Un nou gegant alça el cap a l’est d’Europa. El Xakhtar Donetsk ha aconseguit donar color i vida a una zona històricament grisa, el Donbass. Grisa per les mines de carbó, per les fàbriques. En aquest blog ja vaig explicar l’origen del Xakhtar fent un recorregut per la història del Donbass durant els anys durs de l’estalinisme, quan la ciutat de Donetsk va dur el nom del dictador i el nom del club era un homenatge a Alexei Stakhanov, el miner que es dedicava a treure tones de carbó solet per aixecar la productivitat soviètica.
El Xakhtar va tenir els seus moments de glòria dins del futbol soviètic, però és ara quan toca el cel amb una ratxa de victòries consecutives a la lliga ucraïnesa fins hi tot que la del Barça, i amb grans actuacions a la Champions, empatant a Torí contra la Juve i derrotant el Chelsea. Un èxit dissenyat i planificat, però també polititzat.
La història moderna del Xakhtar no es pot separar de la història del seu país i els èxits del primer ministre Víktor Ianukóvitx, triomfador de les eleccions parlamentàries del darrer cap de setmana. Ianukóvitx simbolitza la Ucraïna de la gent que parla rus i mira amb certa nostàlgia cap a Moscou, amb qui es vol portar bé. Una Ucraïna russòfona contraposada a la que parla ucraïnès i vol allunyar-se de Moscou. No és un estat senzill, amb l’est del país i Crimea plena de gent de parla russa, i l’oest i el centre d’ucraïnesa. I amb altres minories nacionals escampades pel territori (les minories serien el 30% de l’estat). Un estat on el futbol és un i altre cop polititzat, com explicava en referir-me als conflictes fronteres amb Polònia, parlant del Karpaty Lvov.
Els èxits del Xakhtar esdevenen un triomf de l’est del país, dels russòfons, del Donbass i del primer ministre Ianukóvitx. I també una derrota de Kíev i de la gent que voldria que el rus no fos llengua oficial. Una prova ben clara de la politització d’aquest club la trobem la primavera del 2004, quan es va produir la famosa revolta popular contra el presumpte frau electoral que havia donat el triomf a Ianukóvitx. La coneguda com a Revolució taronja que va portar a Ianukóvitx a acceptar la derrota malgrat haver rebut més vots que el seu rival, Víktor Iúsxenko.
Tot i que la comunitat internacional va donar suport als manifestants que, vestits de color taronja, van denunciar un frau en tota regla, el Xakhtar va decidir desmarcar-se clarament d’aquesta corrent canviant fins i tot de samarreta per no portar el mateix color. Perquè el Xakhtar es va decantar, i ho va fer a favor de Ianukóvitx. El club de Donetsk ha vestit de taronja des de sempre, però aquells dies del 2004 va vestir de blanc per deixar clar que no volien tenir res a veure amb els manifestants.
Les eleccions del 2004 enfrontaven als russòfons que liderava Víktor Ianukóvitx, governador de Donetsk des de el 1997, i la corrent nacionalista ucraïnesa de Iúsxenko. El Xakhtar doncs, es posicionava amb Ianukóvitx. I com era d’esperar, el Dinamo de Kíev ho va fer amb Iúsxenko. Els dos candidats a la presidència simbolitzaven les dues realitats del país, i els dos tenien entre els seus millors donants de fons econòmics els presidents dels dos clubs de futbol eternament enemistats. Iúsxenko apareixia en públic amb els germans Surkis: Ihor, president del Dinamo de Kíev, i Hryhoriy, president de la Federació de Futbol Ucraïnesa. Ianukóvitx, que havia estat molts anys governador de Donetsk i el Donbass, es deixava veure amb Rinat Akhmétov, que no només milita al partit de Ianukóvitx, sinó que va ser un dels principals donants per finançar la seva campanya electoral.
Malgrat aquell escàndol del 2004, Ianukóvitx és actualment president d’Ucraïna i té de nou Akhmétov, un dels 150 homes més rics del món, segons Forbes, al seu costat. Rinat Akhmétov és una de les figures claus de tot plegat. Fill de miners, es va fer ric en el procés de privatitzacions posterior a la caiguda de la Unió Soviètica. I el 1996, quan ja era multimilionari, va comprar el Xakhtar, el club que havia vist com el seu president Akhat Bragin moria en un atemptat amb explosius al mateix estadi del club. Bragin era soci en negocis d’Akhmétov, però també tenia relacions amb grups criminals que sobre el paper estaven darrere del crim. Akhmetov, llavors vicepresident del club, va assumir la presidència i mai ha estat involucrat en aquell atemptat. De fet, ha guanyat dos casos on va denunciar periodistes que el vinculaven al crim organitzat. Des del 2007 és parlamentari i gaudeix d’immunitat, i els seus negocis tenen la seu a llocs com Montecarlo.
