El títol pot induir a pensar que l’article gira sobre la conselleria de Benestar Social i Família de la Generalitat. Ja m’agradaria, però no tracta sobre com ajudar globalment les famílies del nostre país des de la política, sinó sobre com ajudar des de la política la pròpia família, que és una cosa, em sembla, una mica diferent.

L’assignació a dit, sense concurs públic, de càrrecs de suculència econòmica a membres que pertanyen a la mateixa família s’ha convertit en una pràctica reincident entre els nostres governants. La recurrència a privilegiar la parentela mereix, des de l’època dels romans, la designació tècnica de nepotisme i presenta una tipologia molt variada d’opcions: oncle col•loca nebot, germà col•loca germà, cosí col•loca cosí, pare col•loca fill, etc. La temptació de marcar el número de telèfon d’un familiar està ben arrelada. Ho vam veure el 2003, sota el govern del primer tripartit suposadament progressista de Pasqual Maragall, i hi hem tornat el 2011, sota el primer mandat nacionalista d’Artur Mas. No direm els noms dels germans i esposes de diputats que han acceptat, per via directa o interposada i sense posar-se vermells com tomàquets, els favors de la sang comuna.

En l’esfera privada, resulta habitual i sovint aconsellable –en pot dependre la continuïtat d’una empresa o establiment històrics– que els familiars pròxims ocupin càrrecs de responsabilitat en els organigrames directius corresponents, però en l’esfera pública el mateix comportament constitueix, malgrat la preparació professional adduïda per a l’exercici del càrrec, un clar abús de poder. La gravetat de la pràctica rau, evidentment, en el fet que els escollits cobren diners procedents dels impostos que paguem religiosament tots plegats. I crec que ningú de nosaltres passa comptes amb Hisenda pensant, justament, que una part es destinarà a pagar les nòmines dels familiars directes de determinats polítics.

Hi ha persones que consideren que, comparat amb casos més sorollosos com, per exemple, els de blanqueig de diners i l’especulació immobiliària, es tracta d’un afer menor i, a vegades, que no arriba ni a la categoria d’afer pel fet que sovint les persones triades a dit són persones molt capacitades. Em sap greu, però els seus arguments no em convencen. La regeneració política que tant i tant prediquen alguns candidats durant les campanyes electorals exigeix, també, la desaparició d’aquesta pràctica nefasta que sempre acaba beneficiant els propis cercles familiars.

No recordo les paraules exactes, però Josep M. Espinàs, en un article molt lúcid publicat quinze o vint anys enrere que anava sobre la mateixa qüestió, suggeria una solució una mica dràstica per combatre aquesta temptació: els polítics no haurien de tenir família. Potser no cal demanar-los tant de sacrifici. Que tinguin família, la que vulguin, però també vergonya. La dosi adequada de vergonya per poder vèncer aquesta rèmora permesa –tolerada legalment– en democràcia que només aconsegueix engrandir la distància entre la classe política i la ciutadania.