Croàcia prescindeix del gas rus

diumenge, 26/12/2010

A partir de 2011, Croàcia deixarà d’importar el gas des de Rússia i passarà a comprar-lo exclusivament al grup italià ENI, segons el diari rus Kommersant. L’empresa croata Přírodní Plin, integrada dins el grup INA[1], va signar ahir un contracte amb ENI en que es compromet a subministrar cada any 750 milions de m3 (metres cúbics) de gas en el període de 2011-2013. Aquest conveni, segons l’INA, suposa “major flexibilitat pel que fa al volum i el preu dels subministraments”.

croaciagasoductes1'des'10.jpg
Croàcia planeja importar el gas a través de dues canonades: via Eslovènia i pel gasoducte croat-hongarès que es posarà en marxa properament. Els croats consumeixen cada any uns 3.000 milions de m3 del gas i cobreixen més del 60% d’aquesta demanda amb producció domèstica, per tant, necessiten importar uns 1.200 milions de m3 i amb aquest acord ja se n’asseguren 750, un 62,50%.

Un portaveu de Gazpromexport, empresa gasística russa, va confirmar que el contracte amb Přírodní Plin, que preveia el subministrament de fins a 1.200 milions de m3, expira el pròxim 31 de desembre però va refusar comentar la decisió de la contrapart al·legant que “no s’han rebut els resultats oficials del concurs”. Al mateix temps, ha assenyalat que l’única manera d ‘”establir un delicat equilibri entre els interessos del proveïdor i els del client” és en contractes a llarg termini.

L’analista Valeri Nésterov, de la inversora russa Troica Dialogue, dubte que Croàcia torni a comprar el gas a Rússia, entre altres coses, perquè planeja construir en el seu territori una terminal de gas natural liquat (GNL).

Informació complementària:

(1)      Diari Kommersant – en rus

http://www.kommersant.ru/

(2)     INA – en anglès

http://www.ina.hr/

(3)     Troica Dialogue – en anglès

http://www.troika.ru/eng/start.wbp


[1] Empresa estatal croata que controla el mercat del gas nacional.

Bones o males notícies? El Tresor americà retorna AIG i Citigroup al sector privat

divendres, 24/12/2010

Too big to fail, massa grans per caure: aquesta era l’expressió que va justificar que, al 2008, el Tresor dels Estats Units nacionalitzés i entrés al capital de les principals institucions financeres del país, molt tocades per l’incipient crisi financera (la seva solvència era greument posada en dubte). Era l’única forma de salvar l’espina vertebral econòmica del país i evitar que l’economia productiva i domèstica, tots dos dependents dels crèdits, també caiguessin darrere (únicament Lehman Brothers es va deixar fer fallida). 2 anys després, Estats Units comença el seu procés de retornar aquestes institucions al sector privat.

Paulson amb Bush.jpeg

Henry Paulson era el Secretari del Tresor quan es va nacionalitzar AIG. Font: AP, a través de swamppolitics.com

Durant el primer quadrimestre de 2011, el Tresor americà ha programat vendre un quart de les accions que actualment posseeix de l’asseguradora nº 1 mundial, AIG. Això suposa posar al mercat uns 15.000 milions de dòlars, dels que espera treure una plusvàlua. Actualment, el govern controla des de 2008 el 80% d’AIG (uns 60.000 milions de dòlars), a qui també va ajudar amb 120.000 milions de préstec, i espera que en 2 anys ja hagin venut tota la participació que resta en mans públiques. Abans, però, AIG haurà d’haver retornat tot aquest deute públic que va rebre. A més, a principis de desembre es va conèixer que el Tresor havia completat la venda total de la participació que tenia a Citigroup (líder mundial en serveis financers) i havia recuperat també el préstec que va deixar en el seu moment a General Motors. Finalment, en aquests moments hi ha un debat a Washington sobre què fer amb Fannie Mae i Freddy Mac, les principals institucions financeres a mans públiques.

Així doncs, bones o males notícies? D’una banda, la sortida del govern del capital d’aquestes entitats financeres gegants significa que s’han reestructurat, s’han reduït els riscos que posaven en perill l’equilibri de tot el sistema americà i s’ha guanyat en confiança de nou. Tal com recollia el Wall Street Journal, des del Tresor americà es declarava que “estem totalment centrats en acabar de treballar en la reestructuració d’AIG i situar-la en una posició més forta, amb la finalitat de retornar-la al sector privat i recuperar els diners dels contribuents”.

