Óssos... Osos... Bears, per Rita Gómez

      Fa pocs dies em va arribar la fantàstica notícia que tres óssos més han estat rescatats al Pakistan del submón del comerç i la pràctica salvatge de les baralles d'óssos.

      Bhoori, Kaali i Leela són els noms dels tres exemplars que fins al seu rescat van haver de suportar la crueltat dels ensinistraments sangonosos en els quals havien de suportar

      les escomeses de gossos ensinistrats, per tal de familiaritzar-se en aquest tipus de "lluites", que haurien de proporcionar beneficis econòmics als seus promotors i propietaris.

      La lluita de gossos contra un ós, al que prèviament se li arrenquen els ullals i les ungles per tal que no pugui defensar-se en plenitud de condicions, ha estat un dels

     espectacles-negoci més populars en molts indrets del Pakistan i de la Índia. Els óssos pateixen greus ferides que només se'ls guarien amb la finalitat que poguessin continuar

 lluitant un temps després.

 L'equip del Centre d'Investigació BRC amb el Dr. Fakhar-i-Abbas al davant, juntament amb la WSPA, lluiten des de fan anys per rescatar els óssos que encara avui es fan servir per a aquestes pràctiques

 i oferir-los una nova vida en semi-llibertat en el santuari Balkasar WSPA.

 Bhoori, Kaali i Leela ara són a la seva nova llar, recuperant-se de les ferides físiques i de l'estrés traumàtic psíquic. En pocs mesos gaudiran de la felicitat d'una vida sense dolor, sense violència,

 sense explotació, sense crueltat.

Tanmateix, encara hi ha uns 70 óssos que esperen la seva alliberació. La WSPA hi treballa i molta gent dóna suport econòmic a aquest projecte.

A l'altre platet de la balança de la realitat que diu que l'home ha fet de la Terra un infern per als animals cal posar-hi la tasca encomiable de tants i tants voluntaris, de tantes i tantes organitzacions

que treballen per demostrar que a la Terra encara hi ha alguns paradisos, recers de pau i tranquil·litat, on els animals rescatats tenen una segona oportunitat.

  Aquesta imatge és d'un moment de la baralla que vaig poder presenciar des d'un hide entre dues ósses negres. Va ser al Riding Mountain National Park, al sud de Manitoba.

 Vam passar-nos-hi una tarda tot esperant que dues famílies d'óssos negres americans i alguns exemplars adults apareguessin cap on érem nosaltres, des del bosc d'àlbers i xops que ens regalaven tots els colors de la tardor.

 Una hora després d'arribar-hi i acomodar-nos en absolut silenci dins un vell autobús escolar camuflat i adaptat per a la guaita de fauna salvatge, vam veure com apareixien una mare amb dos cadells per un dels camins del bosc i una altra família per un altre lloc.

 Les ósses ensumaven l'aire, es reconeixien, i buscaven algun bolet, alguns fruits, arrels, restes d'algun petit mamífer... qualsevol cosa per menjar i acabar de guanyar pes per a la hibernació, ja propera perquè al sud del Canadà la tardor ja era molt avançada.

 Semblava que la indiferència era l'actitud de les dues ósses envers l'altra família, i van estar una llarga estona passejant-se per davant nostre, i permetent-nos de fer-los força fotografies, gaudint del privilegi de ser allà.

 De sobte, però, sense cap motiu aparent, una d'elles va carregar com un llamp contra l'altra i va començar a etzibar-li queixalades i urpades. Mentre elles es barallaven i rodolaven pel terra en un cabdell negre del que sortien brams, crits i esbufecs, els quatre cadells van pujar als arbres que tenien més a prop amb una velocitat increïble.

En pocs segons van ser a dalt i es van dedicar a observar l'escena, des de la protecció de la seva talaia.

Les ósses, però, van continuar la seva baralla i, per un moment, una d'elles va refugiar-se sota el nostre hide mentre l'altra l'escometia. La sacsejada que vam notar ens va fer poder mesurar la força i la violència de la seva baralla.

Un minut després, una d'elles va considerar que havia guanyat i que la perdedora no mereixia més càstig que unes esgarrinxades al nas i va girar cua.

Els petits encara van trigar ben bé mitja hora a baixar dels arbres, i una hora després la pau regnava en aquell racó d'un bosc canadenc on els óssos negres maldaven per trobar tot el menjar possible abans de l'arribada del fred, de la neu i del llarg hivern.

Lilou és una óssa negra americana la vida de la qual ha estat un calvari fins que ha estat rescatada i traslladada al Parc Animalier de Thoiry, a 40 quilòmetres de París, on passarà la resta de la seva vida.

Propietat d'un domador de circ que, després d'explotar-los durant uns anys, es va veure incapaç de seguir tenint cura dels seus animals, va ser acollida per un empresari francès que va limitar-se a tancar-los, a ella i al seu company de circ, un altre ós negre americà mascle, en unes gàbies minúscules, on gairebé no podien moure's i on rebien una alimentació insuficient i poc adequada a les necessitats d'aquests animals.

Els dos óssos comencen a tenir atacs d'ansietat i un d'ells emmalalteix, fet que empeny l'esmentat empresari a contactar amb un grup d'especialistes en óssos que després de visitar-los, certifiquen que la vida dels dos animals corre perill si no són immediatament traslladats a un altre indret que reuneixi les condicions adients.

El mascle és acollit en un zoològic alemany i Lilou és traslladada al Parc Animalier de Thoiry on conviu amb 23 óssos negres més, en un espai obert ample i còmode per a la convivència de tots ells.

Els seus cuidadors expliquen que Lilou és molt desconfiada envers els humans, com passa amb tots els animals maltractats, però que a poc a poc va adaptant-se al que serà el seu entorn i els seus companys per sempre més. 

Hi va ser traslladada a finals de l'estiu passat i tot el que necessita és temps.

El que sorprèn els seus cuidadors és que Lilou s'estimi més dormir sobre el tram asfaltat del seu recinte, sobre el qual els visitants recorren el parc amb els seus vehicles particulars, en lloc de buscar-se un racó més còmode o un jaç més natural.

Són encara reminiscències de la seva infeliç vida en captivitat.