El Blog d´en P. G.

 En l’èxit de la transmissió de la Bona Nova hi ha tres  causes  principals, al meu entendre. Els miracles, reals o no, i de curt abast en el temps i en l’espai. Però si convincents pels qui els veien.

La segona causa fou la convicció dels qui predicaven la Bona Nova. Com  explica Pau. “no deia ara sí, ara no”; convicció que no era tant pel coneixement, com per la seva vivència del Regne que predicaven.

Avui, en molt sermons i escrits hi ha informació, quan no imposició, però els oients o lectors, no hi capten  la convicció que dóna la vida viscuda en el Regne i per el Regne.

Finalment, la gran causa fou, sempre al meu entendre, la imatge que donaven els primers deixebles expressada per la frase: “mireu com s’estimen”, tot hi que no van entendre bé en què consistia el compartir.

I aquesta és la missió de tot seguidor de Jesús, ser  “SAL”, ser “LLUM” i si, a més, la riquesa, el calor, de la vivència en el Regne duen a sentir la necessitat d’anunciar el Regne, perfecte.

Aquesta és la missió del laic ara per ara, viure el Regne, viure en el Regne, ser mirall en el qual hom albira la llum del Regne de Déu en la seva forma de ser viscut. Els profetes, l’Esperit els tria entre aquests. No s’és profeta per el sol fet de denunciar la injustícia.

P. G.

pregària

Senyor Déu i Pare bondadós, ajuda’ns a compartir el que tenim amb aquells que tenen menys, amb generositat i alegria. Ajuda’ns a tenir en tot moment paraules de pau, de consol i d’estimació.

Jesús, Germà i Mestre, ensenya’ns a viure al teu estil, les benaurances que vas predicar amb paraules i fets de vida. Ajuda’ns a ser generosos al servei dels nostres germans i germanes.

Jesús Déu i Senyor nostre, ens has ofert la fe per ser llum dels nostres germans, sal que doni sabor a la vida, ajuda’ns. Hem acceptat el repte, dóna’ns l’Esperit de Veritat.

Esperit Déu, de poca cosa servirà els germans la nostra paraula si la nostra vida no l’avala. Ajuda’ns a viure la fe amb valor i gosadia, dóna’ns l’emoenta que necessitem.

Amor Déu, ajuda’ns a estimar en els detalls, en els petits actes de cada dia, en les mirades, en els somriures, però també en les penes i les dificultats. Vine Esperit d’amor.

Qui es pot sentir feliç en aquestes benaurances? És veritat que Mateu no és tant radical com Lluc, menys matisat i acompanyat de malediccions que reblen les benaurances.

Evidentment hi ha molta diferència entre ser pobre pelat i pobre en esperit, com també entre pobresa i misèria. Com explica la dita catalana: “ On no hi pa pa, Déu ni hi habita” Perquè allà no hi pot regnar ni pau ni llibertat

Pau, en la lectura d’avui dóna una explicació entenedora de la pobresa i de la humilitat. El que em sembla clar és que, tant Mateu com Pau, parlen per a decidits seguidors del Mestre, no per als qui viuen en la rutina.

També Jesús barreja premis en aquesta vida, i premis en l’altra; tot i que no hi ha dues vides sinó dues etapes continuades de la nostra vida. Tanmateix mal aniríem si busquéssim recompenses.

Però sí, viure les benaurances dóna un gaudir real, una pau i tranquil·litat interior que formen part essencial de la felicitat humana, i que és de fàcil comprovar. Només cal intentar viure-les.

P. G.

pregària

Pare, amor compassiu i benigne, ajuda’ns a viure les benaurances amb plenitud, amb la capacitat plena dels nostres cors. Ajuda’ns a estimar realment amb amor generós.

Déu amor, ensenya’ns a complir les benaurances amb la candidesa i confiança del colom, però també amb l’astúcia de la serp, que els aprofitats no ens facin minvar la capacitat d’ajuda als necessitats.

Jesús de Natzaret, tu no imposes, sinó que pro-poses, primer fas, primer dónes l’exemple, i després poses, ensenyes la conducta a tenir. Ensenya’ns a viure la teva vida.

Esperit Déu, guia que Jesús ens ha donat, ensenya’ns la “plenitud, la llargària i la profunditat” de les ensenyances de Jesús, i ajuda’ns a viure en conformitat amb elles..

És llei de vida: progressar. Qui no      progressa, no se perfecciona, encara que visqui, és mort en vida. Més que llei de vida, és llei des de la creació. Però si ho mirem bé, és llei de vida per a l’amor. Fins i tot per a l’AMOR DËU.

L’amor infinit, no és un llac d’aigües plàcides, on res no es mou, on tot és quietud. És un remolí d’amor sempre renovat, sempre creixent, d’un amor infinit cap a més amor infinit.

Aquella frase “ Avui t’estimo més que ahir, però menys que demà” en certa manera és una realitat en l’Amor Déu, constantment és més amor, s’estima més en les tres persones. Es converteix en més Déu amor.