Però d’altra banda, hi ha hagut nombroses dificultats per intentar canviar les regles de joc al sistema financer tan americà com mundial, i els acords encara estan massa enlaire com per a que suposi un canvi radical en la forma de funcionament dels mercats de capital. No és que tot segueixi igual que abans de la crisi, però no hi ha canvis substancials. Mentrestant, AIG i la resta d’institucions financeres intervingudes començaran a participar de nou en aquests mercats en poc temps, prestant i demanant prestat, tal com han fet sempre.

Hi ha economistes i polítics que asseguren que el funcionament del món s’ha transformat suficient com per evitar una nova crisi d’aquest nivell, ja que hem guanyat en consciència, preparació i anticipació. D’altres, però, es refermen que no s’ha fet prou i els riscos segueixen latents. Per tant, probablement és aviat per aplaudir el retorn a una “normalitat” a ambdós bandes de l’Atlàntic que pot acabar sent perversa.

-

Més informació:

[1] Exclusive: U.S. plans two large AIG stock sales in 2011. Web de Reuters.

http://www.reuters.com/article/idUSTRE6BK3S120101221

[2] Officials search for Fannie-Freddy Roadmap. Web de Wall Street Journal.

http://online.wsj.com/article/SB10001424052748703548604576037952096761400.html

Exclusive: U.S. plans two large AIG stock sales in 2011

Stuxnet: recorda aquest nom

dijous, 16/12/2010

Stuxnet és el pare d’una nova generació de virus informàtics, capaços d’espiar i reprogramar sistemes industrials, tals com plantes nuclears. Va ser descobert el passat mes de juliol per una empresa de seguretat bielorússa[1].

Tot i que de moment la informació de que es disposa és confusa i a vegades contradictòria, es sap que Stuxnet és un virus amb objectius específics: control de processos industrials, com els que gestionen aeroports, sistemes de generació d’energia i refineries[2]. En l’actualitat es calcula que hi ha uns 45.000 sistemes de control industrial en tot el món infectats, encara que principalment a Iran, Paquistàn, Índia i Indonèsia.

La companyia d’antivirus Kaspersky Labs en una nota de prensa ja ha qualificat a Stuxnet com una “arma cibernètica que conduirà a una nova carrera armamentística mundial”. També conclou que els atacs només es varen produir “amb el suport d’una nació sobirana”, convertint l’Iran en el primer objectiu d’una guerra cibernètica.

Alguns mitjans de comunicació com l’Indian Times, especulaven ja que l’atac informàtic a nombrosos sistemes industrials iranians hagués pogut provocar el retràs en la posada en marxa de la central nuclear de Bushehr, sud-oest del país, el mes d’agost passat.

El curiós codi del virus

Com si es tractés d’una pel·lícula, recentment l’investigador de l’empresa d’antivirus Symantec, Liam O’Murchu, va descobrir una referència dins el codi del “cuc informàtic”: 9 de Maig de 1979. En aquesta data va ser executat Habib Elghanian, que va ser un important home de negocis de la comunitat jueva a Iran. Ara bé, seria massa obvi i estúpid deixar un rastre relativament clar sobre l’origen del virus. Tot i això, el New York Times va fer públic que el codi de Stuxnet conté la referència a un arxiu amb el nom “Myrtus”. Aquest nom és semblant a l’hebreu Esther.

Amb tot això, també el New York Times va tenir accés a una filtració d’un agent de seguretat dels Estats Units, sense especificar de quina agència es tractava, el qual afirmava que “Israel és el principal sospitós i en concret la Unitat 8200 dels serveis de intel·ligència israelians”. Filtració intencionada i pistes falses?


[1] VirusBlokAda.

[2] Entre d’altres, es sol parlar del software SCADA de Siemens.

El dilema del Brasil de Dilma Rousseff

dimarts, 14/12/2010

En comparació amb els governants dels països més desenvolupats, Dilma Rousseff, nova presidenta del Brasil a partir del mes que ve, té un avantatge significatiu: té la sort relativa de poder elegir la política econòmica que consideri més adequada pel seu país. Això és quelcom que a molts països d’Europa ja fa temps que se’ns ha negat, de tal manera que l’únic camí al que poden optar els nostres líders és l’austeritat i la solució dels greus problemes d’endeutament privat i públic. Afortunada Rousseff, tot i que el repte de l’elecció també és considerable.

