durant més de quatre segles. Després del desmantellament del Regne en 1707 pels Decrets de Nova Planta del rei Felip V de Castella, també conegut com a Felip el Socarrat, i dels frustrats intents d'aconseguir l'autogovern durant les acaballes del segle XIX i les primeries del XX, en 1978 s'inicia la recuperació de l'autogovern amb el Consell del País Valencià. Finalment, en 1982 finalment obté formalment l'autogovern amb un Estatut d'Autonomia que ha estat reformat en 2006.

Administrativament limita a l'oest amb Castella - la Manxa i l'Aragó, al sud amb Múrcia, i al nord amb Catalunya. L'any 2008, hi vivien 5.029.601 persones, encara que la xifra és molt superior si comptabilitzem els habitants de segona residència d'altres països d'Europa i els immigrants no censats. Així, les ciutats amb més de 100.000 hab. són València (797.654 hab.), Alacant (333.408 hab.), Elx (222.422 hab.), i Castelló de la Plana (172.624 hab.).

Taula de continguts 1 Història 1.1 Edat antiga 1.2 Edat mitjana 1.3 Edat moderna 1.4 Edat contemporània i actualitat 2 Llengua 3 Divisió administrativa 3.1 Províncies 3.2 Comarques i regions 4 Geografia 4.1 El relleu 4.2 Clima 4.3 Hidrografia 5 Parcs naturals 6 Política i Govern 7 Economia 8 Demografia 9 Diada nacional 10 Cultura i tradicions 11 Esports 12 Festes 13 Gastronomia 14 Llocs d'interès 15 Bibliografia 16 Referències 17 Vegeu també 18 Enllaços externs

Història

Article principal: Història del País Valencià

Edat antiga

De la Prehistòria, s'ha constat la primera presència humana a les terres valencianes prop de l'any 40000 aC, amb deixalles dels neandertals a la Cova Negra (Bellús), les coves del Salt (Alcoi) i del Cochino (Villena).^[5] De l'Època Antiga, es considera el País Valencià com a bressol de la civilització ibera. Aquest poble (o, millor, conjunt de pobles) té el seu origen en les poblacions indígenes de l'Edat del Bronze que van mantenir uns intensos intercanvis comercials i culturals amb tartessos, grecs i fenicis, i culminaria amb el seu esplendor prop del segle V aC, com reflexa la seua producció artística, la més important expressió de la qual és la Dama d'Elx.

Les guerres entre cartaginesos i romans, el resultat del qual fou el sotmetiment de tot el litoral valencià a l'autoritat de Roma a principis del segle III aC, no va acabar amb la cultura ibèrica, doncs encara trobem importants manifestacions artítiques autòctones, com ara les terrisses pintades amb motius figuratius o narratius, fins al segle I d. C. L'aculturació, per tant, va ser progressiva. L'origen de la vertebració del País Valencià sorgeix durant la romanització, al voltant de la fundació de Colònia Valentia Edetanorum (València) a l'any 158 aC i de Colonia Julia Illici Augusta (Elx) al segle I aC, i les divisions provincials de la Ilercavònia, al nord, l'Edetània, al centre i la Contestània, entre el Xúquer i el Segura, basant-se en l'anterior presència de pobles ibers.

Edat mitjana

Després de la desintegració de l'imperi romà, des de principis del segle VII fins les primeries del VIII gran part del territori estigué subjecte al regne visigot de Toledo, i l'altra part, des de Dènia fins a Cartagena estigué sota dominació de Bizanci primer, i del Regne de Tudmir després amb centre a Oriola. El pacte d'Abd al-Aziz amb Tudmir en l'any 713 permeté l'entrada dels àrabs a la Península, amb la qual hi comença una de les etapes més importants del País Valencià, l'època de l'al-Àndalus. Malgrat que aquesta època encara no està suficientment estudiada i constitueix un dels períodes més foscs de la Història del País Valencià, és generalment acceptada la importància de la influència de la seua cultura i la seua llengua sobre la cultura valenciana actual, que van fer del Xarq al-Àndalus un dels indrets més cults d'Europa.^[6]

No obstant això, l'origen directe i més remot de País Valencià d'hui dia és principalment vinculat amb la fundació del Regne de València, de caràcter feudal: a l'any 1233 el rei Jaume el Conqueridor enceta la conquesta dels territoris marcats per tres segles de presència sarraïna: els regnes taifa de Balansiya, Dénia, i Múrcia. Tot just fundat el regne, si bé hi roman la població tagarina, inicialment majoritària, es feren repoblacions amb colons cristians d'origen català i aragonés, fonamentalment. Aquestos cristians reestructuraren l'economia i organitzaren el territori al voltant de les viles amb representació a les Corts Valencianes.^[7] A l'any 1304 el Regne s'estén fins a Oriola per la Sentència de Torrelles, i ja estava proveït d'un estatus políticament independent amb els Furs de València des de l'any 1261, i la societat valenciana desenvolupa la seua identitat privativa tot i compartir rei, cultura, i llengua amb els territoris hispànics de la Corona d'Aragó.

