ARA Ciència

Una cosa sorprenent és que el sistema digestiu normalment no ens dóna massa problemes. Però n’hauria de donar, perquè el budell treballa en un equilibri d’allò més delicat. Enlloc de l’organisme hi ha mes bacteris que al budell. Les seves parets interiors estan farcides de la nostra flora bacteriana particular. Uns bacteris que ens són útils, que ajuden a completar la digestió, que generen vitamines que podem aprofitar i que eviten que altres bacteris més patògens ens colonitzin. Però que no deixen de ser grapats de microbis.

Això és un problema pel nostre sistema immunitari. La paret del budell ha de permetre el pas dels nutrients i de l’aigua, però no dels bacteris. Si algun intenta creuar, cal eliminar-lo. Però tampoc ens podem passar, perquè els necessitem aquells bacteris. De manera que cal establir un equilibri amb prou defenses a un costat de la paret intestinal, però relativament permissius a l’altre. No és gens fàcil i de vegades aquests equilibris es trenquen.

Aleshores apareix una malaltia ben emprenyadora. De fet, són unes quantes malalties que s’agrupen sota el nom genèric de “malaltia inflamatòria intestinal”. D’aquest grup, les més conegudes són la colitis ulcerosa i la malaltia de Crohn. En els dos cassos és característic un procés inflamatori a les parets del budell, però amb algunes diferències. Per exemple, el Crohn pot afectar qualsevol zona del budell, mentre que la colitis ho fa preferentment a la zona final (el colon). La inflamació tampoc és exactament igual. En la colitis s’inflama la part interior del budell, mentre que en el Crohn queda afectada tota la paret, per dins i per fora.

A la pràctica els pacients tenen mal de panxa, diarrees i femta mucosa o amb sang. Una situació molt emprenyadora que va per brots més o menys freqüents. El problema és que no en tenim clara la causa  i, encara que es poden anar controlant els brots, curar-la del tot no sabem com fer-ho.

De fet, la inflamació és un mecanisme de l’organisme per defensar-se dels bacteris. Com si diguéssim, la primera línia de defensa del sistema immunitari. Un grup de glòbuls blancs que van a la zona on hi ha bacteris i segreguen productes tòxics per matar-los. La inflamació és un sistema de defensa poc subtil, però ràpid i eficient.

Com que en la malaltia inflamatòria intestinal hi ha una inflamació, el que es fa és mirar de frenar-la quan apareix un brot. Antiinflamatoris de diferents tipus poden ser útils per mantenir la malaltia controlada de manera que els brots siguin menys intensos i menys freqüents, però no curen el problema. En realitat el problema és que no coneixem la causa del problema. No s’ha pogut relacionar amb factors ambientals o genètics (tot i que deuen ser-hi). Es va pensar si algun tipus particular de bacteris podia causar-la, però tampoc se n’ha identificat cap d’especial en aquests pacients.

Durant uns anys es van tenir grans esperances en modificar la flora bacteriana del budell, pensant que potser amb uns altres bacteris els brots no es desencadenarien. Eren els que s’anomenaven “probiòtics”. Inicialment van obtenir-se alguns resultats esperançadors, però al final la cosa no va acabar de funcionar. Encara s’investiga, però ja es busquen altres vies de control.

Una idea va ser controlar les proteïnes que fan servir les cèl·lules inflamatòries per avisar-se entre elles. Si eliminem al missatger, la inflamació no és posa en marxa. Tècnicament va ser complicat, però al final es va aconseguir fabricar anticossos contra aquests missatgers moleculars. I per aquí sembla que la cosa no va malament. És un tractament complicat i car, però que funciona en un bon nombre de pacient encara que (ai!) no en tots.

A sobre, aquesta és una de les típiques malalties en les que els pacients reben tota mena de consells alternatius que van des dels més assenyats fins als més absurds. Però sobretot moltes exageracions. Per exemple, hi ha aliments que poden sentar malament de manera que cal mirar de controlar el que és menja. Però d’una dieta controlada és passa fàcilment a oferir dietes miraculoses per curar la malaltia, i per desgràcia això no existeix.

