Com sempre, quan un dictador és posat en qüestió, o és erosionat per qualsevol revolta, motí o mobilització, la cantarella dels nostres opinadors és la mateixa. Que com pot ser que el món occidental hagi permès tal monstruositat, que si li donem suport, que si les companyies del petroli o del gas o de no sé quin producte preciós l’han sostingut, i tal i tal. Mai ningú no s’interessa gaire per la societat en qüestió, si donen més o menys suport al sàtrapa, ni tampoc perquè durant tant de temps l’han sofert i perquè a partir de certa hora, els agafa pressa per treure-se’l del damunt.

És com si nosaltres estudiéssim el franquisme només sota l’òptica de les potències mundials, els interessos mesquins de les multinacionals, les consignes de Washington i tot plegat. I si bé és obvi que el nostre dèspota particular va guanyar en part amb el suport de l’eix nazi-feixista, que es va poder aguantar al poder en part gràcies a Eisenhower, que va desaparèixer en part a causa de l’evolució de les polítiques atlàntiques... Si bé tot això és veritat, no podem dir que sigui tota la veritat, n’és només una part, sovint petita. Hi ha una veritat nostra, interna, que cal tenir en compte.

Com ens sentiríem si ens diguessin que la culpa de la dictadura franquista és de fora? Que tot era exogen, que els francesos o els nord-americans se senten culpables de tot, que nosaltres vam ser uns simples convidats de pedra al teatre del concert internacional, i que no hi va haver cap mena de protagonisme per part de la nostra societat? Probablement ens sentiríem del tot estafats i menyspreats. Més o menys com es deuen sentir libis i magribins en general davant del que estem dient. Més quan s’està produint una revolta general de la població, que fa avançar i capgirar les coses.

Ni Mubàrak, ni Ben Alí, ni ara Gaddafi no són criatures d’Occident. Són de casa seva. Han sorgit a les seves societats, gràcies al suport de l’exèrcit, dels que manen més i dels que tenen més quartos. Han gaudit d’un suport intern clau, i en alguns casos fins i tot hi ha hagut una forta acceptació, més o menys resignada, del seu poder i del seu estil de governar. Dir que se sostenien gràcies a les misèries d’Occident, i sobretot dir que han caigut perquè Occident ho ha volgut així, és fals. De fet, és pitjor que fals; és denigrant.

Significa que no considerem la gent d’aquests països com a majors d’edat, capaços de bellugar el seu propi destí. Vol dir que els veiem com titelles en l’escenari d’un conflicte, i que tot el seu futur depèn del que decideixin quatre magnats a les grans capitals del món. D’això en diem paternalisme, o pitjor, supremacisme. Els tunisians, els egipcis, els libis, han demostrat en massa que ja en tenien prou, i han girat la truita dels règims respectius. Gaddafi no és nostre, és libi; i són ells els que l’han aguantat i són ells els que el faran fora.

Oi que si hi hagués una revolta generalitzada, vagues massives i etcètera a Anglaterra, o a Holanda, o a Catalunya, parlaríem dels problemes socials i polítics domèstics? Oi que miraríem d’entendre què diantre passava sobre el terreny? Oi que no saltaríem de seguida a qüestionar les multinacionals i les potències internacionals que han sostingut aquella situació i que no han escoltat les veus del poble? Oi que no? Doncs no ho fem en altres latituds, per molt que la gent sigui una mica més morena de pell. Ja sé que és més cansat entendre que denunciar, però és molt més edificant. O no?