ARA Mestres

Novament, Espanya ens etziba una plantofada als morros: “Què us havíeu cregut?: que a casa vostra manàveu vosaltres i que hi podíeu fer el que us vingués de gust…? Doncs ja ho veieu: per tres famílies que se’ns han queixat, fem anar la Generalitat de bòlit a desmuntar un dels pilars del seu sistema educatiu”.

I, efectivament, els recursos de tres famílies que volien ensenyament en castellà, que ja havien estat vistos i desestimats pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, han estat prou motiu com perquè el Tribunal Suprem (TS) hagi dictat una sentència que evidencia d’una manera clara la fragilitat de les decisions que es prenen a Catalunya si aquestes incomoden, ni que sigui mínimament, els esquemes sota els quals l’estat espanyol es concep a si mateix.

Bàsicament, el TS ve a dir que, com que la sentència que va emetre el Tribunal Constitucional sobre l’Estatut considerava que el castellà també podia ser llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya, la Generalitat ha d’adoptar les mesures que calgui per a adaptar-hi el seu sistema educatiu. És a dir que qüestiona el que fins avui era un acord acceptat per la immensa majoria dels ciutadans d’aquest país: que la llengua natural de les escoles de Catalunya és el català, com a discriminació positiva compensatòria de l’estat de subordinació en què viu.

Davant d’això, cal plantejar-se d’una manera molt seriosa la feina que ha fet fins avui el sistema educatiu, gràcies al qual s’ha aconseguit dotar tots els ciutadans escolaritzats des del curs 83-84 del coneixement de la llengua del país, que, es miri com es miri, sempre suma. I aquesta sentència, si no ens hi plantem ben ferms, pot representar el final d’aquest procés que hem dut a terme milers i milers de mestres, molts dels quals procedents d’altres indrets de l’estat i que han fet un esforç enorme, no tan sols per a aprendre català, sinó també per a llançar-se fer la classe en aquesta llengua, cosa que no els devia resultar gens fàcil i, en alguns casos, potser ni tan sols els venia de gust. Des d’aquí, el meu reconeixement per a aquesta gran quantitat de professionals, que avui poden veure com el seu esforç s’escola claveguera avall.

Perquè no ens enganyem: si avui la pràctica totalitat dels joves que han estat escolaritzats a Catalunya des de 1983 entenen el català i una majoria poden parlar-lo, és en bona mesura, perquè ha estat llengua vehicular de l’educació. I que ningú ens vulgui fer creure que hauríem arribat ni tan sols a la meitat del camí si hi haguéssim donat el tractament de simple assignatura, com pretenen els que s’autoanomenen partidaris del bilingüisme, que —no ho oblidem— ho són només amb la condició que els bilingües siguem tan sols els catalanoparlants.

L’ús constant que es fa del català a les aules i el prestigi que li confereix el fet que tots els documents, rètols, parlaments i actes escolars diversos es facin en aquesta llengua és allò que ha fet del català un objecte a ser tingut en compte. Altrament, hauria esdevingut un artefacte incòmode a l’escola, una veritable maria. I els qui la tenim com a llengua primera, els qui la fem servir a casa, els qui gaudim conreant-la i fent-ne un producte de primera necessitat hauríem hagut de continuar veient-la esllanguir-se, com passava durant el franquisme, i hauríem hagut de continuar llepant-nos les ferides que comporta l’estigma d’una catalanitat que no ha estat mai ben païda pels capitostos que, des de Madrid estant, governen a casa nostra, en contra nostra, més d’un cop amb la mesella passivitat de bona part de la ciutadania.

Com demostra la sentència del TS, els poders espanyols serveixen únicament els interessos d’aquells que només parlen castellà, encara que aquests representin una minoria tan insignificant com la d’aquestes tres famílies que van presentar recurs, al costat de totes les altres de tot Catalunya que no van fer-ho. I de sentències com aquesta, en veurem més. I no trigarem gaire: primer van ser els reglaments d’usos lingüístics de diputacions i ajuntaments. Ara, això. I queden encara les lleis d’acolliment, del cinema, d’educació… Seran implacables en l’aplicació de la lletra del text que va emetre el TC sobre l’Estatut. I, si poden, aniran encara més enllà perquè, a més, ja fa temps que en tenien ganes.