També és evident que mirar de tenir una actitud positiva i controlar l’estrès fa que el cos en general porti millor situacions com aquesta. El cervell genera endorfines, que no van malament, i disminueix la producció d’hormones que poden augmentar la intensitat dels brots. Ningú negarà la relació que hi ha entre el cervell i la resta del cos. Però només amb el “poder de la ment”, com afirmen alguns,  tampoc es cura la malaltia.

Hi ha situacions que no són tan fàcils. I, és clar, la temptació és gran quan la medicina encara no t’ofereix una solució definitiva i topes amb algú que et diu exactament allò que vols escoltar (per un mòdic preu, òbviament).

A la Península Ibérica, igual que a molts altres indrets del planeta, es poden trobar diferents tipus d’endemismes. Un endemisme és una espècie pròpia d’un determinat indret, àrea o regió, que és exclusiva d’aquell territori i que no es troba enlloc més. El linx ibèric (Lynx pardinus) o el tritó pigmeu (Triturus pygmaeus) són exemples d’animals, mentre que alguns narcisos com el Narcissus tortifolius, són exemples de plantes. Per aquestes contrades també tenim alguns endemismes dignes de menció, com ara el tritó del Montseny (Calotriton arnoldi) pel que fa als animals o la corona de reina (Saxifraga catalaunica) que és una planta que només creix a Montserrat i Sant Llorenç del Munt.

Però el cas és que hi ha altres menes d’endemismes que, en pensar-ho un moment, t’adones que comparteixen moltes característiques amb els biològics. I de vegades tenen històries amb finals massa semblants.

Tenint en compte la especificitat de l’ambient en que creixen i es desenvolupen els endemismes, el reduït nombre d’exemplars i el seu valor intrínsec lligat al seu hàbitat, és fàcil veure que són particularment sensibles a les alteracions del seu hàbitat. Com que a més contribueixen a la riquesa i biodiversitat, es consideren, al menys en teoria, un patrimoni que ha de ser objecte d’especial respecte i protecció.

Per això hi ha estratègies que contribueixen a evitar la seva desaparició. Per exemple, es creen parcs naturals on es té cura de la seva protecció. A més, moltes d’aquestes espècies estan incloses a les llistes d’organismes que no es poden matar o arrencar. No només això. Hi ha consens en que cal preservar el seu medi natural en condicions que permetin la seva viabilitat. Seria profundament estúpid declarar protegida una espècie i tot seguit destruir l’únic indret on habita per fer-hi camps de conreu.

És clar, hi ha alguns pixapins que es fan passar pagesos per que reclamen el dret a llaurar un territori on hi ha una espècie endèmica que pot tenir algun interès, al·legant que el seu conreu té el mateix dret que les espècies autòctones. És evident que qui agafi aquesta actitud no té el menor interès en la igualtat d’oportunitats entre vegetals. Simplement vol imposar el conreu que li dóna més rendiment. O potser sigui que té al·lèrgia a la planta original endèmica. No hi haurà manera de saber-ho perquè naturalment només farà referència al dret a la igualtat entre espècies i al dret dels pagesos a plantar el conreu que els sembli.

En ocasions resulta que allà hi havia una zona declarada protegida, però no passa res. Aquests suposats pagesos tenen el recolzament de poderoses multinacionals i grups d’opinió amb molts recursos. Es poden refer lleis i anar presentant al·legacions a tribunals, fins trobar-ne un que li doni la raó. El fet que a la Unió Europea hagin donat per bons els programes de parcs naturals per al manteniment de la biodiversitat també és irrellevant.

Aleshores et preguntes de quina manera hem de  protegir els nostre endemisme. Si amb trampes i estratègies legals es va destruint, de manera conscient i deliberada, el seu medi ambient , que cal fer? Protestar, és clar, però només això no aturarà els tractors.

