dijous, 22/03/2012 (Rafael López-Monné)
Una fantàstica nit sota l’immensitat de l’Univers, dalt el Roque de los Muchachos, el cim de l’illa de La Palma. Inoblidable! Demà més camins, però sorgits de les entrayes de la Terra. Comença el Fotonature.
La Via Làctea i el telescopi Gran Canària, "el Gran Can". La Palma. © RLM
L'estrella Polar i el telescopi Gran Canària, "el Gran Can". La Palma. © RLM
dilluns, 19/03/2012 (Rafael López-Monné)
Salines de la Trinitat, situades a la península de la Banya del delta de l'Ebre. Montsià. © RLM
Ara, més que mai, necessitem bon periodisme. No cal ser un expert per adonar-se que periodisme i llibertat són elements que van molt units. La greu crisi que afecta actualment els mitjans —i que és prèvia a la financera— és prou complexa com per atrevir-se a analitzar-la en unes línies. Tanmateix, intueixo que, a hores d’ara, un factor important té a veure amb la gran dependència de tercers (publicitat, suports de l’administració, etc.). Les estratègies de gratuïtat em semblen nefastes i molt, molt perilloses. “El que res no costa, res no val” diuen els padrins. No pagar el que costen les coses, paradoxalment, ens està empobrint i debilitant-nos com a societat. Només és una intuïció, però em fa l’efecte que el periodisme del futur haurà de basar-se, fonamentalment, en el suport dels seus lectors. Els qui volem comptar amb informació de qualitat, haurem d’acostumar-nos a pagar-la. Només així el periodisme recuperarà la independència que li cal per treballar (la llibertat no és mai total, però calen uns mínims).
Els canvis, les transformacions ja estan produint-se i en aquest context s’agraeix molt els incentius a la reflexió que promou la demarcació de Tarragona del Col·legi de Periodistes de Catalunya, amb el cicle de conferències “Experiència de periodista”. Un any més —malgrat la crisi— i mercès al suport de Catalunya Caixa, s’han començat a celebrar a l’auditori de l’antiga Caixa Tarragona. El passat dia 12 vam comptar amb verb eloqüent i reflexiu de Màrius Serra. Avui, dilluns 19, és el torn de Carles Capdevila, el director del diari Ara i el dilluns següent, el 26, seré jo el convidat a parlar de la meva experiència professional. L’acte coincidirà amb la inauguració de l’exposició Imatges 2011, que recull una mostra del millor fotoperiodisme de les comarques tarragonines.
Ja podeu imaginar que compartir cartell amb un Màrius Serra i un Carles Capdevila impressiona (per no dir una altra paraula). Espero que els aires de l’Atlàntic m’ajudin a afinar la meva exposició perquè hauré acabat d’arribar de La Palma, d’haver participat en el prestigiós seminari Fotonature, i d’haver explicat també la meva professió de fotògraf a la classe de pàrvuls —P5— de la meva filla (en serio, el mateix dilluns). Vull agrair als companys del Col·legi de Periodistes la seva confiança, és clar, però també, i molt especialment, el fet d’haver pensat en un fotoperiodista que no treballa habitualment en la premsa diària.
Les exposicions dels fotògrafs en aquestes jornades es centren habitualment en descriure la seva experiència professional. En el meu cas tinc intenció de parlar de la meva feina, però a partir d’exposar algunes reflexions sobre les relacions que s’estableixen entre el periodisme, la fotografia i la construcció de paisatges i de identitats. Posats a assumir reptes… que caram!, ho intentarem.
D’altra banda, els que estiguin interessats en conèixer l’opinió dels fotoperiodistes sobre la situació de la seva professió, val molt la pena el documental de Roger Leixà “Reinventant el fotoperiodisme“.
diumenge, 18/03/2012 (Rafael López-Monné)
Amfiteatre. Pompeia. © RLM
“Sembla que qualsevol moment els seus habitants, els antics pompeians, han de retornar”, comenta el meu company. I té bona part de raó. Pompeia no és una ciutat intacta. És una ciutat devastada per un volcà. Tanmateix, la força evocadora que conserva és enorme perquè, tot i destruir-la, la va congelar en el temps. Arqueòlegs i historiadors han aprés moltíssim de Pompeia. Entre altres coses, molts es van acabar de convèncer de la importància de la pintura, la policromia i el color: absolutament omnipresent arreu. “Tot estucadet i pintadet” com diu un amic meu.