I, doncs, com és possible que encara hi hagi partits que s’autoanomenen catalanistes que continuïn defensant els lligams amb aquest estat que ens va devorant a poc a poc? Què esperem? Que no quedi ni tan sols una engruna del país…? Encara em ballen per les orelles els missatges electorals de l’avui flamant nou President Mas dient que encara no és l’hora, que ara toca demanar finançament…! Això, a més de ser una ingenuïtat que mai prendrà cos en les lleis espanyoles, significa limitar les reivindicacions d’aquest país a aspectes econòmics. I estic d’acord que abunda en el tòpic del català pesseter però, alhora, és signe d’un profund desconeixement de Catalunya i dels catalans, que podem estar afectats d’una certa atonia muscular a l’hora de reivindicar, provocada per anys i anys d’intoxicació espanyolista, però que tenim latent un sentiment nacional que només caldria decidir-se a desvetllar. I, en aquest sentit, les formacions polítiques majoritàries, CiU i el PSC tenen molt a fer. I la veritat és que fan ben poc en aquest sentit.

Aquests dies s’han fet referències diverses al fet que José Manuel Blecua, director de la Real Academia Espanyola hagi avalat amb la seva opinió l’anomenada immersió a Catalunya. I s’ha esgrimit aquesta declaració com a argument per a defensar el sistema lingüístic de l’escola catalana. La veritat és que dono les gràcies al senyor Blecua per l’opinió però, amb tots els respectes, se me’n refum el que en pensi el director de la RAE de les coses que fem aquí, com se me’n refum el que en pensi el president del parlament de Lituània, posem per cas. I se me’n refum perquè els únics arguments que hem d’esgrimir per a defensar el nostre sistema lingüístic als centres docents de Catalunya són, en primer lloc, que és el fruit de la feina feta pels representants escollits democràticament pel poble català; en segon, que és un sistema que ha donat com a resultat la universalització del català entre la població jove i, finalment, que no ha generat problemes de convivència, més enllà dels fabricats artificialment pels enemics de tot allò que és català, que poden fer tant de soroll com vulguin perquè disposen dels altaveus espanyolistes i tenen l’estat a favor, però que no deixen de ser un nombre insignificant, un grup veritablement residual que mereix tot el respecte, però que, com a minoria que són, no tenen dret a imposar els seus criteris valent-se de la força de l’estat que els dóna ales i suport. Per cert, parlant de minories: diu molt del ciutadà Rivera l’amenaça que ha adreçat al President Mas acabat d’investir des de la tribuna del Parlament. Li ha vingut a dir que davant la sentència té dues sortides: l’acatament o fer front als tribunals de justícia que el poden dur a la presó per desacatament. Tota una declaració de principis d’aquest partidet, que aprofita la força de l’estat espanyol a Catalunya per a fer-hi triomfar opcions clarament minoritàries. Dissortadament, en sabem molt, en aquest país, de tarannàs com aquest…

Segons l’Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia, en un article publicat al diari Avui, el TS “s’ha extralimitat en la seva funció” i “desconeix el principi de separació de poders” perquè ha volgut dictar l’enfocament que ha de tenir la política lingüística del govern de la Generalitat. I, efectivament, aquest és el to amb què hem d’entomar aquesta sentència invasiva. Les declaracions dels partits catalans —tret del PP i de C’s, lògicament— ja van en aquest sentit. El que ja no comprenc gaire bé —permeteu-me insistir-hi— és com alguns d’aquests partits poden continuar defensant la pertinença de Catalunya a l’estat espanyol. És que són prou cecs com per a no veure que ja fa molts anys que anem així, i que no hi ha manera que Espanya canviï la seva manera de relacionar-se amb Catalunya, si no sap fer-ho més que de dalt a baix? O és que les seves declaracions derivades de la sentència del TS són poc més que retòrica pura?

Per acabar, com a resposta a la decisió del TS i mentre anem preparant la declaració d’independència, convido tots el ciutadans de Catalunya amb fills en edat escolar que tenen professors que fan la classe en castellà havent de fer-la en català, a denunciar massivament aquests professionals davant la Inspecció, davant les direccions territorials i davant els mitjans de comunicació per incomplir sistemàticament la normativa (avui encara) vigent.