Sigui el que sigui, alguna cosa caldrà fer. No? Perquè ningú més ho farà, i no serveix de res que ens donin la raó una vegada extingida l’espècie.

Fa uns dies es van saber les dades de l’informe PISA 2009, que avaluava els alumnes en tres temes: Comprensió lectora, científica i de matemàtiques. Dels resultats se n’han fet molts comentaris i anàlisis que inclouen la majoria dels punts de vista. Des del masoquisme irreductible típic de les nostres latituds que considera qualsevol resultat poc menys que catastròfic, fins la satisfacció conseqüència de la millora experimentada respecte del darrer informe i el fet d’estar a un nivell equivalent al de països de la OCDE.

Però hi ha un fet que em va cridar l’atenció i que potser ha estat poc valorat (o jo no ho he vist). Una dada que salta a la vista en mirar la gràfica que mostra els resultats obtinguts. Aquesta vegada, les puntuacions en els tres àmbits de l’estudi són pràcticament iguals!

Un detall sense importància? Doncs potser no. Aquest equilibri m’ha fet pensar en el rebombori que va generar una conferència presentada l’any 1959 pel físic i novel·lista anglès Charles Percy Snow. La conferència duia per títol “Les dues cultures” i el tema central era el distanciament creixent entre la cultura de ciències i la de humanitats. Ell era físic i novel·lista, de manera que jugava en els dos terrenys. I en un dels paràgrafs més famosos parlava de:

“…dos grups polars antitètics: els intel·lectuals literaris en un pol, i en l’altre els científics. Entre tots dos pols, un abisme d’incomprensió mútua, algunes vegades (especialment entre els joves) hostilitat i desgrat, però més que res falta d’entesa recíproca. Els científics creuen que els intel·lectuals literaris manquen per complet de visió de futur, que viuen singularment desentesos dels seus germans els homes, que són en un profund sentit anti-intel·lectuals, anhelosos de reduir tant l’art com el pensament al moment existencial.

Quan els no científics senten parlar de científics que no han llegit mai una obra important de la literatura, deixen anar una rialleta entre burleta i compassiva. Els desestimen com a especialistes ignorants. Una o dues vegades m’he vist provocat i he preguntat [als no científics] quants d’ells eren capaços d’enunciar el Segon Principi de la Termodinàmica. La resposta va ser glacial, va ser també negativa. I ben mirat, el que els preguntava és més o menys l’equivalent científic de “Heu llegit alguna obra de Shakespeare?”

Aquest abisme entre “els de ciències” i “els de lletres” encara es manté. L’expressió “és que soc de lletres” sembla una excusa perfectament vàlida per justificar la ignorància en temes  relacionats amb la ciència per molt simples i entenedors que siguin. I de la mateixa manera hi ha qui diu “és que soc de ciències” per justificar el suprem desinterès en la lectura o una olímpica incapacitat d’escriure tres línies seguides amb sentit.

Hi ha coses que fins que no hi topes et semblen exagerades. Però la incapacitat d’escriure amb sentit per part de molts estudiants de doctorat és llegendària. Després arriben els problemes en forma de treballs científics de molt valor que passen sense pena ni glòria perquè els autors són incapaços d’explicar de manera clara el que han descobert. I moltes vegades no és únicament que el tema sigui complicat. És que n’hi ha que no tenen capacitat per posar un nom, un verb i un parell d’adjectius de manera ordenada. D’altra banda els comentaris criticant les faltes d’ortografia en blogs i articles són freqüents. Jo intento no fer-ne i espero que per aquí no n’hi hagi massa, però reconec que tinc sort dels correctors  ortogràfics de l’ordinador. Hi ha qui critica, amb un cert menyspreu, que els faci servir, però sovint aquests mateixos són incapaços de fer una divisió sense calculadora, per no parlar d’una equació de primer grau, l’equivalent matemàtic als pronoms febles.