Caupona o termopolium de Vetutius Placidus. Pompeia. © RLM
Pintades electorals, Pompeia. © RLM
Casa de Menandre, Pompeia. © RLM
Casa de Menandre, Pompeia. © RLM
Forum, Pompeia. © RLM
Mosaics de les termes suburbanes de Porta Marina, Pompeia. © RLM
Frigidarium, termes suburbanes de Porta Marina, Pompeia. © RLM
Frigidarium, termes suburbanes de Porta Marina, Pompeia. © RLM
Tepidarium. Termes del Forum, Pompeia. © RLM
Pompeia. © RLM
Muralles i torres prop de la porta Vesubi, Pompeia. © RLM
Necropolis de la porta d'Herculà, Pompeia. © RLM
Pintures de la sala del triclinium de la vil·la dels Misteris. © RLM
Pintures de la sala del triclinium de la vil·la dels Misteris. © RLM
Pintures de la sala del triclinium de la vil·la dels Misteris. © RLM
Necropolis de la porta d'Herculà, Pompeia. © RLM
Forn, Pompeia. © RLM
Pompeia. © RLM
Pompeia. © RLM
Pompeia. © RLM
Palestra gran. Pompeia. © RLM
Palestra gran. Pompeia. © RLM
Palestra gran. Pompeia. © RLM
dilluns, 12/03/2012 (Rafael López-Monné)
És imprescindible. Qualsevol persona que tingui un mínim interès pel món i la cultura clàssica —la nostra, per cert— no pot deixar d’anar a Pompeia. Uau! Fa uns dies que he tornat de les ciutats del Vesubi i encara no me les he pogut treure del cap. Tot just he començat a preparar les fotos i volia compartir algunes de les primeres.
Caminar per Pompeia s’apropa molt a fer un viatge en el temps (si la predisposició és l’adequada, és clar). Es fa molt interessant comprovar l’atmosfera familiar dels seus carrers. Les proporcions, els traçats, la llum… t’hi sents bé, res resulta del tot estrany, notes que hi podries viure i trobar-t’hi bé. I tanmateix, quasi dos mil anys ens separen.
Pompeia. © RLM
Pompeia. © RLM
Pompeia. © RLM
Pompeia. © RLM
Tot és impressionant, però m’ha emocionat especialment la quantitat de restes de policromia que han perdurat, bé en el mateix lloc, o les dipositades al Museu Arqueològic de Nàpols. Decoració i pintura a tot color i per tot arreu. He tornat a comprovar la gran importància que els nostres avantpassat atorgaven al color, és a dir, a l’alegria. Perquè pintar les parets amb jardins, fonts, colors, és voler viure somrient, que prou dura pot ser l’existència.
Pompeia. © RLM
Pompeia. © RLM
Pompeia. © RLM
Pompeia. © RLM
Pompeia. © RLM
Herculà. © RLM
Herculà. © RLM
dimecres, 29/02/2012 (Rafael López-Monné)
Elogio del caminar es el títol d’una petita delícia que molts amants del caminar devoraran amb avidesa. L’autor és David Le Breton, un antropòleg francès, professor de la Universitat d’Estrasburg i… un devot caminador. L’obra ha estat traduïda al castellà i publicada per l’editorial Siruela dins la col·lecció “La Biblioteca Azul serie mínima”. Cal agrair a aquesta editorial la tasca de recerca i divulgació d’assajos d’interès (és llavors quan les editorials es converteixen en quelcom més que una empresa).