Si els catalans també ensenyéssim les dents de tant en tant i féssim valer els nostres drets, potser no s’atrevirien a prendre’ns el número tant com ens el prenen…

La paraula Pisa s’associa normalment a una torre que amenaça ruïna però que no acaba mai de caure del tot. I, en matèria educativa, també podem fer-ne algun paral·lelisme. Efectivament, de nou, un informe Pisa (Programme for International Student Assessment), aquest centrat en la comprensió lectora, torna a sacsejar les consciències del món educatiu català. En aquest cas, amb aparença positiva, ja que l’ensulsiada de l’informe de 2006 s’ha pogut eixugar, fins al punt que els registres d’aquest darrer informe, que correspon a 2009 superen els obtinguts qualsevol dels anteriors i, naturalment, ja hi ha hagut qui, des de l’agonitzant govern en funcions, ha tret pit i s’ha penjat la medalla corresponent. Res de nou: ni el penjament de medalla, lògicament, ni els resultats de l’informe, com tractaré d’explicar.

De la mateixa manera que amb l’informe de 2006, que situava Catalunya en una ignominiosa mediocritat, no n’hi havia per posar-se les mans al cap perquè no descobria res que no sabéssim ja els qui seguim de prop el món de l’educació, amb aquest d’ara tampoc no n’hi ha per a fer bots d’alegria, simplement perquè el nostre país continua instal·lat en una ignominiosa mediocritat, tot i que una mica més amunt. Per tant, novament, res de nou.

Res de nou, sobretot perquè l’evolució dels resultats obtinguts a Catalunya en comprensió lectora al llarg dels quatre informes elaborats fins ara no marquen cap tendència ni a l’alça ni a la baixa. L’any 2000 (puntuació: 494) van ser mediocres, el 2003 (puntuació: 483) van baixar encara més, el 2006 (puntuació 477) van tornar a baixar i el 2009 (puntuació: 498) han pujat i —això, sí— són els millors de tots quatre, malgrat i que només per quatre punts respecte del 2000. Som on érem. I és que es tracta, simplement, d’un continu baixar i pujar uns quants graons, sempre dins d’una mateixa franja que voreja per sota o per damunt la mitjana dels països de l’OCDE, una zona, a parer meu, que no fa gens per a un país que volem abocat a l’excel·lència.

D’altra banda, tot i el merescut prestigi que tenen aquests informes, crec que, en el nostre cas, ateses les característiques dels resultats obtinguts, cal relativitzar-ne la importància. Hem de pensar que es tracta de dades extretes de mostres representatives com en el cas d’una enquesta. Per tant, la fiabilitat d’aquests informes recolza, sobretot, en un marge d’error acceptable. I quan les fluctuacions, com ara les de Catalunya, són relativament petites i, a més, no marquen tendència en un únic sentit, sinó que es mouen aleatòriament oscil·lant moderadament d’un cantó a l’altre hem de pensar que ni els avenços ni els retrocessos deuen ser gaire significatius.

Diferent fóra si els mateixos resultats s’haguessin donat en un altre ordre. Per exemple, l’any 2000, 477; el 2003, 483; el 2006, 494 i el 2009, 498. Feu-vos-en una gràfica amb l’evolució real i una altra amb aquesta de fictícia que m’he inventat manipulant la vertadera i digueu-me quina de totes dues fa més patxoca… O bé, si la puntuació obtinguda s’acostés a les xifres de Xangai (556), Corea del Sud (539) o Finlàndia (536). Això sí que seria un salt important. No. Els resultats obtinguts per Catalunya s’han de saber, s’han de tenir en compte i s’han de sospesar i analitzar, però globalment, al llarg dels anys. No pas, enduts per l’eufòria d’un resultat aïllat, a parer meu enganyós, igual com ho fou, en aquell cas a la baixa, el de 2006.