Per això, el fet que els alumnes tinguin resultats similars en els camps de les ciències i la lectura és un pas en la bona direcció. Ja se que comprensió lectora no és el mateix que les humanitats en general, però en l’informe era el que més s’hi assemblava. Aquest equilibri no és garantia de res perquè al final poden oblidar tot el que no interessi, però al menys aquesta vegada no hi ha desequilibris en el nivell de partida. Una condició que potser no és suficient, però que segurament és necessària.

I és que avui en dia és igual d’analfabet qui no coneix (ni que sigui per sobre) les grans obres de la literatura, com el que no coneix (ni que sigui per sobre) de que va la teoria de l’evolució o el segon principi de la termodinàmica.

Una cosa empipadora de la ciència és que mai acabes d’estar completament segur de res ja que qualsevol coneixement és només temporal fins que sorgeixin dades o teories millors. Hi ha qui veu en això un inconvenient, però de fet és un sistema fantàstic per evitar errades. I fa poc han aparegut un parell d’exemples que ho posen de manifest.

Fa pocs dies va sortir la notícia de la troballa d’un tipus de microorganisme que pot fer servir arsènic enlloc de fòsfor per al seu metabolisme. L’equip que ho havia descobert fa donar una roda de premsa com correspon a una descoberta que trenca un paradigma de la biologia. Potser en van fer un gra massa amb els preparatius i la posada en escena, però l’important és el que van trobar.

Doncs ara ens trobem en plena tempesta de dubtes i crítiques sobre el treball. I dic crítiques en sentit constructiu. També n’hi ha amb mala fe, però el que abunda més són opinions que posen en dubte les conclusions del treball. Segur que no s’han equivocat en les anàlisis? La tecnologia que van fer servir era correcta? Està garantit que no es van contaminar les mostres amb arsènic? Es pot descartar que el poc fòsfor que detectaven no estigués DNA i l’arsènic estigués al costat sense formar-ne part?

Totes aquestes crítiques són assenyades, però al final els fets s’imposaran. No n’hi ha prou amb posar-te a cridar que has descobert una cosa extraordinària. Ja se sap que “afirmacions extraordinàries requereixen proves extraordinàries”. Els altres ho han de veure i verificar de manera independent. En el cas del microbi de l’arsènic, el grup investigador ha publicat la manera com van fer els experiments i els resultats que van obtenir. I sobretot, la manera com interpreten aquests resultats. Ara toca que altres grups repeteixin l’experiment a veure si surt el mateix.

Però més important encara, com que està molt ben identificat l’indret d’on van obtenir el microbi (un llac on l’aigua conté molt arsènic) altres investigadors poden agafar el microbi i fer experiments diferents i amb metodologies diferents. Si mesurant una cosa de maneres diferents arribes al mateix resultat, aquest probablement serà correcte.

Mentrestant, als descobridors inicials només els queda anar responent les crítiques i esperar que altres confirmin els seus resultats (o no). Tot plegat mostra la principal característica dels descobriments científics. Els podem posar a prova. Potser no podem estar segurs de si són certs, però sempre podem tenir clar quan són falsos. Per això es diu que les teories científiques han de ser falsables. Ha d’haver-hi alguna manera de posar-les a prova de manera que si són falses ho podem saber. Si aquesta possibilitat no existeix, no parlem de ciència sinó d’una altra cosa.

I un exemple d’altres coses és la notícia que va sortir fa uns mesos, quan el Patriarca copte ortodox d’Etiòpia, va dir que  havia vist l’Arca de l’Aliança i que aquesta estava en bon estat de conservació. Que és tal com la descriu la Bíblia, però que (ai!) no pot dir on es troba.

L’afirmació és prou important com per despertar la curiositat, però no hi ha cap manera de comprovar si el que diu es cert o no. Potser va veure alguna cosa, però no n’hi ha prou amb la seva paraula per saber que el que ha vist és l’Arca autèntica. Caldria que l’analitzessin més experts. Si, com diu la Bíblia, és feta de fusta d’acàcia es podria fer una anàlisi del carboni 14 per esbrinar quina edat té i descartar copies o falsificacions. Si té plaques d’or, es podria analitzar la composició isotòpica per mirar d’entendre on es va fondre i de quina regió provenien els materials.