Edat moderna

Després del prestigi econòmic, social i cultural al llarg del Segle d'Or propiciada per l'expansió mediterrània de la Corona d'Aragó al segle XV, el regne es veu sotmés a una pressió cada vegada més creixent del centralisme castellà^{[cal citació]}. Després de diversos conflictes socials, el país finalment cedeix pels Decrets de Nova Planta en 1707, amb què es desmantella el Regne derogant els seus furs, hom passa formar part del Regne d'Espanya assimilant-lo a la legislació castellana, i se'l priva d'autonomia, llengua, i cultura pròpies.^{[cal citació]}

Edat contemporània i actualitat

Durant el segle XIX el País Valencià amplia les àrees d'agricultura, sobretot relacionades amb el conreu de del raïm, l'arròs, els tarongers, i l'ametller. El pas cap la indústria el situarà en el quart lloc d'Espanya fins l'actualitat. A principis del segle XX la societat valenciana reivindica l'autogovern del País Valencià i, després d'un primer intent durant la Segona República Espanyola i després d'un període de totalitarisme de 1939 a 1975, finalment disposa d'autonomia en 1977 durant la Transició Espanyola. Durant la segona meitat d'aquest segle sorgeix un nou sector econòmic que pràcticament substitueix el lloc de l'agricultura quant al nivell d'ingressos econòmics, el turisme. Amb l'aprovació del seu Estatut en 1982 recupera el seu govern propi, la Generalitat Valenciana, que n'assegura l'administració.

Llengua

Per més informació, vegeu l'article principal de valencià

Per més informació, vegeu l'article principal del castellà del País Valencià

El valencià, en el domini lingüístic del qual també s'anomena català a altres territoris dels Països Catalans, és reconegut com a llengua pròpia de la Generalitat Valenciana des del 1983 amb la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, i també pròpia del País Valencià des del 2006 a l'Estatut d'Autonomia.

Actualment existeixen al País Valencià dues zones de predomini lingüístic: el valencià i el castellà. Històricament, des de la colonització feudal medieval, el valencià va ser la llengua majoritària a tot el país, gràcies a una lleugera majoria en el nombre de colons procedents de Catalunya; amb l'excepció de les comarques amb frontera amb Aragó (Racó, Alt Millars, Alt Palància i Serrans), on els colons aragonesos van ser majoritaris i van implantar el castellà.^[8] La resta de les comarques castellanoparlants actuals (Foia de Bunyol, Canal de Navarrés, Vall de Cofrents, i alguns municipis del Vinalopó) son producte de la repoblació amb castellans del segle XVII, després de l'expulsió dels moriscos, ja que estes comarques van ser de majoria andalusina des del segle XIII fins al XVII. La comarca del Baix Segura patí un procés de substitució lingüística del català pel castellà que s'assolí al segle XVII després d'una epidèmia de pesta, en 1648, que afectà a la població anterior valencianoparlant.^{[cal citació]} La comarca de la Plana d'Utiel, com els municipis de Villena i Sax, no pertanyien fins al segle XIX al País Valencià, i són de parla i cultura castellanes.^{[cal citació]} El Regne de València, per tant, no va ser a l'edat mitjana un país amb dualitat lingüística valencià/castellà, com actualment, sinó que les dues llengües que majoritàriament es parlaven eren el valencià i l'àrab, a excepció de les comarques de parla castellana a la frontera amb Aragó.

Hui dia, a les grans ciutats de les comarques històricament valencianoparlants (i a qualsevol part del territori, si bé de forma no tan acusada), la presència del valencià és cada vegada menor, a causa del procés de minorització d'aquesta llengua que s'hi pateix en favor del castellà,^[9] en bona mesura per falta de suport polític, segons el PSPV,^[10] l'UGT,^[11] l'AVL^[12] o membres de l'IEC.^[13] De fet, el darrer sondeig de 2005^[14] revela que prop del 37% dels enquestats del predomini valencià afirma fer-lo servir preferentment, mentre que en 1995 el percentatge era del 50%.^[15] L'ús a l'escola també ha disminuït, encara que les autoritats no semblen preocupades.^[16] Es dóna la circumstància que el Partit Popular governa en la Generalitat del País Valencià des de l'any 1995,^[17] per la qual cosa diverses associacions polítiques, culturals i lingüístiques associen el descens per motius polítics.^[10][11][13] A més a més, aquest procés s'ha vist agreujat els primers anys del segle XXI, amb la gran immigració que ha suposat, en poc menys de 5 anys, almenys mig milió d'habitants més, de parla castellana original (provinents de la resta d'Espanya o Amèrica del Sud), o d'altres indrets i que només aprenen el castellà.^[18]

Existeix una varietat dialectal en cadascuna de les regions del País Valencià. Així, a les Comarques del Nord es considerada zona de transició lingüística i es troben els dialectes del Maestrat, septentrional i castellonenc; a les Comarques del Xúquer es parla el valencià apitxat, el dialecte parlat al "cap i casal"; a les Comarques Centrals i a la Marina Baixa es parla el valencià meridional, la varietat més utilitzada pels valencianoparlants, en termes demogràfics; i, finalment, a les Comarques del Sud (excepte la Marina Baixa) es parla el valencià alacantí, un dialecte fortament castellanitzat, potser, a causa de la històrica substitució lingüística del Baix Segura.