Probablement, el llibre no us descobrirà res que no sapigueu però, en canvi, la construcció de les reflexions i la seva profunditat molt probablement us captivarà des del començament. Personalment, idees que fa temps que defenso i que procuro divulgar, les he trobat expressades amb talent i elegància i amb el suport d’un ric conjunt de cites d’autors diversos, des de Rousseau a Stevenson, de Chatwin a Leigh Fermor, de Matthiessen a Thoreau.
Permeteu-me uns de fragments:
“…caminar és una evasió de la modernitat, una forma de burlar-se d’ella, de deixar-la plantada, una drecera en el ritme desenfrenat de la nostra vida i una manera de distanciar-se, de aguditzar els sentits.”
“Caminar és obrir-se al mon. Restitueix en l’home el feliç sentiment de la seva existència. El submergeix en una forma activa de meditació que requereix una sensorialitat plena. (…) El caminar és, sovint, una marrada per retrobar-se amb un mateix”.
“El caminar, fins i tot si només es tracta d’una modesta passejada, deixa en suspens temporalment les preocupacions que aclaparen l’existència apressada i inquieta de les nostres societats contemporànies. Ens retorna a la sensació del jo, a l’emoció de les coses, tot restablint una escala de valors que les rutines col·lectives tendeixen a retallar. Despullat davant el món, al contrari que els automobilistes o que els usuaris dels transport públic, el caminant se sent responsable dels seus actes, està a l’alçada de l’ésser humà i difícilment pot oblidar la seva humanitat més elemental.”
Donat que parlem de llibres, permeteu-me compartir la ressenya que va aparèixer al número 53 d’Investigaciones Geográficas. Es tracta d’una revista acadèmica que publica l’Institut Interuniversitari de Geografia de la Universitat d’Alacant, i la ressenya ve signada pel geògraf Pablo Giménez Font (moltes gràcies!) i està dedicada al nostre El llibre dels camins. Manual per esvair dubtes, desfer mites i reivindicar drets.
El llibre va sortir a finals del 2010, publicat per una altra editorial valenta, Arola Editors, i del qual ja vaig parlar en una entrada anterior. No és habitual una ressenya tan treballada, no senyor.
divendres, 17/02/2012 (Rafael López-Monné)
Tot i estar matxacadet i convalescent d’una visita d’aquests simpàtics virus que roden amunt i avall, ahir al vespre no vaig poder-me estar de baixar a veure l’espectacle de la Disfressa d’Or que es fa els Dijous de Carnaval a Tarragona.
Excel·lent! El nivell de les coreografies i la qualitat de tot plegat em va semblar que estava en la línia i millorava algunes coses de la passada edició. És que no hi ha crisi? Ja provaré d’esbrinar el secret però, d’entrada, ja vaig veure la implicació d’empreses privades en l’organització i en la esponsorització. L’entrada no era gratuïta, valia 5 € i de dues sessions es va passar a 3, i van omplir! Fantàstic!
Mentre preparo les fotos d’enguany, us deixo un portfoli, amb imatges de l’any passat, del Carnaval de la meva ciutat, un dels més destacats de Catalunya i de l’Estat segons alguns entesos. Aquí el teniu:
La Concubina reial a la rua del Carnaval de Tarragona. © RLM
dimecres, 15/02/2012 (Rafael López-Monné)
Rua de l'Extermini, Carnaval de Sitges, 2011. © RLM
Ja tenim aquí el Carnaval! Amb la que ens està caient, podria pensar-se que no és temps de ximpleries, de frivolitats. De fet, a molts els agradaria que la gent es quedés a casa, treballant, estalviant per poder salvar bancs… D’altres pensen que el millor es esperar que algú ens vingui a salvar. Abans era “la gran fàbrica”, ara són Las Vegas, l’Ikea, una etapa del Tour de França o unes olimpíades del Mediterrani que ens han de portar dotzenes de grans inversors desitjosos d’ajudar-nos.