Curt i ras, la dicotomia que té davant Brasil (i que és extensible a molts països emergents d’Àsia, per exemple) és la següent: allunyar els fantasmes d’una inflació descontrolada, o bé, evitar una apreciació de la seva moneda, el real. Tan inflació com apreciació són fenòmens que malmetrà la situació de la societat i la competitivitat de les empreses. És molt complicat, en economia, aconseguir l’equilibri ja que, en aquest cas, caldria augmentar els tipus d’interès per mantenir la inflació a ratlla, però això provocarà automàticament que el real s’apreciï a causa de l’entrada al país de fluxos de capital atrets per majors rendiments.

Mirant les dades, Brasil presenta un creixement sòlid, entorn el 7% anual del PIB, però acompanyat d’una inflació a punt de superar el 6%. Aquest és el límit que l’antic govern de Lula es va marcar com a objectiu infranquejable desprès de dècades amb una inflació anual de fins a quatre dígits (al 1990 hi va haver un rècord de 6821%, mentre que el primer any del mandat de Lula es situava entre el 10 i el 12% anual). Actualment, el Banc Central brasiler té fixat el tipus d’interès de referència al 10.75%, amb molt poca variació des de mitjans de 2009, fet que ha permès mantenir el tipus de canvi del real força estable (un dòlar equival a 1.70 reals). Això, sense cap dubte, juga molt a favor del sector exportador del gegant sud-americà.

Els preus mostren una variabilitat tan forta que es diu que pugui posar en perill el vast programa d’inversions públiques que Rousseff va prometre durant la campanya electoral. D’aplicar aquestes promeses, l’augment promès en la despesa pública contribuiria a disparar encara més aquest límit del 6% d’inflació. Per això, tan el govern com el Banc Central (el funcionament del qual és independent de la voluntat del govern i té com a objectiu controlar la inflació) estan apurant totes les mesures possibles per no haver de recórrer a l’augment dels tipus d’interès (acció tradicionament duta a terme per lluitar contra la inflació): des de exigir més reserves obligatòries als bancs fins a retallades en les despeses corrents dels ministeris.

En definitiva, la macroeconomia brasilera és complexa. L’anomenada guerra de divises afecta de ple al país: hi ha molt capital flotant a Europa i els Estats Units que està buscant països que ofereixin millors perspectives de guanys, i un d’aquests és Brasil. I ho serà encara més si acaba augmentant els tipus d’interès… l’entrada de capital en busca d’actius financers o actius immobles cotitzats en reals brasilers provocarà una major demanda d’aquesta moneda i la conseqüent apreciació. El dia que el sector exportador estigui suficient malmès com per posar en perill l’alt ritme de creixement, aquests capitals marxaran igual que han vingut, emportant-se part de l’economia per endavant. Per això la situació és crucial.

A més, Brasil és l’organitzadora del mundial de futbol del 2014 i dels Jocs Olímpics del 2016. Això implica una sèrie d’inversions inevitables en forma d’infraestructures, sobretot estadis. Veurem com evolucionen els diferents indicadors del Brasil com per no posar en perill això. De moment, pels que vulguin potenciar les exportacions al mercat brasiler, és un bon moment.

El control del sistema financer veneçolà: veritat o mentida?

diumenge, 12/12/2010

Enmig d’un dèficit d’habitatges a Veneçuela, el president Hugo Chávez ha amenaçat amb expropiar la filial local del banc espanyol Banco Bilbao Vizcaya Argentaria (BBVA) i altres bancs, com els locals Banesco o Banc Nacional de Crèdit, si no asseguraven que les cases i departaments que financen es puguin ocupar de manera immediata.

Els arguments que ha eximit Chávez han estat que els bancs reben el pagament inicial de part dels nous propietaris d’una casa, però que demoren la mudança usant “xerrameca legal” i demanant-los que completin més i més documents. La manca d’habitatges a Veneçuela és un problema des de fa dècades i ha empitjorat durant els gairebé 12 anys de govern de Chávez, sobretot degut al creixement de la població. És per això, que a Caracas i altres ciutats importants del país sud-americà, milions de persones es veuen forçades a viure en cases mal construïdes en turons. Aquest any, Veneçuela ha hagut de lluitar amb les pitjors pluges i inundacions dels últims 40 anys, la qual cosa a empitjorat el problema de l’habitatge perquè unes 100.000 persones han quedat damnificades.