Divisió administrativa

El País Valencià deixà de ser un Estat administrativament i jurídicament independent després de la Batalla d'Almansa a l'any 1707 quan passà sota administració castellana por derecho de conquista segons els Decrets de Nova Planta de Felip V de Borbó, excloent la localitat Cabdet de les delimitacions del regne conquerit.

Províncies

Per raons polítiques, al segle XIX l'administració espanyola intentà separar infructuosament el territori entre la província d'Alacant, per una banda, i les de València i de Castelló per altra, afegint a la primera les províncies espanyoles de Múrcia i Albacete per crear un sud-est espanyol, i a la segona Terol i Conca per crear un llevant espanyol.^{[cal citació]}

En 1822 es planteja per primera vegada unes províncies semblants a l'actualitat, en què es divideix el País, de nord a sud, en les províncies de Castelló, València, Xàtiva i Alacant. Finalment, en 1833, és amb la divisió proposada per Javier de Burgos, quan finalment el nombre de províncies queda en tres, suprimint la de Xàtiva.^{[cal citació]}

En 1851 s'afegeixen al País Valencià els territoris històricament castellans de Villena a la província d'Alacant, i de Requena a la de València.^{[cal citació]} Per altra banda, la localitat històricament valenciana de Cabdet, tot i haver sol·licitat sense èxit en 1861 la seua annexió a la província d'Alacant, mai no ha tornat a formar part territorialment del País Valencià des de 1707, i roman en l'actualitat vinclada al territori històric de Castella, unida amb la província d'Albacete.^{[cal citació]}

Aquesta divisió provincial roman sense canvis fins a l'actualitat, i només segueix criteris homogenis d'extensió territorial i demogràfica respecte a Espanya, i no criteris històrics, sociològics o lingüístics.

Comarques i regions

Per més informació, vegeu l'article principal sobre les comarques del País Valencià

Per altra banda, al País Valencià existeix una molt arrelada tradició de comarcalisme, si bé la divisió comarcal actual, basada en la proposta de delimitació de Joan Soler i Riber al 1970, difereix de la divisió comarcal tradicional, descrita per Emili Beüt al 1937.

No obstant açò, l'agrupació de les comarques en quatre regions proposada per Joan Soler no va rebre suport polític en la creació de la comunitat autònoma valenciana a l'any 1982, i se'ls va ajustar a la divisió provincial espanyola preexistent. Aquestes regions es tractaven d'agrupacions comarcals segons criteris històrics, lingüístics, i socio-econòmics.^{[cal citació]} Finalment, a l'any 1999 es crea el Consorci de les Comarques Centrals del País Valencià amb l'objectiu d'assolir una quarta província espanyola, del qual s'hi afegeix una cinquena regió valenciana.^{[cal citació]}

Regions del País Valencià:

• Comarques del Nord.
• Comarques de l'Interior.
• Comarques del Túria-Xúquer.
• Comarques Centrals.
• Comarques del Sud.

Per més informació vegeu les comarques oficials, la llista de municipis, o l'article sobre la història de la comarcalització del País Valencià.

Comarques del País Valencià Alacantí · Alcoià · Alcalatén · Alt Maestrat · Alt Millars · Alt Palància · Alt Vinalopó · Baix Maestrat · Baix Segura · Baix Vinalopó · Camp de Morvedre · Camp de Túria · Canal de Navarrés · Comtat · Costera · Foia de Bunyol · Horta Nord · Horta Oest · Horta Sud · Marina Alta · Marina Baixa · Ports · Plana Alta · Plana Baixa · Plana d'Utiel · Racó d'Ademús · Ribera Alta · Ribera Baixa · Safor · Serrans · Ciutat de València · Vall d'Albaida · Vall de Cofrents · Vinalopó Mitjà

Geografia

Article principal: Geografia del País Valencià

El relleu

Ve configurat per les muntanyes del nord, que pertanyen al Sistema Ibèric, les serres meridionals del Sistema Bètic i les serres, altiplans i planures centrals. Al Maestrat s'hi troba la muntanya més emblemàtica del país, la Penyagolosa, de 1.813 m. d'altura, considerada popularment com la més elevada, però aquest honor en realitat li correspon al Calderón, al Racó d'Ademús, que s'enlaira fins els 1.839 m;^{[cal citació]} també al Racó trobem el Gavilán (1.747 m), la Creu dels Tres Regnes (1.555 m) i el Tortajada (1.541 m). Per no fer exhaustiva la relació i anomenar només els pics amb més de 1.500 m citarem, en terres de La Marina, l'Aitana (1558 m).

El litoral alterna penya-segats com la Serra d'Irta, els de la Vila Joiosa o la Serra Gelada amb aiguamolls i maresmes, com ara la Ribera de Cabanes, l'Albufereta d'Orpesa, les Albuferes de València i Elx, les llacunes de Torrevella i la Mata, esdevingudes salines, o la marjal de Pego; grans cordons de platges de sorra, des de Benicàssim fins Almenara, des de Puçol fins a la Marina i importants formacions de dunes com el Saler de València o les de Guardamar.