No soc pas cap expert, però intueixo que hem de guanyar-nos el futur a partir del que som, del que tenim (que no és poc), pencant de valent, amb coherència, intel·ligència, ambició i ganes de viure. Ningú no ens vindrà a treure les castanyes del foc. Hem de començar a pensar d’una altra manera.
Entre les sentències que arriben d’un pensament cada vegada més únic, m’emprenya especialment sentir a dir que els nostres fills viuran pitjor que nosaltres. És mentida! Estic convençut que seran més feliços, amb menys diners segurament, però més feliços. Si us plau, quantes cantants famoses més s’han d’ofegar en una banyera per recordar que l’èxit i els diners no porten la felicitat. Si ens aturéssim a pensar els moments de veritable felicitat que hem viscut, ens adonaríem que la felicitat continua, més que mai, a les nostres mans.
Hem de reaccionar i lluitar contra la grisor i el pessimisme que alguns fomenten. Si ens contagien, haurem perdut. Sempre dic que no es pot combatre els problemes des de l’abatiment, des de la frustració.
Rua de l'Extermini, Carnaval de Sitges, 2011. © RLM
Sempre m’ha interessat el Carnaval i he defensat la seva dimensió transcendent (per a mi, més que la Setmana Santa). Ara, a més a més, em sembla que pot ser viscut com una fantàstica ganyota a la crisi. En les disfresses, en les plomes, en els somriures jo hi llegeixo “No aconseguireu que ens oblidem de viure!”
L’any passat ja vaig parlar d’Haro (La Rioja) i el seu Carnaval del Vino Enguany s’han tornar a atrevir i sembla que serà un èxit de participació i projecció de la ciutat i del seu sector vinícola. Jo hi tornaré a ser contractat per fer-ne el reportatge fotogràfic. Un plaer. Us deixo un enllaç on podreu veure un porfoli de l’edició passada:
El Carnaval del Vino de Haro 2011
Carnaval del Vino de Haro, 2011. © RLM
Pels que els agradi emocions més fortes, mes disbauxades, us deixo un altre enllaç on poder veure imatges de la passada rua de l’Extermini del Carnaval de Sitges:
Bon Carnaval i recordeu, no us oblideu de viure!
Rua de l'Extermini, Carnaval de Sitges, 2011. © RLM
dijous, 9/02/2012 (Rafael López-Monné)
Torno al sud, torno a baixar al País Valencià, a Castelló, convidat a donar una conferència. Potser és perquè em considero del sud o perquè m’encanta sentir parlar valencià, o ves a saber, però el cas és que m’encanta. Em reconforta comprovar que la llengua i la cultura de la que som hereus no s’acaba al Principat, que som més, amb dificultats, sí, però molts més. Aquest cop l’excusa és doblement fantàstica: em demanen que parli de camins i que ho faci en el marc dels actes que el Centre Excursionista de Castelló ha organitzat per celebrar el 43è aniversari de la renovació de la flama de la llengua catalana. El títol que m’han proposat és “La seducció dels camins: història i natura“. Fantàstic! .Si algú pot, i li ve de gust, ens veiem a demà dijous, a les 19 h 30 min a la Llotja del Cànem, la seu de la Universitat Jaume I a Castelló.
Camí del Portell de l'Infern (camí vell de la Sénia) a la sortida de Fredes, camí ramader. Els Ports, Castelló. © RLM
Camí del Portell de l'Infern (camí vell de la Sénia), camí ramader. Els Ports, Castelló. © RLM
dimarts , 7/02/2012 (Rafael López-Monné)
El Paradís que ens han promès dubto molt que existeixi però, mentre no arribi el moment de comprovar-ho, tenim l’oportunitat de visitar les illes Canàries. Estic segur que, si poguéssim barrejar parts d’unes illes i d’altres, aconseguiríem quelcom molt similar a la Terra Promesa. Pels amants de la naturalesa i del paisatge, pels entusiastes de la fotografia, aquest arxipèlag és una bogeria, però també pels amants de l’excursionisme, pels enamorats dels camins.