Es podrien fer moltes coses per verificar si l’afirmació del patriarca és correcta o està equivocat. Però mentre no digui on és l’Arca, doncs no hi ha manera de saber res. Caldrà tenir fe i prou.  A més, hi ha diferents nivells de fe. Com venia a dir un dels personatges de la novel·la de Ken Follet “La caiguda dels gegants” : Es tenir fe en la paraula de Deu, però no necessàriament en la d’aquells que la interpreten. El Patriarca ha fet una afirmació extraordinària, però no ha aportat la prova extraordinària que podem esperar. Aleshores…?

Al final un s’ha de preguntar que li agrada més. Un coneixement verificable, contrastable però en part insatisfactori perquè sempre es posa en dubte? O un que no es posa en dubte, però que mai no es pot verificar ni contrastar.

O encara millor: en quins aspectes de la vida triem abraçar una o altre d’aquestes actituds.

Amb el fred que està fent aquests dies, les notícies sobre el canvi climàtic i l’escalfament global semblen llunyanes i poc consistents. Segurament tindran més efecte a l’hemisferi sud, on ara mateix estan a punt d’iniciar l’estiu i a hores d’ara deuen anar en samarreta i pantalons curts. Però el cas és que fa poc s’ha publicat un treball on s’analitza l’augment de temperatura registrat des de l’any 1985 en un grapat de llacs d’arreu del planeta.

Normalment quan es parla de l’escalfament global de seguida es discuteix sobre el nivell de l’aigua del mar, sobre el gel de l’Antàrtida o sobre els canvis en les collites, però al davant de tot això, quina importància poden tenir els llacs?

Doncs més de la que podria semblar a primer cop d’ull. D’entrada perquè són una de les principals reserves d’aigua dolça del planeta. I de la mateixa manera que al voltant de les costes marítimes s’ha desenvolupat arreu una cultura i una indústria de la pesca, els gran llacs interiors tenen també poblacions que en depenen per al manteniment de la gent que hi viu.

Però, a més dels efectes socials, els llacs també tenen un paper en el control dels nivells de CO2. Un arbre pot captar CO2 de l’atmosfera, però arribarà un dia que l’arbre morirà i la fusta es descompondrà o es cremarà de manera que bona part d’aquell CO2 tornarà de nou a l’atmosfera. Quan es parla del cicle del carboni és justament per que és un cicle entre la matèria viva, els sediments inorgànics i l’atmosfera. Però en els llacs, les restes mortes d’algues i animals que hi vivien normalment cauen al fons i es queden allà molt de temps.

En els grans llacs, s’hi queden tant de temps, que arriben a formar sediments que retenen el carboni i l’acaben mineralitzant. La cosa és complexa i hi ha un grapat de reaccions químiques que passen el carboni a CO2 o a carbonats o a bicarbonats o a…Però al final, una bona part del carboni que cau al fons del llac s’acaba per convertir en un component de minerals sedimentaris i queda tret de la circulació.

El que passa és que tot això depèn, com qualsevol reacció química, de la temperatura de l’aigua. I si la temperatura augmenta, la capacitat de retenir el carboni als sediments del llac disminueix. No tindrà tanta importància com els mars i els oceans, però certament la retirada de CO2 que s’aconseguia al fons dels llacs és més gran que la que té lloc a terra ferma.

Per això les dades que acaben de mostrar són dolentes. Ja hi havia dades d’altres estudis fets de manera convencional, però en aquest el que han fet va ser emprar les imatges obtingudes per satèl·lits amb càmeres d’infrarojos i analitzar la temperatura de la superfície de 167 llacs d’arreu del món. Aquestes càmeres (com les del Meteosat) capten la radiació infraroja i donen informació no de la llum sinó de la temperatura.

El cas és que els llacs s’estan escalfant a ritme de mig grau per dècada. Sembla molt poc, però parlant de coses a gran escala, mig grau per dècada és una xifra important. A més, no es reparteix per igual. L’escalfament és més notable en els llacs del nord d’Europa, mentre que en zones tropicals no és tan marcat.

