El diari ARA neix… però en quin moment neix! Des d’Europa fins al món sencer, tot es troba immers en una profunda transició en que l’endemà no serà semblant al que és avui. Sintetitzar-ho seria molt complicat, però si que es pot copsar en cinc línies els temes més candents d’avui en dia.
Grècia va ser la primera economia a patir els embats dels mercats i també la primera a aprovar, com a resposta, un dur pla de rescat per intentar calmar els inversors, fet que va provocat nombroses manifestacions a Atenes. No va acabar aquí, ja que Irlanda es veu en la mateixa situació actualment, uns mesos més tard. La Unió Europea (UE) juntament amb el Fons Monetari Internacional (FMI) han ultimant la magnitud del rescat d’Irlanda que es calcula que serà entorn als 50.000 milions d’Euros amb la (cínica) esperança que els mercats es calmaran i se n’oblidaran dels problemes de la resta d’Europa. El preu, sacrificar Irlanda.
Tot això té lloc paral·lelament a l’increment inexorable dels tipus d’interès que molts països europeus han de pagar per emetre deute públic. El rerefons de tot plegat es troba en el greu endeutament de totes les parts, des d’empreses fins a famílies, passant per l’administració pública. En un moment en que caldria més impuls i política des del sector públic, aquest es troba sense marge de maniobra i amb el requeriment dels seus creditors (els mercats). La reformulació de l’estat del benestar, a primera línia.
D’altra banda, la coincidència de baixes taxes de natalitat i de mortalitat fan que el futur dels sistemes de pensions de molts països europeus trontolli: pocs treballadors per a molts pensionistes. La majoria dels països entre els que destaquen França, Itàlia i sobretot Alemanya han optat per elevar l’edat de jubilació progressivament dels 65 als 67 anys amb les conseqüents manifestacions i revoltes de diverses parts de la societat. Aquest tema, el futur del sistema de pensions, serà clau al llarg del proper any ja que la solvència a mig termini de molts estats europeus depèn de les reformes que es produeixin en aquest camp.
Deixem l’àmbit estrictament europeu. El G-20 es va impulsar al 2008 com a plataforma de coordinació de receptes per fer front a la crisi, que amenaçava de convertir-se en fenomen global (ja existia prèviament, però sota un perfil institucional molt baix) i substitueix les estructures tradicionals de poder, representades per l’antic G-7 amb presència únicament de les economies occidentals més desenvolupades. La incorporació de les economies emergents en aquests fòrums de discussió, on destaquen els BRIC (Brasil, Rússia, la Índia i Xina), ha estat decisiva per enfocar de manera més apropiada uns problemes comuns. Molt lluny, però, d’un govern mundial.
Parlant de la irrupció de les economies emergents a primera línia de l’actualitat internacional, cal destacar una regió que ha adquirit especial rellevància recentment: el sud-est asiàtic, encapçalat per Xina i comptant amb Corea del Sud, Indonèsia, Tailàndia, Vietnam, etc. I això és degut a que han aconseguit un desenvolupament econòmic admirable a nivell agregat i s’han situat com a contrapès econòmic i industrial, necessari per reequilibrar l’economia mundial. No en va, Barack Obama hi va dedicar dos setmanes de la seva agenda diplomàtica amb un important rerefons econòmic en els continguts ja que, avui en dia, la recessió econòmica únicament roman als països desenvolupats.
Tot i això, aquestes són les economies que més es veuran afectades, indirectament i de forma negativa, per les mesures anti-crisi preses a les economies occidentals: és el punt de partida de la mal denominada guerra de divises. Tant l’austeritat imposada a Europa com l’expansió monetària dels Estats Units (aquesta darrera alterant a la baixa el tipus de canvi del dòlar) provoca una forta fugida de capitals d’aquests països cap a les economies emergents, que gràcies al seu creixement presenten uns rendiments molt superiors. Aquesta entrada de diners (l’entitat financera DBS ha calculat que uns 2.000 milions de dòlars es dirigeixen cada dia cap als mercats del sud-est asiàtic) provoca l’aparició de bombolles i l’apreciació de les monedes nacionals, fet que els obliga a prendre mesures sobretot per protegir la seva divisa. I la pugna, que sembla dividir el món en bàndols amb interessos contraposats, no ha fet més que començar.
Pel que fa als Estats Units, la significativa derrota del Partit Demòcrata en les eleccions legislatives ha deixat la credibilitat de Barack Obama molt tocada. Aquest fet, juntament amb noves polítiques monetàries expansives (injecció de diners al mercat intern des de la Reserva Federal, el que es coneix com a Quantitative Easing o Expansió Quantitativa), fan que el model econòmic nord-americà prengui un rumb completament diferent a l’europeu. La conseqüència inicial és l’inici d’un conflicte comercial amb països exportadors com la Xina o Alemanya.
Per últim, cal tenir en compte els reptes per al desenvolupament que suposa la lluita contra el canvi climàtic. La tònica és una enorme manca de compromís dels principals actors mundials, palesa a la infructífera cimera de Copenhaguen del 2009. I les raons es troben tan als costos que implica la mitigació del canvi climàtic com als desacords entre països desenvolupats i països en vies de desenvolupament per acordar quina part del cost per contaminar els correspon a cada bloc. La clau està en crear incentius sobretot a invertir l’eficiència energètica en els processos productius i en millorar el funcionament del mercat de drets d’emissió de CO2.
En definitiva, és senzill veure com hi ha cert desordre global econòmic recentment. És època de canvis i la crisi financera no ha fet res més que accelerar aquesta transició. Des d’aquí, estarem atents per comentar els fets més interessants i importants de l’economia internacional que ens afecta a tots, ciutadans o emprenedors.