Els comentaris del president sobre la filial del BBVA es produeixen tot just dies després que l’ex-vicepresident veneçolà José Vicente Rangel digués que la filial de BBVA a Veneçuela estava en venda a un preu de prop de 2.000 milions de dòlars. Tot i això, un funcionari de l’oficina de premsa de BBVA a Caracas va dir el dimecres que el banc considera que els comentaris de Chávez van dirigits als bancs de Veneçuela en general, i no al BBVA específicament.

Si observem el gràfic, veiem com el Banc de Veneçuela, antiga filial del Banc Santander, és el que presenta una major quota de mercat. L’estat veneçolà, després de la compra de la filial del Banc Santander el 3 de juliol del 2009 per 1.050 milions de dòlars, poc després, el mes de març del 2010 es veure obligat a intervenir 11 entitats financeres, la majoria d’elles en números vermells i mal gestionats, segons fonts estatals. Posteriorment el govern d’Hugo Chávez va promulgar la Llei Orgànica del Sistema Financer Nacional (OSFIN) que crea un organisme per controlar les entitats bancàries, i que depèn del Ministeri de Finances.

Veritat o mentida? Estratègia política o nacionalització del sector? Quatre dels sis principals bancs a Veneçuela estan en mans privades.

Transparència a la Reserva Federal: la situació era pitjor del que es coneixia

dimarts, 7/12/2010

En un paral·lelisme amb Wikileaks, la setmana passada la Reserva Federal nord-americana es va veure obligada a publicar els informes interns i les accions preses des de desembre 2007 fins al juliol passat d’aquest any que no es van dur a terme de forma pública (en total, computen 21.000 transaccions de la Fed a altres empreses o bancs). Això està previst a la llei dels Estats Units amb l’objectiu d’impulsar la transparència com a factor clau per al bon funcionament del banc central. El problema que troben els legisladors és que s’ha donat a conèixer diversos mesos després.

Geithner, secretari del tresor, i Bernanke, president de la Fed, màxims dirigents de l'economia dels Estats Units. Font gràfica: propublica.org a través de Reuters.

Tota aquesta informació és especialment rellevant perquè posa al descobert unes pràctiques sense precedents en la regulació financera com són els préstecs que la Fed va concedir a corporacions amb problemes de solvència puntuals durant els moments àlgids de la crisi financera als Estats Units. Aquests préstecs, durant els 3 anys, van sumar fins a 3.300 bilions de dòlars (en llenguatge americà, USD trillions). La funció que tenien a la pràctica és la mateixa que la Fed ha portat fent sempre obertament: deixar diners a altres institucions d’un dia per l’altre (la durada del préstec és overnight, és a dir, d’una nit) per fer front a moments d’emergència, com podria ser una falta de fons per complir amb les reserves de caixa obligatòries. Però, en aquest cas, ho permetia fer comptant amb un element molt important: la discreció.

En aquest sentit, la Fed va habilitar diversos mecanismes i tipus de préstec dels que no es tenia constància qui s’hi havia acollit. Així, ara es coneix que als mecanismes de préstec anomenats Term Auction Facility, Primary Dealer Credit Facility i Term Securities Lending Facility, cadascun amb característiques diferents però sempre orientats als bancs d’inversió (aquests fins ara no hi tenien accés), hi van participar nombroses vegades institucions del tamany de Goldman Sachs Group, Citigroup, Bank of America o JP Morgan Chase. D’altra banda, orientat cap a les empreses amb problemes per trobar finançament a curt termini, la Fed disposava del Commercial Paper Funding Facility, a la que es van acollir empreses com General Electric o American Internacional Group. Finalment,  fins i tot el Banc Central Europeu va fer ús puntualment d’aquests fons opacs, especialment la primavera passada durant el rescat de Grècia.

El que cal tenir en compte és que moltes d’aquestes institucions i empreses, deixant de banda el Banc Central Europeu, tenen unes característiques que les situen en aquell grup conegut com “too big to fail” (massa grans per deixar-les caure), és a dir, que la seva fallida pot malmetre greument el normal funcionament de l’activitat econòmica i cal mantenir-les funcionant com calgui. El fet d’haver-se conegut públicament que la seva situació era tan dolenta com per acollir-se a aquests fons de la Fed, de ben segur hagués creat més incertesa sobre el seu futur, i el cost i urgència de finançament haguessin estat més forts encara. S’hagués posat en risc, així, nombroses branques de l’economia americana, des de la financera fins a la productiva.