I aquesta conversió és a la que ens invita Jesús. El Regne de Déu és amor humà aquí en la terra; siguem cada dia més amor. Entrem en el remolí sense fons i sense fi de l’amor que, començat en aquesta vida seguirà per sempre.

Per això només Déu és sant, perquè només en ell hi ha l’amor perfecte i sense desgast. No cal voler ser sants, intentem, cada dia, ser més amor imperfecte, més amor amb més amplitud i alguna imperfecció menys.

P. G.

pregària

Pare, Fill i Esperit, Déu únic en la diversitat de persones, ajuda’ns a fer comunitat de les nostres diversitats, de dirigir en la mateixa direcció de l’amor els nostres diferents dons i capacitats. De ser amor unificat en la comunitat de persones.

Trinitat Déu, família divina, ensenya’ns a respectar l’altre, el diferent, fins adonar-nos que som nosaltres el diferent, que som nosaltres qui creem diferències. Ensenya’ns, ajuda’ns a creure, que en Tu i en Jesús tots som un sol cos, del qual cadascú ha tenir cura.

Jesús de Natzaret, que unifiques en tu la divinitat i la humanitat, ensenya’ns a estimar-nos els uns als altres com tu vas estimar la gent del teu temps, oferint amistat i guarició, consol i respecte, acollint aquells que la societat rebutjava.

Esperit del Pare i del Fill, amor unificador, ajuda aquesta comunitat de fe i d’amistat a ser un sol cor i un sol esperit, en l’amor i el servei. Vine Esperit Déu.

.Tenim ben assumit que l’Esperit Déu parla en el silenci i la quietud, i és cosa certa, però alguna vegada té pressa i la persona no l’escolta. Aleshores dóna una plantofada que et deixa baldat, i no et queda més remei que escoltar-lo.

I què em tenia que dir l’Esperit, si ja tenia preparat aquest full? Doncs, que no li agradava. Que volia un altra tema amb una altra envergadura i punt de mira. Ja al llit estant dins el cervell m’escriu “Moltes persones petites, fent moltes coses petites, en molts llocs petits, poden canviar el món” Vuit dies de llit donen moltes hores de pensar. Així que, refaig tot el treball.

Amigues i amics, som gent menuda, persones petites segons el món. Quantes i quants de nosaltres som coneguts per tot Pineda de Mar? I, per tot el Maresme? I per tot Catalunya, Espanya, Europa, el món? Sí som gent petita, gent que no compta, fora pels amics i amigues que ens aprecien.

I que, potser, poden altra cosa que coses menudes, gestos petits. Tanmateix sí que en podem fer molts. Teresa de Calcuta no diu molta gent petita fen tots una cosa petita, sinó que cadascun faci moltes coses petits. Aleshores no sumem, sinó que multipliquem.

Tant mateix, la nostra comunitat és petita, però hi ha, aquí, allà i més enllà, altres comunitats petites de gent petita fent moltes coses petites, encara que entre tots no som molts perquè cadascú va per seu camí, i repetint coses petites sense abast col·lectiu

Però hi ha una cosa, un pensament, una realitat que ens cal tenir present. Els animalons que es van posar dins meu ni es veuen no es toquen, però eren molts i molts i em van tombar. Tots nosaltres i cada un de nosaltres formem part del cos místic de Crist, som u en la unitat de Déu, som u en la unitat de la humanitat. Cada cosa bona, cada millora en la nostra capacitat d’estimar, d’ajudar, de servir, cada gest d’amistat, cada paraula d’ànim, cada somriure que obtenim o donem, s’escampa i arriba a l’extrem del món, i tota persona que en aquell moment necessita un somriure, rep el benefici del nostre, cada ajuda nostre al caigut fa aixecar algú caigut sigui on sigui.

Beneït Pau amb la seva inspiració!!!

Tanmateix, encara que som pocs encara, a més, tenim poca fe i poca confiança, ens cal saber el què fan els altres, comunicar-nos gestos i accions, fer xarxa, treballar junts sense voler que tots fem lo mateix, fer el mateix camí però amb pas personal, anar en la mateixa direcció amb passos de diferent llargària.

Cal deixar d’una vegada la por, fer cas de Jesús:”No tingueu por” Recordem la frase tant catalana. “qui no risca, no pisca” “Qui fa, pot fracassar, però qui no fa, ja ha fracassat”

És bo conscienciejar, és bo protestar, però és perdre el temps com “els bram de ruc que no arriben al cel” No pretenguem pintar la façana i tapar esquerdes, quan la casa és ruïnosa. No fa gaire parlant amb una vehement feminista li vaig dir :“ No m’agradaria gens veure sortir dels seminaris clergywomens amb collaret blans” No oblidem que les sacerdotesses tindrien els mateixos mestres.

Hem d’anar al sacerdoci universal de Crist del qual totes i tots participem A la comunitat, que és sacerdotal que consagra i celebra amb fe, en amistat i servei, i que Jesús acompanya plenament.

