“Cambó treballa per la llibertat de Catalunya; Companys ho fa per la llibertat dels fills desheretats de Catalunya” (Pujols, 1930). Delitós de bones lectures, i animat en la recerca de la Catalunya transgressora i subversiva, ara que fa justament 10 anys de la mort de Ramon Barnils, m’he acabat de llegir “La Solució Cambó” (Esfera de llibres, 2005) del filòsof Francesc Pujols. És una reedició del llibre escrit pel savi de la Torre de les Hores de Martorell l’any 1930.

A aquestes alçades, ja és un lloc comú en el pensament polític català, recuperar texts de començament del segle XX i veure’n l’absoluta vigència i actualitat. “La Solució Cambó” és sens dubte el llibre més senzill de llegir de Pujols. És una autoentrevista on amb molta ironia i subtilesa l’autor repassa els personatges i partits de la política catalana del primer terç del segle XX fins poc abans de la proclamació de la República: Prat de la Riba, Companys, Rovira i Virgili, la Lliga Regionalista, Macià, Aiguader, els assassinats de Layret i el Noi del Sucre...

Bàsicament, l’argument que acaba defensant el llibre, amb desesper i sorna de l’autor, és que els catalans del moment estaven més preparats per governar Espanya, que per governar-nos a nosaltres mateixos: la solució Cambó! Ara bé, el 14 d’abril del 1931 canviaria el mapa amb la proclamació de la República i l’esclat i trobada de les masses i classes populars catalanes.

El capítol dedicat a Companys –encara lluny de ser el futur president de la Generalitat i conegut sobretot per ser advocat laboralista i polític republicà d’esquerres- és dels més interessants. Retrata un Companys poc nacionalista, o amb un perfil més d’esquerres que nacionalista. És on surt la frase que encapçala el present article. Aquest és un tema que sovint aixeca ampolles en dessacralitzar els mites nacionals nostrats. En el llibre “El 6 d’octubre a Catalunya”, Manuel Cruells explica que després de proclamar l’Estat Català al balcó de la Generalitat va entrar a Palau on hi havia el govern reunit i Companys els hi va dir: “Ara ja no podreu dir que no soc nacionalista”! És cert que morir afusellat com a president cridant “Visca Catalunya!” deixa molt poc marge per explicar l’amplitud del Companys, defensor dels desheretats de Catalunya.  

El proper 18 de març farà 80 anys de la fundació d’Esquerra, opció que tres setmanes després guanyaria les eleccions. Aquest partit naixia per la suma de tres  sectors: el grup liberal del diari L’Opinió de Tarradellas entre altres, un líder carismàtic i radical, però amb un partidet molt petit, Macià i el bloc Companys que eren amplis sectors populars catalans articulats entorn la xarxa de casals, ateneus i societats republicanes. Avui, com al 1930 i el llibre de Pujols, estem igualment  davant el dilema de la “solució Cambó” o l’articulació del “Bloc Companys”.

De líders messiànics amb partits petits ens en sobren. De liberals i lligues regionalistes que volen alliberar Catalunya i manar a Espanya també. El que ens falta però és articular els sectors amplis i populars en un projecte d’emancipació i justícia social. Cal “la solució Companys”. I com deia Pujols, arribarà un dia que ho tindrem tot pagat.