Hi ha altres efectes empipadors relacionats amb l’escalfament dels llacs. Una freqüència més gran de creixements sobtats d’algues, canvis en l’ecosistema del llac a mida que algunes espècies no es puguin adaptar a la nova temperatura, mentre que altres estaran encantades. Això també afectarà a l’activitat econòmica al voltant dels grans llacs. Alguna vegada hi haurà més espècies d’interès, però altres seran augments en el nombre d’algues i espècies sense valor econòmic. Tot plegat, un nou efecte depriment associat amb l’escalfament global.

És que a mi m’agraden els llacs. Tal com estan ara.

Entre les persones que s’oposen a les vacunacions hi ha un argument molt freqüent. El que diu que tenen tot el dret a no vacunar-se i que la resta no n’hem de fer res. Per descomptat, cada persona pot triar el que fa amb la seva salut, però en realitat la cosa és més complicada.  Perquè segons això, de la mateixa manera podríem dir que jo condueixo com em dóna la gana i si tinc un accident és problema meu, per tant ningú hauria de regular el tràfic. O que ningú m’ha de prohibir conduir si he begut alcohol, perquè és problema meu.

El cas és que si un comportament té efectes sobre la resta de persones de la societat, deixa de ser tan evident el dret a que ningú es fiqui en el que fas. Ja t’ho faràs si tens un accident, però si hi ha perill que xoquis contra algú aleshores potser si que els altres tenim alguna cosa a dir. Doncs en el cas de les vacunes, passa una cosa semblant. El calendari de vacunació no es fa perquè si. Cada vacuna té les seves característiques i s’administra a una edat en que és més efectiva. I fins que arriba el moment, els nens que no estan immunitzats poden ser infectats per persones portadores del microbi. Els qui estem vacunats difícilment encomanarem la tos ferina  o el xarampió a cap nadó, però si no estem vacunats si que hi ha el risc de ser portadors involuntaris del patogen.

Es pot dir que no totes les vacunes tenen un 100 % d’efectivitat i que estar vacunat no et dóna una garantia total. Molt bé. Tots som grandets i sabem que garanties absolutes no n’hi ha. Però en una societat en que la majoria de les persones estiguin immunitzades, el risc d’emmalaltir que tenen els nens és menor que una en que la gent no sigui immune. Tornant a l’exemple dels cotxes, sempre pots tenir un accident, però si tothom fa cas del codi de circulació, el risc és menor.

Qui rebutja vacunar-se no pot esgrimir que és una decisió que únicament l’afecta a ell perquè es converteix en un possible reservori del virus o el bacteri. I això afecta a més gent. Potser a mi no, que ja estic vacunat, però als meus fills, fins que no tinguin edat de vacunar-se, si.

Això, és clar, aplica només a les vacunes relacionades amb malalties infeccioses. Si algú no es vol vacunar del tètanus, pensaré que juga amb foc, però no és una malaltia que s’encomani, de manera que en aquest cas certament no afecta als altres. Es podria discutir si no vacunar als fills del tètanus és assenyat. En la meva opinió, no ho és, però això ja és un aspecte que s’aparta de l’àmbit científic.

Un altre tema és que calgui agafar totes les vacunes com si fossin el Sant Greal de la salut. Existeix una vacuna contra la pesta negra, però no tinc cap intenció de posar-me-la ara mateix. Fa anys em vaig vacunar de la febre groga perquè havia de viatjar a l’Àfrica, però de no ser per això mai m’hauria passat pel cap fer-ho. La vacuna de la grip tampoc me la poso ja que no formo part de cap grup de risc.  I si finalment aconsegueixen desenvolupar una vacuna contra la malària ho celebraré perquè salvarà moltes vides, però tampoc me la posaria. Les vacunes tenen la utilitat que tenen, ni més ni menys. Fer servir el sentit comú acostuma a ser una bona guia, i fer cas del pediatre, també.

