Arriba un moment que has de fer dissabte. És quan les revistes se t’amunteguen i ja no et deixen espai lliure. Llavors has de prendre una decisió i reconèixer que no ho pots conservar tot. Això és el que he començat a fer aquests darrers dies, a estones lliures... Sap greu desprendre’t  de publicacions que has anat acumulat al llarg de molts anys, en algun cas una quarantena: El Temps, Serra d’Or, Lluc, El Mirall, Xarxa, Saó, El Món, Set Dies, L’Avenç i d’altres.

Tornar a fullejar revistes velles és un plaer. Descobreixes articles, entrevistes, treballs que ni recordaves que existien i que poden ser d’una gran utilitat, tant per ara com per al futur. És fantàstic, llavors, anar cercant, revista a revista, tot allò que t’interessa i, un cop retallat, passa ja a engrossir, de seguida, els arxius temàtics i biogràfics que ja tens.

Hi ha imatges sorprenents, que fan somriure. Per exemple, els pèls llargs i les barbes progres de fa quatre dècades, al cap i a la cara de segons qui; en Josep M. Llompart, sense barba; Quim Monzó amb bigoti, pèl arrissat i ulleres; Amadeu Fabregat, pelut, confraternitzant amb tota la catalanitat intel·lectual; dos homes tan diferents com Pla i Fuster, xerrant animadament...

Però hi ha temes que semblen ser eterns. Si no fos per la cara dels protagonistes, increïblement rejovenits, que en delata la data, hi ha afirmacions que poden passar per ser d’ara mateix. Per exemple, “vivim una ofensiva espanyolista contra Catalunya”, “la virulència de la campanya anticatalana”, “el centralisme ha revifat com mai”, “a Madrid hi ha un ambient anticatalà d’una extensió social i una intensitat que no s’havien vist mai”, “la llengua catalana amenaçada”, etc.

Tenim dret a pensar un futur millor i diferent. Seria fantàstic que no haguessin de passar gaires anys perquè tots els titular, comentaris i informacions, de fa pel cap baix trenta anys, no ens semblessin d’actualitat rigorosa i, doncs, perfectament aplicables al dia d’avui, com si el temps no passés en allò que es refereix a la catalanofòbia espanyola, madrilenya més particularment. Mentre aquests dies no arriben, no tenim més remei que donar la raó als llatins: nihil novum sub sole, res de nou sota el sol.