Óssos... Osos... Bears, per Rita Gómez

Coincidint amb el 6 de gener, celebració del dia dels Reis d'Orient, l'Associació Pays de l'Ours-ADET, amb seu a Arbas, ha fet públics els resultats de les anàlisis d'ADN realitzades als sis darrers ossets nascuts als Pirineus.

Les notícies són molt positives, perquè cinc d'ells són femelles, el que garanteix la continuïtat de l'espècie quan aquestes ósses arribin a la maduresa sexual.

Els dos cadells de Hvala, nascuts al 2009 i que van ser batejats pels escolars catalans i francesos amb els noms de Nhéu i Noisette, són dues femelles. Igual que són femelles les dues cries de Bambou, nascudes a la Vall d'Aran ara fa un any, i una de les dues cries de Caramelles, que van arribar al món a l'Ariège, al vessant francès dels Pirineus, també al gener del 2010.

Tanmateix, no tot són flors i violes, perquè al darrere de cada naixement hi ha un pare únic: Pyros, el gran mascle Biòlegs i veterinaris, però, alerten del perill que representa la manca de diversitat genètica entre els exemplars pirinencs.

A la òptima adaptació dels exemplars eslovens al nou medi, que es manifesta amb les successives gestacions de les femelles, i la precocitat reproductiva d'alguna d'elles -per exemple Bambou, que va tenir la seva primera ventrada als 3 anys, quan el normal és que sigui als 4- es contraposa la feblesa genètica de la població d'óssos dels Pirineus Centrals, ja que aquests sis cadells són fills del mateix pare, igual que ho són tots els anteriors, fills de Ziva o de filles de Ziva i Pyros.

Per tant, tot i les bones notícies pel que fa a l'augment de la població pirinenca, el futur no el tenen garantit si no hi ha més reintroduccions d'exemplars eslovens que garanteixin la bona salut de l'espècie i allunyin els exemplars futurs dels riscos biològics derivats del creuament entre individus de la mateixa raça dins una població aïllada, geogràficament i genèticament.

Una solució fora que els óssos occidentals, tots mascles, arribessin de manera natural a la zona central i s'aparellessin en el futur amb les cinc femelles filles de Bambou, de Caramelles i de Hvala.

Els temps i la capacitat viatgera dels mascles d'ós bru diran.

Si els óssos cantàbrics viuen una època d'expansió i recolonització dels antics territoris on van viure, els pirinencs caminen sobre una corda fluixa que no sap si estintolar-los i lligar-los a la supervivència o trencar-se i caure, amb ells, en el pou de la desaparició definitiva.

Es calcula que no hi ha més de 30 óssos bruns, al Pirineu. La major part d'aquesta població viu en la zona central, entre l'espai comprès entre el Parc Nacional d'Ordesa i Andorra.

Fa un segle, els óssos vivien des del Canigó fins a la Selva d'Irati, a Navarra, i se'ls trobava també en molts indrets del Prepirineu. Avui dia, deambulen per la Vall d'Aran, el Pallars Sobirà i el sud de França, per la zona d'Arbas. Se n'han trobat indicis de la seva presència al Pallars Jussà i a l'Alt Urgell, i ara fa uns mesos fins i tot es va assegurar que n'havien vist un exemplar per la zona de Maçanet de Cabrenys, a l'Alt Empordà gironí.

L'Aragó i Navarra, al nucli occidental, acullen uns quatre óssos, tots mascles. I, tot i que són animals que es mouen molt pel seu territori i d'altres veïns, sobre tot en l'època de zel, si no hi ha femelles reproductores accessibles, la continuïtat de l'espècie en aquesta zona és absolutament inviable.

La política francesa de recol•locació d'óssos eslovens, que va tenir el seu inici amb l'alliberament de Ziva, el 19 de maig del 1996, ha viscut daltabaixos importants, amb la mort d'alguns exemplars, la seva substitució per d'altres, el naixement d'alguns ossets en aquests catorze anys i un rebuig frontal a les reintroduccions per part de ramaders i caçadors.

Mentre a la Serralada Cantàbrica l'ós bru albira un sol en el seu horitzó, als Pirineus aquest sol es pon.

Malgrat els projectes Life, els diners públics esmerçats en la tasca de salvar l'ós bru pirinenc de l'extinció i els grups conservacionistes que treballen per la supervivència de l'espècie, si no es fan actuacions decidides, seriosament planejades i consensuades amb el territori i la seva gent, en lloc d'óssos haurem de parlar de morts vivents, de fantasmes, d'ànimes en pena que, qual Comte Arnau, erraran per sempre més pels Pirineus, per a vergonya de la nostra espècie, incapaç d'haver preservat un animal emblemàtic com és l'ós bru, en un hàbitat que li era seu. Vida i terra a les que tenia dret, a les que encara hi té dret.

Guillermo Palomero, president de la Fundación Oso Pardo, amb seu a Santander, ha fet un balanç molt positiu de l'any que hem deixat enrere pel que fa a la conservació i gestió de l'ós bru cantàbric i el seu hàbitat.

Segons Palomero hi ha hagut un increment moderat de la població ursina total, gràcies a la presència de dues o tres femelles reproductores en la zona oriental de la Serralada Cantàbrica, i a la vintena de femelles de la zona occidental que han portat ossets al món en el 2010.

També ha estat un factor positiu per a la recuperació de l'espècie l'efectivitat de les mesures de control sobre paranys il•legals per part de les patrulles de la FOP que han aconseguit una davallada espectacular en el nombre de bagues escorredores desactivades als territoris que la FOP vigila, essent només de 47, així com del nombre de furtius que han estat denunciats.

La tendència a la baixa en la localització de paranys en la muntanya té molt a veure amb les campanyes de sensibilització ambiental que tant la Fundación Oso Pardo com el FAPAS fa anys que organitzen i gestionen, i en el suport del Seprona de la Guàrdia Civil, que són els qui estableixen operatius de vigilància, detenció i denúncia dels furtius.

La Fundación Oso Pardo estima una població d'uns 170 exemplars, 30 dels quals viuen a la zona oriental (muntanya lleonesa, palentina i cantàbrica) i els altres 140 ocupen la major part d'Astúries, l'Alt Sil lleonès i la regió de Os Ancares, a Galícia.

Si aconseguim foragitar els furtius d'arreu del medi natural, denunciar i condemnar els enverinadors, aturar els mega projectes urbanístico-especulatius en territoris ursins que posen en perill un hàbitat únic, i aconseguim fer entendre a tothom que cada espècie viva és un tresor més valuós que qualsevol altra cosa del món, i que la nostra obligació és garantir-los la supervivència i comprometre'ns en la seva protecció, no només els óssos bruns ibèrics podran tenir un futur esperançador, sinó també moltes espècies que hores d'ara tenen un esdevenidor força negre, com el linx, el gall fer, el desman pirinenc, les àguiles reials i les imperials, els aufranys, els voltors negres, les àligues peixateres, el xoriguer petit, la trenca, la ganga, la xurra, el sisó, la terrerola vulgar, el cranc de riu, el fartet, el samaruc, la gavina corsa, el tritó del Montseny.... etcètera, etcètera.

Que el 2011 sigui encara millor per als óssos bruns cantàbrics, que els esloveno-pirinencs puguin seguir la seva recolonització territorial sense ensurts i que la llum de la pau i l'harmonia entre espècies il•lumini els dotze mesos que caminarem plegats pel camí d'aquest any nou del que cada dia ha de ser una nova oportunitat, un nou escenari, una nova il•lusió.