Amb el reguitzell d’aldarulls que s’han produït al nord d’Àfrica les darreres setmanes ja en tenim prou perquè ens vingui al cap aquella observació que li va fer a Lluís XVI el seu assistent de cambra, quan en sentir bramar la gent al carrer la matinada del 14 de juliol de 1789 li va preguntar si es tractava d’una altra revolta. L’assistent va contestar: “no, sa Majestat, crec que més aviat és una revolució”.

Ara la qüestió, no menor, és saber quina mena de revolució s’està coent en aquesta zona tan especialment propera a nosaltres en molts sentits, dels quals no n’és poc important la proximitat geogràfica. Però per esbrinar la veritat tenim en aquesta qüestió dos problemes d’aproximació que sovintegen les nostres valoracions de la realitat política: en el discurs mediàtic, social i polític, amb el que podríem anomenar “xenofília centrípeta”, dues assercions no falten: aquest Occident nostre és sempre molt dolent i disposat a pactar amb dictadors corruptes; i de totes les religions, l'única subjecta a la crítica de l’ateisme militant és la cristiana, més ben dit, la catòlica.

Partim d’aquests dos prejudicis no sotmesos a gaire discussió. En el conflicte nord-africà, no el primer (poc ens vam esquinçar la roba per Ruanda, oi?) i segurament tampoc l’últim, en resulta la següent descripció, vestida de veracitat, quasi bé una veritat: una joventut musulmana demòcrata s’aixeca arreu contra els sanguinaris dictadors procapitalistes a la recerca de la llibertat. I  si ningú no hauria de discrepar en la descripció dels mandataris ara (no abans i per ningú) posats en dubte a aquests països, crec que poc espontani és el moviment, i menys encara la seva conducció ulterior; i crec també que potser no és tan democràtica com sembla la justificació de la protesta i menys encara podria ser-ho, a l'estil d’Algèria, la resultant política d’unes eleccions.

En definitiva, tinc la sensació que en aquest tema, com en tants d'altres (de terra endins i de mar enllà, tant si val) ens tornen a vendre la moto. Qui prodest?