Martin Luther King deia: “No em fan por els violents, no tinc por dels extremistes. El que em fa por és el silenci dels bons”, bens qui ni belen. En l’Escriptura hi ha una frase terrible . “Poble meu, diu Jahvé, tant de bo fossis bo, jo et podria premiar, o tant de bo fossis dolent, jo et podria perdonar però perquè no ets fred ni calent, perquè ets tebi; “Et vomito per la meva boca” Terrible situació ser vomitat per Déu. Quants cristians, aquí i arreu i capellans i frares i monges bisbes i cardenals viuen en la tebior!!!Quantes i quants entre nosaltres vivim un tebior oiosa per a Déu?

Francesc Gimbernat

Bé, jo no ho he vist; ap de nosaltres ho hem vist. Però en donem testimoni. O, potser, no? Si realment creiem, si realment acceptem la veritat de Jesús, no ens quedo més remei que donar.ne testimoni.

La rutina, l’anar fent, la tebiese, no són acceptables quan la fe és real, quan la fe no és pura especulació, quan la fe forma part de la vida del creient. El testimoni és inherent a la fe.

El testimoni, pot ser amb paraules, pot ser amb escrits, però també por ser full amb paraules i amb escrits. L’únic testimoni válid, l’unic testimoni avalador de l’escrit i de la paruala, és la vida personal.

“Mireu com com s’estimem” fou el gran cartell publicitari, el gran aval pels apostols, el catecisme silenciós i, alhora, més eficaç que tinguéren. Els miracles podien fer “aixecar les orelles” però la vida, comvencia.

Perquè els cristians, avui, no convencem? No culpem als de dalt, que sí que tenen la seva culpa, i grossa. Culpem-nos per la nostra rutina, pel nostra comformisme amb els rituals, per la nostra tebior.

Hem de reconèixer tantmateix, el gran i bon camí que la nostra comunitat a fet; però examinem-nos bé, que encara hi ha molt camí a fer.

P. G.

pregària

Pare, amb agraïment acceptem la revelació de que Jesús, és el teu Fill i, per tant, el nostre Déu i germà alhora.

Gràcies per la fe; ajuda’ns a conservar-la i a fer-la créixer.

Pare de bondat, dóna’ns la força de la teva gràcia amorosa perquè amb generositat servim a les germanes i els germans més dissortats

Jesús de Natzaret, hem celebrat aquestes festes amb alegria, però també amb molta pena per la disbauxa del consumisme, i la frivolitat del comerç. Dóna’ns l’esperit d’infantesa en el cor i la maduresa d’una fe sincera.

Esperit Déu que et presentes en la senzillesa d’un colom, conserva’ns el somriure d’infant amb la força de la maduresa, la candides del colom amb l’astúcia de la serp.

Déu amor, en el qual som i existim, inunda’ns d’amor compassiu, generós, constant i ajuda’ns a perdonar de tot cor.

Era a principis del 1970, en el nucli rural d’un poble prop de Girona, la gent, dins de l’església, comença a remoure’s, el capellà no arriba i el bestiar no entén de retards.

Un home s’aixeca, puja a l’altar i comença la missa. Per instint diu nosaltres enlloc de vosaltres. Es fa la primera lectura, la segona, llegeix l’evangeli i, sense immutar-se, comença el sermó.

Arriba, esbufegant, el rector, un petit signe i l’home tira endavant, el mossèn entra a la sagristia, es vesteix, surt, s’asseu i escolta, quan l’home acaba, torna al seu lloc i el capellà continua la missa amb normalitat.

Alló que era bo de fer, s’havia fet sense escarafalls ni problemes. El jove rector tenia un vell auto que de tant en tant el deixava parat a la carretera; després d’aquell dia, ningú es preocupava, tot normal. Però era en el post Concili.

Aquí, amigues i amics, tampoc tenim problemes, celebracions de la paraula ja ben establertes, unes presidides per dones i altres per homes o per alguna sor, tot normal, el que és bo de fer es fa.

Perquè tanta batalla? Perquè tants reglaments i dificultats? Jesús i Joan, ho van fer molt senzill.

P. G.

Pare, molt interès vas tenir, en fer-nos saber que Jesús, a més de germà nostre, era també el teu Fill estimat. Dóna’ns la gràcia de comprendre tot lo que significa ser germana o germà del teu Fill.

Pare, Jesús és el teu rostre, la reva paraula, feta persona com nosaltres. Ajuda’ns a ser clars miralls del nostre Mestre i Senyor.

Jesús de Natzaret, tu que davant el que era bo a fer no mires preferències ni rangs, disciplines o rituals, sinó que es faci el que és bo de fer en el moment que cal fer-lo. Ajuda’ns a entendre-ho.

Jesús, amb un acte de humilitat, vas donar ocasió al Pare a manifestar-se. Ajuda’ns a ser humils en tot i a no buscar ser més que algú.

Esperit Déu, tu omples l’univers de vida i la mentens, fes-nos ben vius en la fe i l’amor, perquè la llum del món resplendeixi en nosaltres.