Totes les illes comptes amb escenaris i amb camins fantàstics, però hi ha una que ha fet una aposta especialment decidida pel turisme de naturalesa i el turisme a peu: La Palma.
Si us cal una excusa per fer una escapadeta, aquest març es celebra una nova edició del prestigiós festival de fotografia FOTONATURA. La Maria Rosa Vila, l’editora gràfica del Descobrir ha escrit al seu facebook:
” Ya está a punto uno de los grandes acontecimientos fotográficos del año, el Fotonature 2012. 6 ponentes de lujo, 6 temáticas diferentes y 1 taller práctico, impartidos por los mejores profesionales: Hugo Rodríguez, Manel Soria (Agrimensor Frikosal), Rafael López-Monné, Rafa Pérez, Javier Selva, Tino Soriano y el editor gráfico de National Geographic Todd James. Y todo a un precio muy asequible. Un lujazo de curso, vamos. Yo no me lo perdería”.
Condueix el festival el Tino Soriano, l’excel·lent fotògraf resident a Banyoles (quan no està donant la volta al mon), un dels fotògrafs de la revista americana National Geographic (aprofita aquesta relació per portar a Todd James i a Jane Menyawi, editors gràfics de la prestigiosa revista). En Tino Soriano imprimeix al festival un tarannà que, al meu entendre, el fa molt interessant. Lluny de quedar-se reduït únicament al mon de la fotografia de naturalesa, el festival s’obre al món del paisatge, els viatges i les persones. I si algú sap captar la humanitat amb una càmera, aquest és el Tino Soriano.
Aquesta edició compta amb la participació de amb experts en la fotografia de paisatges hiper realistes de 360º (Hugo Rodríguez), de la fotografia nocturna d’estels (Manel Soria Agrimensor Frikosal), de la fotografia de viatges més antropològica (Rafa Pérez), de la fotografia d’aventures i grans expedicions (Javier Selva), de l’assaig fotogràfic (Tino Soriano) i de la fotografia els camins i el senderisme (Rafael López-Monné).
A més, hi han dues classes gratuïtes a càrrec de Jane Menyawi, editora de fotografia de la divisió de llibres de National Geographic, i de Todd James, editor de la revista.
En el meu cas, a més de la sessió més teòrica dedicada a parlar de paisatge, camins i fotografia, m’han demanat la realització d’un taller que em fa molta il·lusió: una passejada fotogràfica per alguns dels antics camins de l’illa.
No he estat mai a la Palma i en tinc moltes ganes. Mentre arriben les imatges del març, us deixo amb algunes imatges de la illa del Hierro, una altra de les peces del puzle paradisíac somiat per tots.
Camino de las Playas a Isora, Valverde, El Hierro. © RLM
Camino de Jinama, camino histórico, siglo XVII, el Golfo, Frontera, Isla del Hierro. © RLM
Camino de Jinama entre muros en la meseta de Nizdafe, San Andrés, El Hierro. © RLM
Camino de Jinama, camino histórico, siglo XVII, el Golfo, Frontera, El Hierro. © RLM
Camino de Sabinosa a la Dehesa, Frontera, El Hierro. © RLM
Camino de Sabinosa a la Dehesa, Frontera, El Hierro. © RLM
La Dehesa, Frontera, El Hierro. © RLM
dimarts , 31/01/2012 (Rafael López-Monné)
Un dels avantatges que ha portat la revolució digital a la fotografia, ha estat la facilitat per unir imatges sense necessitat de equips gaire sofisticats. Com sempre però, hi ha un bon tros d’allò que tècnicament és possible, fins arribar a una bona foto. Primer van ser les fotos panoràmiques (personalment però, enyoro molt la meravellosa XPan de Hasselblad). I després van arribar les imatges de 360º. Una foto que, en realitat, és una esfera. Uau!