Hi ha, però dues dades que crec que sí que hem de tenir en compte perquè es repeteixen en tots els informes emesos fins ara. La primera és que Catalunya sempre queda per damunt de la mitjana espanyola i la segona és que la nostra puntuació es troba sempre dins una mateixa franja (477-498), que s’aproxima a la mitjana de l’OCDE. D’aquestes dues dades es poden inferir sengles conclusions. De la primera, deduïm que el fet que el català sigui llengua vehicular de l’ensenyament no interfereix negativament en els resultats i, de la segona, que Catalunya té un nivell semblant al de la mitjana de la OCDE. Per tant, d’una banda, no ens deixem engavanyar amb el discurs de sempre sobre els suposats drets conculcats dels castellanoparlants i del seu suposat tracte discriminatori a les escoles perquè, tal com es pot deduir de l’informe, el català suma; i els nens d’aquest país obtenen sistemàticament uns resultats semblants o superiors als de la resta de l’estat. Per tant, la llengua vehicular no és un entrebanc. Per un altre cantó, ja tenim arguments per a plantejar-nos si el nivell d’educació que ens revela el Pisa, informe rere informe, ens és suficient o si volem anar una mica més enllà. Perquè, si és així, ja podem anar fent un pensament seriós amb el nostre sistema educatiu actual. I no parlo només de la llei d’educació, sinó d’un canvi d’abast més ampli i, sobretot, no pas sobtat com ens tenen acostumats les autoritats educatives, sinó planificat, elaborat amb temps i introduint-hi les modificacions de manera gradual i mesurada, dotant-les amb les inversions necessàries i formant prèviament el personal que les haurà de fer efectives d’una manera eficaç i calculada. I si ens calen deu o quinze anys perquè surti bé, doncs què hi farem…? El que calgui. Millor això que no pas les batzegades i els moviments pendulars dels darrers canvis, que no han aportat més que confusió i malestar. Però, és clar, els responsables polítics necessiten que els bon resultats dels canvis que fan es recullin sempre dins de la mateixa legislatura… Deu ser per això que sempre anem amb presses…

Finlàndia i determinats estats asiàtics (sobretot, Corea del Sud, Hong Kong-Xina i Singapur) ens ofereixen els millors resultats. I això ens pot fer caure en una temptació força perniciosa, que és intentar imitar-los, com ja ha volgut fer algú en més d’una ocasió, sobretot, en el cas de Finlàndia. I és que no podem pretendre reproduir aquí el que fan al país bàltic del nord perquè, entre els catalans, no es donen les condicions d’esperit de treball, rigor, possibilitats econòmiques i climatologia que tenen els finesos; i tampoc no podem pretendre imitar els països asiàtics, amb una cultura absolutament distant de la nostra i amb una rigidesa i un culte a la disciplina i a la jerarquia que, des de dins, no qüestiona ningú i que les persones aprenen i assumeixen des del mateix moment d’arribar al món.

Nosaltres som un país mediterrani i per a sortir de la nostra situació de mediocritat educativa, ens cal saber qui som i quins són els nostres vicis i quines, les nostres virtuts. Ens cal, per exemple, tenir uns polítics que no ens canviïn les lleis cada cop que els passa pel barret, ens cal molta menys ingenuïtat en el tracte amb els nens, ens cal invertir mesuradament, però amb criteris d’eficiència, ens cal més esperit del treball i de sacrifici, ens cal més qualitat en les formacions inicial i permanent del professorat i ens calen tantes altres coses…! Hi ha mancances tan específicament catalanes que no puc per més que fer una rialla per sota del nas quan algú proposa que, a casa nostra, hauríem d’implantar un sistema educatiu similar al de Finlàndia i així rutllarien millor les coses. Potser si repobléssim Catalunya amb finlandesos, sí, però altrament…

En síntesi, val més haver obtingut aquest resultat tendent a l’esperança que no pas el que vam obtenir el 2006, naturalment, però procurem no llançar coets encara perquè la realitat és tossuda i la veritat és que el nostre sistema educatiu grinyola per molts llocs; i si volem poder equiparar-nos algun dia als països que excel·leixen en matèria d’educació, la primera cosa que hem de fer és saber on som perquè si no, se’ns farà impossible enfilar el camí correcte.

Tothom està més o menys al corrent de la decisió que van prendre després de l’estiu molts claustres de professors de les nostres escoles en el sentit de restringir al màxim o del tot les sortides amb alumnes durant aquest curs.

No hi ha cap mena de dubte que la decisió és dura i que, a més, afecta no tan sols els nens, sinó també —i de manera notable— tota una sèrie de sectors que veuran minvats els ingressos a causa del que vol ser una mesura de pressió contra determinades decisions del Departament d’Educació. Parlo de les empreses d’autocars, de les cases de colònies i d’entitats de tot tipus que viuen precisament d’organitzar activitats per a escolars en horari lectiu comptant amb la tradició força estesa entre els mestres de Catalunya de fer almenys una sortida per trimestre.