Per algunes persones, si defenses que les vacunes són efectives et tornes sospitós d’estar a sou d’alguna fosca corporació farmacèutica. Les farmacèutiques, per descomptat, el que volen és guanyar diners. Molts diners. Tants com puguin. Exactament igual que qualsevol empresa. I n’hi haurà que faran trampes, subornaran i mentiran per augmentar les seves ventes. La nostra feina és no deixar-nos entabanar per les seves campanyes. Per descomptat que hem d’exigir vacunes segures, efectives i adequades a les necessitats. Però el mateix passa amb els cotxes, els ordinadors o els raspalls de dents. I el mateix passa amb els fabricants de remeis homeopàtics o de medicina natural (que en ocasions també és una d’aquestes mateixes farmacèutiques tan dolentes). Interessos n’hi ha per totes bandes. I al final, puc malfiar de les intencions o dels mètodes d’algunes industries, però això no vol dir que les vacunes no siguin efectives.

Finalment, hi ha qui busca informació per Internet abans de prendre decisions. Com que després de tot ets tu qui has de prendre la decisió, informar-te és el més assenyat sempre que es tingui clar que a Internet hi ha de tot i que costa distingir informació fiable de les paranoies i les estafes. Però sobretot cal no perdre la mesura de les coses. Creure que un parell de dies fent servir Google et permet saber-ne tant com un metge després de sis anys de carrera i uns quants anys d’exercir la professió és, com a mínim, un acte de pedanteria extraordinari. La informació que trobis et pot plantejar dubtes, certament. Aleshores el més lògic és demanar a un entès que te’ls aclareixi. I aquest acostuma a ser el pediatra, que pot ser simpàtic o estúpid, amable o pedant, encantador o un poca-solta, però que de salut infantil segur que en sap més que nosaltres.

I si encara no ho veiem clar, buscar un altre metge més simpàtic o amb més paciència és una opció probablement molt millor que no pas seguir els consells de “conspiranoics.com” o similars.

Les vacunes poden causar problemes, poden induir reaccions adverses i fins i tot poden resultar fatals en algun cas. Això, que hi ha qui ho repeteix com si fos una lletania, és exactament el mateix que pot passar amb qualsevol medicament. Però atenció! En el cas de les medicines tradicionals i naturals també passa el mateix. El fet que un producte sigui natural no vol dir que no pugui induir al·lèrgies o  ser tòxic. Sap greu, però el risc zero en aquesta vida no existeix.

El que passa és que els medicaments els prenem quan estem malalts, mentre que la vacuna s’administra mentre estem sans. I això, per molt racional que siguis, dóna mal rotllo. A sobre, l’any 1982 es va publicar a la revista “The Lancet” un article que indicava una relació entre la administració de determinada vacuna i l’autisme. Els qui volien una demostració de com de dolentes eren les farmacèutiques, allà tenien la prova. També es va dir que l’autisme estava augmentant any rere any igual que el nombre de vacunes administrades. Per tant els dos factors estaven relacionats!

Però que dos coses passin alhora no vol dir que estiguin relacionades. El preu de petroli o la superfície de la meva calba també augmenten any rere any, i ningú pensaria que tenen res a veure una cosa amb l’altre o amb l’autisme. Estrictament no hi havia cap dada que les relacionés, excepte aquell article del dr. Wakefield que estudiava un grup de 12 nens i que únicament suggeria una correlació.

La cosa va prendre molta volada, però l’any 2004 el diari Sunday Times va descobrir que els 12 nens els havia triat un grup d’advocats que (oh, casualitat!) preparaven una demanda contra els fabricants de vacunes i que el dr. Wakefield havia cobrat 55.000 lliures per tirar endavant l’estudi. De manera que era un estudi “fet a mida” i la revista el va retirar. De manera que ara com ara no tenim cap evidència sòlida que relacioni vacunes amb autisme, tot i que el mal ja està fet i molta gent encara ho creu. Com va dir algú “és molt fàcil espantar la gent, però és difícil fer passar la por“.