Per tant, i com a conclusió, el missatge clau és que jugar amb la informació disponible i amb els tempos en que es dona a conèixer s’està convertint en un factor determinant quan es tracta d’evitar majors distorsions econòmiques. El fet que més tard la llum pública ho conegui és important, però fer ús de la discreció en un primer moment no posa en perill l’objectiu principal, que era no aixecar sospites, mantenir la confiança i no crear riscos excessius. La informació asimètrica ha jugat a favor de la Fed i d’aquestes institucions que van participar-hi. Posteriorment, és qüestió de cadascú valorar si cal fer ús de la discreció o cal atacar aquesta pràctica.

NOTA: Els noms dels mecanismes de préstec els hem mantingut en l’idioma original degut a la seva dificultat per traduir-los. Són mecanismes molt complexos, però ara s’ha guanyat en transparència: una descripció detallada de tots ells està disponible a la web de la Reserva Federal de Nova York: http://www.ny.frb.org/markets/funding_archive/index.html

Milton Friedman i la crisi europea

divendres, 3/12/2010

Amb l’arribada de la crisi econòmica els darrers anys, la macroeconomia està vivint un dels debats  més importants de les darreres dècades: Friedman ó Keynes? Liberalització ó intervenció estatal? Menys ó més impostos?

Evidentment el debat no és nou, ni molt menys, però en cada època de depressió es repeteix i quasi cada economista[1] es posiciona en favor d’uns ó d’altres. Com si ens trobéssim davant un torneig de boxa, pel costat dels keynesians tenim el llibre de Robert Skidelsky [2] “El Regreso de Keynes” publicat el 2009, que fa una defensa aferrissada de la intervenció estatal; Pels keynesians també hi ha els Premis Nobels Joseph Stiglitz i  Paul Krugman, on en un article el 16 d’octubre del 2009 al New York Times s’autodefinia com a economista keynesià.

keynesfriedman1.JPGVeient la crisi que està passant el sistema econòmic europeu i sobretot el futur paper de l’Euro, sectors nord-americans com el Wall Street Journal (WSJ) i la clàssica Universitat de Chicago s’aferren al seu messies Friedman per justificar retalls pressupostaris i una lliberalització dels mercats, mitjançant disminució d’impostos amb la ja obsoleta corba de Laffer. Un clar exemple ha estat un recent article al WSJ [3] on es citaven les seves paraules, no oblidem que va morir el 2006:

“Em sembla que Europa, especialment amb l’adició de més països, s’està tornant més susceptible als shocks asimètrics. Més aviat ó més tard, quant l’economia global colpegi i entri en crisi, les contradiccions internes d’Europa faran que l’economia es destrossi”.

Molts irlandesos ja han mostrat la seva disconformitat amb l’ajuda concedida per la Unió Europea (UE), ja que a canvi d’aquesta, part del poder decisori se’n va a Brusel·les i per conseqüent, a Berlín.


[1] Al revés que el parlament britànic, la teoria econòmica no és ni molt menys bipartidista, però sí que ho són la majoria de polítiques econòmiques adoptades pels governs ó bancs centrals.

[2] Lord britànic, professor de la Universitat de Warwick i reconegut biògraf de J.M. Keynes.

[3]“Milton Friedman come close…” – David Cottle – 29/11/2010

Però en quin moment que neix el diari ARA!!

dimecres, 1/12/2010

El diari ARA neix… però en quin moment neix! Des d’Europa fins al món sencer, tot es troba immers en una profunda transició en que l’endemà no serà semblant al que és avui. Sintetitzar-ho seria molt complicat, però si que es pot copsar en cinc línies els temes més candents d’avui en dia.

Grècia va ser la primera economia a patir els embats dels mercats i també la primera a aprovar, com a resposta, un dur pla de rescat per intentar calmar els inversors, fet que va provocat nombroses manifestacions a Atenes. No va acabar aquí, ja que Irlanda es veu en la mateixa situació actualment, uns mesos més tard. La Unió Europea (UE) juntament amb el Fons Monetari Internacional (FMI) han ultimant la magnitud del rescat d’Irlanda que es calcula que serà entorn als 50.000 milions d’Euros amb la (cínica) esperança que els mercats es calmaran i se n’oblidaran dels problemes de la resta d’Europa. El preu, sacrificar Irlanda.

Tot això té lloc paral·lelament a l’increment inexorable dels tipus d’interès que molts països europeus han de pagar per emetre deute públic. El rerefons de tot plegat es troba en el greu endeutament de totes les parts, des d’empreses fins a famílies, passant per l’administració pública. En un moment en que caldria més impuls i política des del sector públic, aquest es troba sense marge de maniobra i amb el requeriment dels seus creditors (els mercats). La reformulació de l’estat del benestar, a primera línia.