Clima

Article principal: Clima del País Valencià

El País Valencià és banyada al llarg de la façana costanera per la Mediterrània i, per tant, el seu clima és el mediterrani que com més s'endinsa cap a l'interior menys suau ho és. Així, al territori no hi existeix el mateix tipus de clima mediterrani, sinó que hom troba:

• Típic: S'estén a tot el litoral nord i centre del territori, amb uns hiverns no gaire freds a causa de l'acció suavitzadora que la mar fa en la temperatura, i amb uns estius prou secs i calorosos de màximes al voltant dels 30 °C; les precipitacions es concentren a la primavera, i també a la tardor, però amb riscos de gota freda. Les localitats més representatives que es troben amb este clima poden ser Castelló, Gandia, Torrent, Sagunt o València.

• Continental: és un clima de transició entre el clima continental i el mediterrani típic, propi de l'interior de la Península Ibèrica. Els hiverns són freds, els estius són més càlids que en el clima mediterrani típic, amb unes temperatures màximes que a algunes zones abasten els 35 °C, i les precipitacions escassegen però millor distribuïdes al llarg de l'any, i en forma de neu a l'hivern. Localitats: Requena, Villena, Alcoi, Elda i Xàtiva.

• Sec: té lloc des de la Marina Alta cap al Baix Segura, amb unes temperatures força càlides a l'estiu, i uns hiverns suaus de 10 a 13 °C, i les precipitacions hi escassegen força. Com més al sud més àrid és el clima amb uns hiverns encara més suaus al voltant dels 12 °C, amb uns estius força llargs, secs i calorosos, amb temperatures màximes de més de 30 °C. Les precipitacions hi tenen lloc de forma ocasional en les estacions de transició, és a dir, tardor i primavera. Localitats representatives: Alacant, Benidorm, Elx, Oriola i Torrevella.

• Muntanya: té lloc a les zones més altes del territori, vorejant l'àrea del mediterrani continental. El clima de muntanya es regix per l'altitud, factor que influïx en la temperatura i les precipitacions, que sovint són més abundants i en forma de neu a l'hivern. Localitats: Morella.

Hidrografia

Només trobem dos grans rius: el Segura i el Xúquer, ambdós al·lòctons, com també ho són el Millars i el Túria.

El Xúquer, amb 497 km,^[19] naix en Ojuelos de Valdeminguete, (Conca) per desembocar a Cullera. En canvi, el Segura, amb 325 km,^[19] naix a Fuente Segura, (Jaén) i finalitza el seu recorregut a Guardamar del Segura. Pel que fa al Millars, naix a la Serra de Gúdar, Terol, i el Túria a Muela de San Juan, en Albarracín, Terol Exceptuant-ne el Segura, que naix a les Serralades Bètiques la resta dels al·al·lòctons naixen a la serralada ibèrica.

D'altra banda, els autòctons es caracteritzen per ser rius curts, que naixen a les serres properes a la costa i, per tant, tenen una gran pendent. Al nord hi ha el riu Sénia, límit amb Catalunya, el Cèrvol, el Cervera i el Palància. Al sud el riu Serpis, també anomenat riu d'Alcoi, el Xaló-Gorgos, l'Algar, l'Amadório, el Montnegre, la Rambla de les Ovelles i el Vinalopó.

Estos rius es caracteritzen per tindre un cabdal irregular, amb crescudes de tardor temudes i que provoquen inundacions en les seues valls, de nord a sud: la Plana, l'Horta, la Ribera i la Vega). També cal dir que patixen un intensiu aprofitament hídric mitjançant de preses per al consum humà, industrial, turístic i agrícola, essent el fonament dels pròspers regadius valencians.

Parcs naturals

Article principal: Parcs naturals del País Valencià

La Generalitat, amb la llei 11/94 de 27 de desembre sobre Espais Naturals,^[20] estableix la categoria de Parc natural i els defineix com a àrees naturals poc transformades per l'acció humana, la conservació dels quals mereix una atenció preferent per part de la Generalitat Valenciana, que concedeix aquesta figura legal, i es consideren adequats per la seva integració en xarxes nacionals o internacionals d'espais protegits. Els parcs naturals són àrees naturals representatives pels seus ecosistemes o a la singularitat de la seva flora, la seva fauna, o de les seves formacions geomorfològiques, o bé a la bellesa dels seus paisatges, posseïxen uns valors ecològics, educatius, culturals o estètics.

Les activitats a realitzar s'orientaran cap als usos tradicionals agrícoles, ramaders i silvícoles, i a l'aprofitament de les produccions compatibles amb les finalitats que van motivar la declaració, així com a la seva visita i gaudi amb les limitacions necessàries per garantir la protecció i les activitats pròpies de la gestió de l'espai protegit. Els altres usos podran ser objecte d'exclusió en la mesura que entrin en conflicte amb els valors que es pretengui protegir.