Per guanyar-se l’opinió pública, Akhmétov ha fundat diferents associacions benèfiques, entre les quals hi ha la Fundació per un Govern Eficient, fundada, evidentment, quan els seus socis eren a l’oposició. I evidentment, també, Akhmétov presumeix del seu Xakhtar, al qual ha convertit en una potència internacional que ha superat l’etern domini del Dinamo i que ha guanyat una Copa de la UEFA. I per fer-ho, ha superat la xarxa teixida pels germans Surkis, que, dominant la Federació, escombraven cap a casa, cap al Dinamo. Actuant a l’ombra, ha buscat suport en altres multimilionaris, com Alexander Iaroslavski, del Metallist Kharkiv, i ha aconseguit que fins a 35 delegats de la federació ja li donin suport obertament.
Amb la sensació que aviat potser també controlarà la Federació, Akhmétov ha invertit diners en crear un club que sobre la gespa sigui modèlic i es converteixi en el seu millor ambaixador: fitxa bé, pispa les joves promeses al Dinamo, té un estadi de luxe, unes instal·lacions modèliques i ha estudiat com treballa La Masia per millorar el seu futbol base. El resultat és un equip fantàstic amb un estadi espectacular.
La divisió entre les dues Ucraïnes doncs, és ben clara al futbol. Ianukóvitx, l’home que vol que el rus sigui llengua oficial a les escoles, treballa de bracet amb Akhmetov, que aquest 2012 ha comprat unes plantes elèctriques valorades en 3 bilions d’euros al mateix estat amb el vistiplau del president. Ambdós simbolitzen aquesta Ucraïna on encara trobem carrers amb noms de l’era soviètica dedicats a escriptors russos com ara Tolstoi i Dostoievski. A la resta d’Ucraïna els han canviat el nom, i a Kíev, el carrer Tolstoi ara es diu John Lennon.
Rinat Akhmetov és un dels grans valedors polític –i econòmic– de Ianukovitx, ja que aquest, quan va ser governador de Donetsk, va tenir un paper clau en l’enriquiment d’Akhmetov, facilitant processos de privatització que mai van ser investigats per la justícia. En els dies de Ianukovitx com a governador de Donetsk, el nombre d’inversions en la ciutat va ser desorbitat, i les empreses d’Akhmetov sempre van ser pel mig. Un d’aquests projectes va incloure la remodelació de l’estadi del Xakhtar. Des del 2004, Akhmetov i Ianúkovitx són conscients que les minories (russa, tàrtara o cosaca), no arriben al 30% d’Ucraïna, per la qual cosa els seus només poden pujar al poder dividint els partits nacionalistes ucraïnesos i venent una imatge de triomfadors. Amb un holding que controla més de 100 empreses i gairebé tota l’energia del país, Akhmetov veu com el Xakhtar és la cara amable dels seus èxits.
La oposició en canvi, pateix. Iúsxenko, que el 2005 va anul·lar operacions de compra de béns estatals d’Akhmetov, ha acabat arraconat, i la seva successora, Iulia Timosxenko, és a la presó. I el Dinamo de Kíev veu com ara fins hi tot lluita per mantenir-se com a segon poder, patint per l’impacte de clubs com el Dnipro o el Metallist Kharkiv, clubs controlats en part per socis de negocis d’Akhmetov. Al final, Ucraïna s’ha tenyit de taronja. Però no per la revolució del 2004, sinó pels gols dels jugadors del Xakhtar.
Akhmetov i Ianúkovitx viuen grans dies. El Xakhtar guanya i Ianúkovitx derrota a les urnes el Bloc de Iúlia Timoixenko i la formació de nova creació, també opositora, l’Aliança Democràtica Ucraïnesa per a les Reformes, del boxejador Vitali Klitsxko. Un Klitsxko, derrotat a les urnes però no al ring – com és veu al dibuix de la premsa –, amb una història fantàstica que ja explicarem un altre dia.
Temps afegit:
“The Ukranians”, Andrew Wilson. Yale University press, 2000
Wilson s’ha especialitzat en Ucraïna i té publicats diferents llibres sobre aquest estat, des de la fi de la Perestroika a la revolució taronja del 2004. Els seus llibres es poden comprar per internet.