Allò que va impel·lir aquests docents a adoptar una mesura tan dràstica va ser la decisió unilateral d’Educació de suprimir l’horari de jornada intensiva a les escoles, que fins ara es venia fent durant les setmanes de més calor des de ja fa uns quants anys, argument, a parer meu, massa feble per a justificar l’acció d’aquests mestres. Val a dir, però, que malgrat el meu comentari crític cap al sector, tampoc no coincideixo gens amb les raons que certes organitzacions de pares i mares d’alumnes han donat per a discrepar-ne.

La mesura adoptada pels professors em va semblar excessiva, en primer lloc, perquè obeïa simplement a un canvi d’horari. I encara, no pas essencial, sinó que afectava només unes quantes setmanes del calendari escolar i, per tant, no semblava que pogués representar un gran trasbals perquè consistia únicament a perllongar el que ja regia al llarg de la major part del curs. No devia implicar, per tant, cap desgavell en l’organització personal dels mestres, o no tant, almenys, com per a prendre una decisió que és important no tant en ella mateixa, sinó més aviat perquè feria un determinat tipus de sensibilitat dels pares i mares; i sempre que es prenen mesures que fereixen sensibilitats s’han de prendre amb la delicadesa pertinent.

D’altra banda, dir que no s’ha consultat els mestres, a parer meu, és un argument poc consistent. I ho és, simplement, perquè no cal consultar-ho tot. Un conseller no pot governar el seu departament si ho ha de sotmetre tot a consulta. És ell qui ha de prendre les decisions i qui —això, sí— ha d’assumir la responsabilitat política dels seus encerts i també dels seus errors. Arreglats estaríem si els consellers haguessin de comptar amb l’aquiescència de l’administrat cada cop que han de prendre una decisió…! I aquesta, com ja he deixat entendre, no em sembla una decisió fonamental. Sí que em sembla desencertada, però, si es manté, tampoc no ha de produir cap daltabaix en el sistema educatiu ni la qualitat de l’ensenyament se’n ressentirà ni molt ni poc. Sí que és veritat que és una barbaritat sotmetre les criatures a la incomoditat de les temperatures que agafen les aules a l’estiu, però no se’ns morirà pas cap nen per això.

La mesura de no fer sortides em sembla injustificada, doncs, perquè no obeeix a raons de prou pes, però és que, des del punt de vista del sector docent, tampoc no crec que pugui aportar-nos gaires beneficis. Fins i tot, en el cas que aquesta reivindicació comportés la marxa enrere que ja ha anunciat de paraula i sense gaire compromís el Departament, crec que la postura de força dels mestres no comportarà un saldo positiu per al sector perquè el solc que ja existeix entre aquest col·lectiu i una part de la societat pot esdevenir encara més profund. La pèrdua progressiva de prestigi que ha anat patint pot arribar a intensificar-se. I això és un perjudici que, a parer meu, no eixuga el pobre benefici d’unes quantes tardes més o menys al cap de l’any.

El sector dels mestres —és cert— hi addueix la seva preocupació pel fet que els nens es vegin obligats a fer classe durant les feixugues tardes de calor. En això, tenen raó. Tota la raó. I, en aquest sentit, ja he dit que tampoc no estic d’acord amb la decisió que ha pres el Departament. La trobo poc encertada i poc reflexionada. Però també és veritat que el que més cou no és això, sinó precisament la retirada d’allò que els mestres teníem assumit com a dret adquirit. I, com a integrant del sector que sóc, em molesta profundament que no es tingui la valentia de dir-ho també.

No em sembla correcte recórrer només als arguments políticament correctes, com ara la calor dels nens i el seu cansament. Són arguments certament reals, però no pas menys reals que l’altra raó que emmascaren, la reivindicació purament laboral d’uns treballadors que ens quedem sense jornada intensiva a canvi de no res, una reivindicació que, en canvi, declarada com a tal, obertament i sense subterfugis, podria esdevenir legítima. A parer meu —ja ho he dit— poc consistent, però legítima.