Parcs naturals del País Valencià L'Albufera · Carrascar de la Font Roja · Desert de les Palmes · Gorges del Cabriol · Llacunes de la Mata i Torrevella · Penyagolosa · Pobla de Sant Miquel · Túria · Xera-Sot de Xera · El Fondo · Marjal de Pego-Oliva · Massís del Montgó · Penyal d'Ifac · Prat de Cabanes-Torreblanca · Salines de Santa Pola · Serra Calderona · Serra d'Espadà · Serra Gelada · Serra d'Irta · Serra Mariola · Illes Columbretes · Tinença de Benifassà Llista d'espais naturals del País Valencià

Política i Govern

Article principal: Política i govern del País Valencià

El País Valencià, en reconeixement de la seua identitat com a nacionalitat històrica de l'Estat espanyol, provenint de l'històric Regne de València, accedí al seu autogovern i es constituí en comunitat autònoma amb el nom oficial de Comunitat Valenciana, amb la promulgació del seu primer Estatut d'Autonomia el 1982.

Totes les institucions de govern de la Comunitat Valenciana constituïxen la Generalitat Valenciana. Estes institucions són:

• les Corts Valencianes: l'òrgan legislatiu de la comunitat integrat per un mínim de noranta-nou diputats electes per sufragi universal segons la representació proporcional, per un període de quatre anys;
• la Presidència, encapçalada pel President de la Generalitat, electe per les Corts;
• el Consell: l'òrgan col·legiat de govern amb potestat executiva i reglamentària. Està integrat pel president i pels membres designats per ell.

Les altres institucions de la Generalitat són: el Síndic de Greuges, la Sindicatura de Comptes, el Consell Valencià de Cultura, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, el Consell Jurídic i Consultiu i el Comité Econòmic i Social.

Economia

Article principal: Economia del País Valencià

El País Valencià conforma un territori llargarut, amb una orografia muntanyosa i irregular que ha dificultat històricament les comunicacions i l'aprofitament del sòl, i només l'eix litoral ha facilitat la connexió amb Europa. Amb un clima mediterrani i un règim de pluges escasses, els recursos naturals del País Valencià són minsos pel que fa als minerals. En recursos hídrics hi ha una demanda d'aigua superior a l'oferta, i aquest desequilibri és especialment greu a les comarques del sud del país, que es resol de moment amb restriccions i amb l'explotació d'aqüífers subterranis.^{[cal citació]}

En l'any 2005 el País Valencià va generar el 9,64% del PIB estatal i la taxa d'atur es va situar en el 8'82%.^[21] En recursos humans la taxa d'activitat del País Valencià va assolir l'any 2005 el 58'64%, per bé que les diferències per gènere són força acusades.^[21][22] El model empresarial valencià característic són la PIME, principalment de caire familiar, si bé hi ha algunes multinacionals. Malgrat la greu crisi econòmica entre 1973 i 1985, actualment és la segona autonomia exportadora de l'Estat, i el volum de les exportacions arribà als 16.910 milions d'euros l'any 2005.^[21]

Demografia

La població empadronada estimada per l'INE l'any 2009 és de 5.094.675^[23]

La demografia del País Valencià tradicionalment es concentrava en localitats i zones de conreu a la vora dels rius més importants (Xúquer, Túria, Segura, Vinalopó), així com a poblacions importants costaneres amb ports, segons les activitats agrícoles o comercials. Les poblacions més importants solien ser, més antigament, Sagunt o Dénia, durant gran part de la seua història, València, Xàtiva, Oriola, Alacant, Elx, Gandia o Vila-real i, més recentment, Alzira i Castelló de la Plana.

D'aquesta distribució tradicional, originada per les característiques orogràfiques i la possibilitat de l'agricultura de regadiu, es deriva que, encara actualment, la densitat de població és major en les comarques centrals i del sud i menor en les comarques del Nord i de l'interior. També afectà a la demografia (i és potser l'excepció a la distribució esmentada) la gran activitat industrial o de productes derivats de l'agricultura, durant el segle XX, a ciutats no costaneres com ara Alcoi, Elda, Novelda, Ontinyent, Petrer, Villena i la Vall d'Uixó.

En els darrers anys, s'ha accentuat la concentració en les grans capitals i les seues localitats de les àrees metropolitanes (destacant-ne Torrent, Mislata, Paterna, Burjassot, Sant Vicent del Raspeig, etc.) i, molt especialment, en pobles i ciutats costaneres. Així, poblacions tradicionalment menudes, (com ara Benidorm o Torrevella) han patit un increment poblacional molt remarcable (encara més remarcable durant les estacions càlides de l'any) degut fonamentalment a les migracions generades pel turisme.

Podríem dir, per tant, que la demografia del País Valencià hui dia és ja clarament majoritàriament urbana, amb gran influència de migracions degudes al turisme i migracions estacionals de segona residència, i amb una clara tendència cap a les poblacions costaneres.

