“La súper 95 a 1,36 euros el litre! On anirem a parar?”. L’exclamació es repetia ahir entre la gent que s’aturava a les benzineres. I és que les darreres setmanes, amb les crisis dels països islàmics, i de Líbia concretament, els preus s’han disparat a nivells mai vistos. Tot d’una, els catalans hem descobert que depenem del petroli per a la nostra vida quotidiana i que tot el que envolta la geopolítica del món àrab és material sensible, que cal tractar amb molta cura.

Què lluny queden aquells eslògans del temps de la guerra de l’Iraq. Allò de “no sang per petroli”. Allò dels “Bush només mira pel petroli”. Allò que “els americans són egoistes i actuen per interessos”. Aquell milió de persones que es va manifestar contra la guerra de l’Iraq havien arribat a creure’s que els “interessos petroliers” era cosa dels americans, que no ens afectava. Després, és clar, omplien el dipòsit del cotxe la benzina barata que els americans ens aconseguien mullant-se el cul a l’Iraq. Quanta frivolitat!

Ara, com que els americans no hi són per satanitzar-los, i com que la premsa ens ha fregat pels morros que Europa i Espanya han estat igual d’hipòcrites que els EUA respecte a Tunísia, Egipte i Líbia, ens hem de mirar la crisi del petroli amb una mica més de realisme. Ara ens adonem que Espanya i Catalunya també tenen interessos en el petroli magrebí. Que la benzina puja! Deu ser per això que l’esquerra nostrada no ha convocat cap manifestació contra el genocida Gaddafi? O és perquè Gaddafi ha estat durant dècades idolatrat pel progressisme local, perquè era rabiosament antiamericà?

Quina pena, que ara no hi hagi Bush per culpar-lo de tot! Culpar Gaddafi? Això no. Cal tenir prudència. Perquè nosaltres també tenim interessos a la zona i la benzina ja va a 1,36 euros el litre. Fins i tot ens hem assabentat que depenem massa del petroli i que la factura energètica puja 6.000 milions d’euros, poca broma amb la crisi que hi ha. Ara ja hem aprés ha parlar d’economia i a sumar números, i no a referir-nos a principis abstractes i delirants.

En fi: algun dia havia de passar. Esquerranosos catalans: benvinguts al món real.