Però les vacunes tenen altres problemes. Es parla també molt de la presencia de thiomersal (o timerosal) en la preparació. Un tòxic fet amb mercuri al que ara també acusen de causar autisme o intoxicacions diverses. El timerosal certament és tòxic i justament per això es posava, per evitar que hi creixin microbis. Les vacunes han d’injectar-se i cal estar segurs que des de la fabricació fins l’administració no es contamina amb bacteris o fongs. Aquestes coses poden passar, sobretot perquè en molts països les vacunes no són monodosi i el risc de contaminació és important,  de manera que per evitar-ho en algunes vacunes es posaven conservants com el timerosal.

Inicialment es posava perquè creien que la seva toxicitat pels humans era baixa. El timerosal es fa servir des de 1930 i no n’hi ha només a les vacunes. Per exemple, hi ha tintes per fer tatuatges que també en contenen. De totes maneres, en el dubte és millor prevenir i la tendència és a eliminar el timerosal i fabricar, sempre que sigui possible, vacunes monodosi. Encara n’hi ha que en tenen, però cada vegada menys (aquí teniu una taula amb les vacunes comercials als Estats Units i veureu que  les dels nens, quasi totes ja són “timerosal-free”) . El que si que queda són molts embolics. Hi ha qui parla del risc de donar mercuri als nens. Però no és el mateix el mercuri que el metilmercuri (igual que no és el mateix prendre clor que prendre clorur sòdic).

Un altre terme que sembla que fa por són els “adjuvants”. Això són productes que es posen per intentar que la vacuna sigui més efectiva. A la pràctica vol dir que sense adjuvant cal posar, per exemple, un milió de virus atenuats per dosi, però amb el adjuvant, només calen mil virus per dosi i l’efecte és més intens. El problema és que la reacció inicial (l’enrojolament, la inflamació o la febre) poden ser més forts que sense adjuvant.  Cal vigilar, perquè hi ha molts tipus d’adjuvants i generalitzar sobre ells és absurd. El que toca és veure si els adjuvants que es facin servir tenen efectes secundaris importants i valorar si això compensa la millor efectivitat de la vacuna. Una vegada més, el tema és la qualitat dels controls que apliquem.

També s’ha dit que les vacunes poden causar les malalties que pretenen evitar. Això pot passar en el cas de les vacunes amb patògens si s’han preparat de manera incorrecta i els microbis que haurien d’estar morts o atenuats, accidentalment no ho estaven. No és possible en canvi si únicament s’administren proteïnes o fragments del microbi. En això, de nou, el problema no és de les vacunes en si, sinó dels controls de qualitat. En aquest tema segurament tothom estarà d’acord que mai serem prou estrictes exigint que els controls siguin màxims. Tampoc està de més recordar que les tècniques que fem servir ara són millors que les de fa setanta anys.

En moltes ocasions el que passa és que s’agafen casos de reaccions adverses de les vacunes (que ja he dit que n’hi ha) i es mostren com si fossin la norma. És una fal·làcia. Cada any hi ha persones que moren per reaccions al·lèrgiques als antibiòtics i ningú posa el crit al cel demanant que es prohibeixin. Doncs el mateix passa amb les vacunes. Pels responsables sanitaris es tracta de comparar els efectes negatius de no vacunar la població amb els efectes negatius de vacunar. I amb aquestes dades triar el mal menor. Això no és cap consol per aquell que li toca patir un efecte advers, és clar, però es pot fer d’alguna altra manera?

Però al final, i per sobre de tot, tenim el problema emocional que deia al principi. La vacuna la posem quan el nen està sa. Si passa alguna cosa, emocionalment és un fet devastador. En canvi, tots aquells que salvaran la vida pel fet d’estar vacunats, simplement mai no ho sabran. Veiem la part tràgica amb tota la cruesa, però la positiva, que sabem que hi és, únicament es fa visible en les estadístiques i, és clar, no és el mateix.