Poblacions amb més de 50.000 habitants País Valencià 5.094.675 habitants Localitat València Alacant Elx Castelló Torrevella Oriola Gandia Torrent Benidorm Sagunt Paterna Alcoi Elda Sant Vicent del Raspeig Vila-real Població 814.208 334.757 230.112 180.005 101.792 86.164 80.020 78.543 71.034 66.070 64.023 61.552 55.168 53.126 51.205

Font: Institut Nacional d'Estadística espanyol, 2009.

Els 25 municipis més petits del País Valencià 1. Castell de Cabres 16 · 2. Palanques 34 · 3. Sempere 36 · 4. Famorca 38 · 5. La Font de la Reina 49 · 6. Figueres 50 · 7 Villores 51 · 8. Herbers 56 · 9. Tollos 57 · 10. Pavies 62 · 11. Torralba 64 · 12. Vilanova de la Reina 69 · 13. Vallat 76 · 14. Sacanyet 78 · 15. Espadella 85 · 16. La Pobla de Sant Miquel 88 · 17. Carrícola 93 · 18. Torre-xiva 96 · 19. Benillup 98 · 20. Vallibona 100 · 21. Vilamalur 102 · 22. La Serratella 102 · 23. El Castell de Vilamalefa 102 · 24. Argeleta 106 · 25. Fageca 107

Diada nacional

Vegeu també: Diada Nacional del País Valencià

• 9 d'octubre: Es commemora l'entrada de Jaume I a la ciutat de València l'any 1238.
• 25 d'abril: aniversari de la derrota dels maulets a la batalla d'Almansa, que suposà la victòria de Felip V i la derogació dels Furs atorgats pel rei Jaume I. Aquesta commemoració té un caire polític, cultural i cívic, tot i que oficialment només és el dia de les Corts Valencianes.^{[cal citació]}

Cultura i tradicions

Article principal: Símbols valencians

Els trets culturals valencians són clarament mediterranis, per raons geogràfiques i històriques, amb influències de tots els pobles que han intervingut en la seua història. La religió catòlica, encara majoritària entre els creients, ha marcat també molts trets de comportament individual i col·lectiu.

Si bé moltes tradicions ancestrals poden tindre un origen romà (com ara el culte al foc) de manera similar a altres indrets de la mediterrània, així com la dieta, també existeixen importants influències àrabs en la cultura, especialment en la gastronomia.

De la conquesta feudal, encara hui és visible les diferències culturals entre els pobles de repoblament català, els pobles de repoblament aragonés (anomenats col·loquialment xurros) i els pobles provinents de Castella (com a ara la comarca de la Plana d'Utiel i el senyoriu de Villena). Aquestes diferències es difuminen més en les grans ciutats, on moltes tradicions són fins i tot desconegudes per la gent jove i els nouvinguts.^{[cal citació]}

Entre les tradicions culturals podem citar-ne:

• Esports fortament arrelats al País Valencià com ara el tir i arrossegament o, fins i tot, distintius: la pilota valenciana.
• Aficcions amb molta tradició, com ara la colombicultura.
• Jocs de cartes amb tota una cultura i vocabulari al seu voltant, com ara el joc del truc.
• L'existència d'un conreu molt estès de la música en totes les capes socials, generalment al voltant de les bandes de música i les societats musicals del País Valencià.
• L'ús del tabalet i dolçaina com a instruments musicals per amenitzar qualsevol ocasió al carrer.
• La preservació, encara viva, de cants tradicionals, com les albades; balls públics, com les danses o els balls plans; i balls tradicionals, com la jota.
• La indumentària tradicional, recuperada ocasionalment per balls tradicionals i actes festius.
• Les festes, amb una gran importància del foc, la pirotècnia, la vestimenta i la música (vegeu més avall).
• La gastronomia, amb gran varietat d'arrossos i dolços (vegeu més avall).

Esports

L'esport tradicional per antonomàsia és el joc de la pilota valenciana, fins a tal punt que hi ha jugadors professionals i una selecció valenciana de pilota que participa en les competicions internacionals més importants. Aquest esport es practica en més de huit modalitats distintes, bé al carrer o bé en un trinquet. Durant les partides és típic que el públic es trobe gairebé envaint l'espai de joc, i un o dos marxadors arrepleguen les apostes que fan per l'equip de "blaus" o de "rojos", els únics colors utilitzats en la indumentària dels pilotaires, juntament amb el blanc, del qual solen ser els pantalons i les espardenyes. La pràctica i el coneixement d'aquest esport està augmentant des que se'n retransmeten partides per TV i els nous instituts d'educació mitjana han de comptar amb canxes de joc adients.^[24]

Un altre dels esports més característics és la colombicultura, o els coloms esportius, que es començà a practicar especialment a partir de la dècada dels 20 del segle XX, estenent-se per tot l'Estat espanyol, en què s'entrena una raça pròpia de colom, el gavatxut valencià.^{[cal citació]} També és tradicional el joc de la petanca, sobretot a les zones rurals.