Sortosament, aquestes imatges no han alterat per a res l’interès que desperta una imatge clàssica. Si el futur de la fotografia convencional està assegurat (a mi m’ho sembla) és pel caràcter amable de la proposta comunicativa que representa. No atabala, no mareja, no és invasiva —tot i que pot ser molt directa i incisiva— i permet mirar-la i remirar-la, una i altra vegada, pausadament. Les imatges esfèriques proposen una altra cosa: entrar dins una gran bola visual i delectar-s’hi passejant per ella. Fantàstic!
Tinc un bon amic que s’ha especialitzat en aquest tipus d’imatges fins al punt que s’ha convertit en un mestre, amb un nivell, que l’ha de fer sobresortir fins i tot internacionalment. És el Mateu Salvat i viu a Riudoms. Porta un estudi de fotografia dels de tota la vida, d’aquells que ara costa tant de tirar endavant. El Mateu però, no és home de conformar-se, de plegar-se davant les dificultats. Tot el contrari, lluny d’estar content només amb unir —i unir bé— fotografies per construir una bona imatge esfèrica, va tenir la idea de suspendre la càmera a l’exterior de grans balconades per —des del buit— fotografiar els 360º. Les fotos són increïbles, espectaculars, però més encara el procés seguit per acabar dissenyant els aparells i la tècnica que li permeten aquestes imatges dignes d’un veritable prestidigitador. I com a bon mag, sap que els trucs no es revelen…
Es pot veure una vista espectacular de l’ermita de la Mare de Déu de la Roca de Mont-roig al web del IVRPA, la International VR Photography Association, entitat americana que agrupa fotògrafs de tot el mon especialitzats en imatges panoràmiques i esfèriques (VR correspon a les sigles de Virtual Reality).
Ermita de la Mare de Déu de la Roca, Mont-roig del Camp. © Mateu Salvat
Ermita de la Mare de Déu de la Roca, Mont-roig del Camp. © Mateu Salvat
També el portal tarragoní Tinet disposa d’una bona col·lecció d’imatges esfèriques del Mateu Salvat, tot i que només algunes han estat realitzades amb aquesta darrera tècnica de la càmera suspesa al buit (mireu la del castell de Miravet).
Fa uns dies, el gestor portal, la Diputació de Tarragona, va enviar un comunicat a la premsa anunciant les imatges al portal (ja estaven penjades però, molt encertadament, les van recol·locar per fer-les més accessibles). Incomprensiblement però, enlloc del comunicat es citava l’autor de les imatges (glups! es fan soles). Sort que la la LEY 22/1987 de 11 de noviembre de Propiedad Intelectual, obliga a citar els autors de les obres… Dies després va aparèixer un article al Diari de Tarragona on no es cita l’autor de les imatges de les quals es parlen, i les que acompanyaven el text anaven signades com a Tinet (¿qui és Tinet?, ¿és el dit de Tinet qui apreta l’obturador? Déu meu!). Impressionant l’agudesa del mitjà de comunicació que no va perdre un minut en provar d’esbrinar l’autoria (ja se sap que el periodisme d’investigació és molt car…).
Encara ens costa —o no volem— diferenciar l’autor d’una obra de qui té els drets per exposar-la. ¿Las Meninas las va pintar El Prado? L’anonimat del comunicat de premsa i de la noticia posen en evidència, a més d’una manca absoluta de sensibilitat per la creació i pel treball dels altres, una greu manca de professionalitat (compareu-la amb el web del IVRPA). Després de conèixer el treball que hi ha darrera de cada imatge, l’esforç, la passió, la capacitat per sumar voluntats i l’extraordinari enginy per resoldre reptes (si el Mateu hagués nascut el segle XIX hagués inventat el submarí per poder fer fotos sota l’aigua), després de tot això, l’anonimat em fereix i em resulta insultant.
Rafael López-Monné (Tarragona, 1964) és geògraf i fotògraf, li agrada mirar i explicar allò que veu. Les muntanyes formen part dels seus paisatges més viscuts. Actualment combina les tasques de fotògraf, redactor d’articles i consultor especializat en turisme a peu, amb la docència a l'Escola de Turisme i Oci de la Universitat Rovira i Virgili.