Aquest costum que es dóna entre els ensenyants de fer reivindicacions laborals enarborant sempre la bandera de la qualitat de l’ensenyament, que ho embolica tot, no em sembla gens edificant ni gens pertinent. I no sembla edificant per raons òbvies, però tampoc no em sembla pertinent perquè quan es fa una reivindicació laboral, si és justa, aquesta és legítima i té sentit per ella mateixa, però deixa de tenir-ne quan es vol embolicar amb paper de cel·lofana. I deixa de tenir-ne perquè si la veritable reivindicació no es declara amb nitidesa i obertament, sembla que s’estigui reclamant una cosa que no pertoqui, una cosa obscura i maliciosa, uns drets il·legítims i, aleshores, els arguments perden força perquè la gent no és tan ingènua.

Des del sector dels pares, s’han esgrimit arguments pretesament dissuasius contra la decisió dels mestres que no em semblen tampoc prou consistents. S’ha dit, per exemple, que els nens no tenen per què pagar-ne les conseqüències i, davant d’això, cal fer dues consideracions. En primer lloc, si la mesura estigués justificada —que, com ja he dit repetidament, per a mi no ho està— les víctimes innocents són sempre un dany col·lateral inevitable. Quan hi ha vaga de transports, d’escombriaires o de controladors aeris, l’èxit es mesura precisament en funció del col·lapse generat i tothom que cregui en el dret de vaga i en la legitimitat de les reivindicacions laborals en abstracte ha d’entendre que qualsevol mesura de força té conseqüències incòmodes per a algú. I, en segon lloc, cal considerar si, efectivament, no anar d’excursió ni de colònies durant un curs és un gran dany per als alumnes. No ho és en absolut per bé que alguns pares semblen pensar que aquestes sortides i les festes com ara la Castanyada, el Carnestoltes o la de final de curs són l’essència de l’escolaritat. I, n’hi ha que estan més pendents d’aquestes activitats que no pas de les notes de matemàtiques o de llengua o de les queixes que poden rebre del comportament del seus fills. Per cert, s’han preocupat aquests pares de comprovar si les colònies i les excursions que ha organitzat la seva escola al llarg dels cursos anteriors obeeixen a uns objectius prèviament dissenyats i correctament integrats dins dels programes i del projecte educatiu o si, al contrari, són simplement bolets que neixen en el buit i com a resultat d’un costum que no ens atrevim a trencar?

No sóc especialment defensor de les colònies. Ja ho veieu. Tampoc no hi estic especialment en contra. I no crec tampoc que les excursions siguin imprescindibles per a dur a terme un ensenyament òptim, tot i que, ben planificades, poden esdevenir un bon complement. De fet, penso que l’escolaritat dels nens se’n ressentirà ben poc o més aviat gens, de tot això. Però el que sí que penso és que les relacions entre pares i mestres; entre equips directius i associacions de pares; entre membres de diferents sectors dels consells escolars; en definitiva, entre mestres i societat, en sortiran deteriorades. I això, cal pensar-s’ho dos cops abans d’assumir-ho alegrement perquè el prestigi social del sector ja està prou malmès com perquè ens puguem permetre aquestes vel·leïtats.

I el nostre prestigi social és essencial no tan sols per poder reivindicar i que se’ns escolti, sinó també per a ser el referent que hem de ser per als nostres alumnes.

Si els mestres, com a col·lectiu, pensem que no és pas la nostra feina treure els nens a passejar, cal que ens ho plantegem seriosament, que prenguem una decisió en el sentit que sigui i que l’expliquem serenament i en el moment adequat. Però ara i així, no puc estar-hi d’acord de cap de les maneres.

Ara, el conseller Maragall ha deixat caure que la decisió, la deixarà en mans dels consells escolars. De fet, ja hi estava abans, també. Com sempre, els assumptes espinosos es deixen als consells escolars perquè allà pares i mestres es donin les bufetades i el Departament pugui sortir-ne indemne. Una pràctica habitual, a la qual ja estem acostumats. A més, el conseller, ho ha fet de manera verbal, un procediment que no el compromet a res: és una simple declaració contra tot un decret. Estratègia electoral? Quan comenci a actuar el govern que surti com a conseqüència del resultat de les eleccions de demà, podrem parlar-ne i veurem on para tot això. En qualsevol cas, em sembla que l’enrenou que s’ha fet per tan poca cosa, ens el podríem haver estalviat si els uns i els altres haguéssim reflexionat abans de fer res i, sobretot, si haguéssim actuat amb una punta més de responsabilitat.