L'esport més popular, com a quasi tot el planeta, és el futbol. Al País Valencià existeixen equips importants de futbol, principalment el València CF, Vila-real CF, Llevant UE (el més antic, fundat en 1909), Elx CF, Hércules CF, Castelló CF i el CE Alcoià. Un altre dels esports olímpics en què es destaca és el bàsquet, amb els equips Pamesa València i Etosa Alacant. L'esport olímpic més important dels equips femenins és el handbol, on s'hi van recollir importants i nombrosos títols, amb equips ara desapareguts com ara BM Altea o Colpisa Alicante, i en la divisió d'honor del qual, actualment, més de la meitat dels clubs femenins són valencians.^{[cal citació]}

El País Valencià disposa també del famós Circuit de Xest, de 4.005 metres de recorregut, on es disputa el "Gran Premi de la Comunitat Valenciana" en les disciplines de motociclisme MotoGP i Superbikes en l'última jornada del Campionat del Món de motociclisme.^[25] Este circuit fou inaugurat el 19 de setembre de 1999 i fou anomenat el circuit Ricardo Tormo, en homenatge pòstum al pilot valencià.^[26] El circuit consta de 65.000 seients i un aforament aproximat de 120.000 persones.^[25]

L'any 2008, es començà a celebrar el Gran Premi d'Europa en el recent Circuit Urbà de València que acollirà durant set edicions curses de la Fórmula 1, GP 2, Fórmula 3, Fórmula BMW i Porsche Mobil 1 Supercup.^[27][28] Este circuit consta de 5.473,5 metres de recorregut i d'un aforament superior als 110.000 espectadors repartits en les 23 graderies del circuit.^[29][30] Este gran premi aportarà un impacte econòmic al voltant del 70 milions d'euros anuals.^[31]

Festes

• A tot el País: festes de Setmana Santa i Pasqua, temps que és tradicional per empinar el catxerulo (envolar l'estel) i menjar-se la mona.
• Les Falles en honor de Sant Josep, el 19 de març (sobretot a les comarques que envolten la capital).
• La Magdalena, a Castelló de la Plana.
• Festes de moros i cristians: d'Alcoi, a la Vall d'Albaida, a la Vila Joiosa (el desembarc), el Comtat, les comarques del Vinalopó, etc...
• Fogueres de Sant Joan, a Alacant
• El Misteri d'Elx
• La mocadorada, a la ciutat de València i rodalies, que té lloc tots els 9 d'octubre, dia de Sant Donís (Sant Dionís) i diada del País Valencià.
• Les Festes de la Mare de Deu de la Salut d'Algemesí, amb el ball de la Muixeranga.
• Festes i representacions en molts pobles i ciutats, en honor a Sant Vicent Ferrer, patró del País Valencià.

Gastronomia

Article principal: Cuina del País Valencià

La gastronomia del País Valencià és marcada per la geografia del país. Així doncs la costa destaca les coques i plats d'arròs, i empra preferentment els cereals - l'arròs, dacsa, blat -, llegums, fruites - raïm, taronja - i les hortalisses, mentre l'interior destaca gaspatxos i ollades i l'ús d'embotit, nous i ametlles, bolets i caça. Tant les aportacions dels grecs - l'ametlla, el vi - i dels romans - l'orxata, l'oli d'oliva - com les dels musulmans - torró, bunyol, arnadí i d'altres dolços - i els repobladors cristians - sobrassada, coques, esgarrat, espencat - són destacables.

• Begudes: mistela, cafè-licor, herbero, aigua de València, aiguardent, absenta, casalla, orxata, barrejat, vi del País Valencià.

• Plats
  • Arrossos: arròs a la paella, arròs a banda, arròs i costra, arròs al forn, arròs amb fesols i naps, arròs negre, arròs a la pedrada, arròs caldós, arrossejat.
  • Altres: fideuà, putxero, esgarrat, espencat o escalivada, albergínies farcides, all i pebre, coques - entre elles, la coca de mullador, les coques de dacsa, la coca de tonyina, la coca de Fira i la coca de xulla -, bollit, sang amb ceba, gaspatxo.

• Postres i piscolabis
  • Dolç: arnadí, bunyols de carabassa, coca de llauna, coca de sucre, delícies d'Elx, panellets, pastissets d'ametlla o de moniato, torró, almojàbenes o monjòvenes, carabassa al forn, carabassat, arrop i tallaetes, mona, flaó, fartons, coca celestial, tonya o pa socarrat, pestinyos.
  • Salat: rosquilletes, pastissets de bleda

• Altres: allioli, mullador, embotit incloent-hi sobrassada de la Marina.