D’altra banda, la coincidència de baixes taxes de natalitat i de mortalitat fan que el futur dels sistemes de pensions de molts països europeus trontolli: pocs treballadors per a molts pensionistes. La majoria dels països entre els que destaquen França, Itàlia i sobretot Alemanya han optat per elevar l’edat de jubilació progressivament dels 65 als 67 anys amb les conseqüents manifestacions i revoltes de diverses parts de la societat. Aquest tema, el futur del sistema de pensions, serà clau al llarg del proper any ja que la solvència a mig termini de molts estats europeus depèn de les reformes que es produeixin en aquest camp.

Deixem l’àmbit estrictament europeu. El G-20 es va impulsar al 2008 com a plataforma de coordinació de receptes per fer front a la crisi, que amenaçava de convertir-se en fenomen global (ja existia prèviament, però sota un perfil institucional molt baix) i substitueix les estructures tradicionals de poder, representades per l’antic G-7 amb presència únicament de les economies occidentals més desenvolupades. La incorporació de les economies emergents en aquests fòrums de discussió, on destaquen els BRIC (Brasil, Rússia, la Índia i Xina), ha estat decisiva per enfocar de manera més apropiada uns problemes comuns. Molt lluny, però, d’un govern mundial.

Parlant de la irrupció de les economies emergents a primera línia de l’actualitat internacional, cal destacar una regió que ha adquirit especial rellevància recentment: el sud-est asiàtic, encapçalat per Xina i comptant amb Corea del Sud, Indonèsia, Tailàndia, Vietnam, etc. I això és degut a que han aconseguit un desenvolupament econòmic admirable a nivell agregat i s’han situat com a contrapès econòmic i industrial, necessari per reequilibrar l’economia mundial. No en va, Barack Obama hi va dedicar dos setmanes de la seva agenda diplomàtica amb un important rerefons econòmic en els continguts ja que, avui en dia, la recessió econòmica únicament roman als països desenvolupats.

Tot i això, aquestes són les economies que més es veuran afectades, indirectament i de forma negativa, per les mesures anti-crisi preses a les economies occidentals: és el punt de partida de la mal denominada guerra de divises. Tant l’austeritat imposada a Europa com l’expansió monetària dels Estats Units (aquesta darrera alterant a la baixa el tipus de canvi del dòlar) provoca una forta fugida de capitals d’aquests països cap a les economies emergents, que gràcies al seu creixement presenten uns rendiments molt superiors. Aquesta entrada de diners (l’entitat financera DBS ha calculat que uns 2.000 milions de dòlars es dirigeixen cada dia cap als mercats del sud-est asiàtic) provoca l’aparició de bombolles i l’apreciació de les monedes nacionals, fet que els obliga a prendre mesures sobretot per protegir la seva divisa. I la pugna, que sembla dividir el món en bàndols amb interessos contraposats, no ha fet més que començar.

Pel que fa als Estats Units, la significativa derrota del Partit Demòcrata en les eleccions legislatives ha deixat la credibilitat de Barack Obama molt tocada. Aquest fet, juntament amb noves polítiques monetàries expansives (injecció de diners al mercat intern des de la Reserva Federal, el que es coneix com a Quantitative Easing o Expansió Quantitativa), fan que el model econòmic nord-americà prengui un rumb completament diferent a l’europeu. La conseqüència inicial és l’inici d’un conflicte comercial amb països exportadors com la Xina o Alemanya.

EUA_Balança comercial.JPG

Per últim, cal tenir en compte els reptes per al desenvolupament que suposa la lluita contra el canvi climàtic. La tònica és una enorme manca de compromís dels principals actors mundials, palesa a la infructífera cimera de Copenhaguen del 2009. I les raons es troben tan als costos que implica la mitigació del canvi climàtic com als desacords entre països desenvolupats i països en vies de desenvolupament per acordar quina part del cost per contaminar els correspon a cada bloc. La clau està en crear incentius sobretot a invertir l’eficiència energètica en els processos productius i en millorar el funcionament del mercat de drets d’emissió de CO2.

En definitiva, és senzill veure com hi ha cert desordre global econòmic recentment. És època de canvis i la crisi financera no ha fet res més que accelerar aquesta transició. Des d’aquí, estarem atents per comentar els fets més interessants i importants de l’economia internacional que ens afecta a tots, ciutadans o emprenedors.