Llocs d'interès

Entre els llocs d'interès turític o cultural, figuren els parcs naturals ja esmentats, i també:

• El Penyagolosa, el Montgó, l'Aitana i els Ports tenen una importància gairebé mítica en el folklore local com a llocs de pelegrinatge i excursionisme.
• Monestirs i esglésies d'interès inclouen el Monestir de Santa Faç, Santa Maria de la Valldigna, Santa Maria del Puig, Sant Joan de Penyagolosa, Santa Maria de Benifassà, la Cartoixa de Porta Coeli, Santa Maria de Morella, la Catedral de València, les esglésies de Sant Joan de l'Hospital i Sant Joan del Mercat, ambdues de la capital, i la de Sant Bartomeu a Xàbia.
• La Ciutat Vella de València té un alt valor cultural i arquitectònic, però també són d'interès general pels seus nuclis antics les poblacions de Morella, Vilafranca, Peníscola, Sant Mateu i el pobles dels Ports i el Maestrat; Vilafamés i Cabanes a la Plana, al centre, Xàtiva i Alzira; a l'Alt Palància, Sogorb, Xèrica i Navaixes; a l'oest, Llíria, Requena, Cortes de Pallars i Alpont, a més d'Ademús i els pobles del Racó; Dénia, Teulada, Benissa i Xàbia a la Marina Alta; la Vila Joiosa, Altea i Polop entre altres pobles de la Marina Baixa; i al sud, Elx, Alacant, Biar i Alcoi.
• Cal destacar llocs d'importànica històrica com Gandia i el seu Palau Ducal, Sagunt i el seu castell i teatre romans, poblats ibers com la Bastida de les Alcusses a Moixent i el Puntal del Llop d'Olocau, entre altres, i pel seu paper en la història de la Reconquesta, el Camp de Mirra i el Puig.
• Durant les festes és recomanable visitar qualsevol població valenciana, si bé sobreïxen València i les seues Falles, Alacant i les seues Fogueres, i Alcoi i els seus Moros i Cristians.
• Entre els museus principals figuren la Ciutat de les Arts i les Ciències, el Centre Arqueològic de l'Almoina, Institut Valencià d'Art Modern, el Museu Nacional de Ceràmica, l'Oceanogràfic, el Museu de Belles Arts de València i el Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat, tots a València, i també el Museu Arqueològic Provincial d'Alacant i l'Almodí de Xàtiva.

Bibliografia

• La Comunitat Valenciana en Xifres 2007. País Valencià: Institut Valencià d'Estadística, 2007. 

Referències

Vegeu també

• Denominacions del País Valencià
• Bandera del País Valencià
• Llista d'escuts del País Valencià
• Símbols del País Valencià

Enllaços externs

Més informació de Wikimedia:
	Commons
	[{{localurl:Commons:Category:{{{commonscat}}}|uselang=ca}} Commons]
	Viccionari
	[[q:{{{q}}}|Viquidites]]
	[{{localurl:Wikispecies:{{{species}}}|uselang=ca}} Viquiespècies]
	[[b:{{{b}}}|Viquillibres]]
	[[n:{{{n}}}|Viquinotícies]]
	[[:{{{w}}}:|Viquipèdies]]
	[[s:{{{s}}}|Viquitexts]]
	[[:en:v:{{{v}}}|Viquiversitat]]

• País Valencià, poble a poble, comarca a comarca, de Paco González Ramírez, d'on se n'ha tret informació amb el seu consentiment.
• Govern Valencià
• Diari Oficial de la Comunitat Valenciana Abans del gener de 2007, era el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana.
• Arxiu Històric Electoral del País Valencià
• Web oficial de Turisme
• Cercador País Valencià
• Estatut del País Valencià
• Llei d'ús i ensenyament del valencià

Patrimoni de la Humanitat als Països Catalans Andorra Vall del Madriu-Perafita-Claror Catalunya Obres d'Antoni Gaudí (Parc Güell  · Palau Güell  · Casa Milà  · Cripta i façana del Naixement de la Sagrada Família  · Casa Vicens  · Casa Batlló  · Cripta de la Colònia Güell)  · Monestir de Poblet  · Obres de Lluís Domènech i Montaner (Palau de la Música Catalana  · Hospital de la Santa Creu i Sant Pau)  · Esglésies romàniques de la Vall de Boí  · Conjunt arqueològic de Tàrraco Catalunya Nord Fortificacions de Vauban (Montlluís  · Vilafranca de Conflent) Illes Balears Biodiversitat i cultura d'Eivissa País Valencià Llotja de la Seda de València  · Palmerar d'Elx Transregional Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat als Països Catalans  · Art rupestre de l'Arc Mediterrani de la Península Ibèrica Patrimoni de la Humanitat  · Llista del Patrimoni de la Humanitat a Europa

Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat als Països Catalans Catalunya Patum de Berga  · Castells Illes Balears Cant de la Sibil·la País Valencià Tribunal de les Aigües de València  · Misteri d'Elx Transregional Dieta mediterrània Patrimoni de la Humanitat als Països Catalans  · Patrimoni de la Humanitat  · Llista del Patrimoni de la Humanitat a Europa

Països Catalans Catalunya · País Valencià · Illes Balears · Catalunya Nord · Andorra · Franja de Ponent · l'Alguer · el Carxe

Organització territorial administrativa del Regne d'Espanya Comunitats autònomes Andalusia  · Aragó  · Principat d'Astúries  · Illes Balears  · Illes Canàries  · Cantàbria  · Castella - la Manxa  · Castella i Lleó  · Catalunya  · País Basc  · Extremadura  · Galícia  · Comunitat de Madrid  · Regió de Múrcia  · Comunitat Foral de Navarra  · la Rioja  · Comunitat Valenciana Ciutats autònomes Ceuta  · Melilla