L’art sense públic ni mercat, no és que sigui menys art, és que corre el risc de caure en el sac buit de la ignomínia o directament l’oblit. I és que, en la societat en què vivim, el poder de les noves tecnologies i la seva capacitat de propagar tendències i missatges obliga a qualsevol manifestació cultural -fins i tot les titllades de comercials- a anar acompanyada d’un embolcall promocional i mercadotècnic. Molts, en aquest punt, obririen un debat basat en el plantejament de despullar -pretesament- qualsevol manifestació artística per així copsar-la pel seu veritable valor afegit. Presentar-la neta de pols i palla i de manera alternativa, tot i que la idea de circuit i/o mercat paral•lel també ja fa temps que ha esdevingut un segell mercantilístic en si mateix. Coses del capitalisme.

Evidentment, però, és inqüestionable que les tècniques de venda, les sinergies comercials i les estratègies de comunicació aplicades a les manifestacions culturals en multipliquen l’arribada al públic potencialment interessat quan s’utilitzen de manera anàloga a d’altres productes que no tenen res a veure amb la cultura. Aquesta reflexió sorgeix de la lectura a la premsa local de la projecció que ha agafat el festival musical (((gargall))). Aquest any s’estén, al marge de Manresa, per altres municipis de la Catalunya central i, el que és més important en l’apartat estratègic i de difusió, compta amb el suport de La Casa de la Música i l’aparell catalitzador del Kursaal. Aquest exemple m’evoca automàticament la imatge de Manresa com a marca cultural. Com a capital del cultura que aglutina iniciatives de tots els àmbits i les fa bategar a l’uníson per tota la comarca i àrea d’influència geogràfica.

Manresa, capital de cultura. Aquesta seria la marca. Perquè la ciutat pot estar en crisi, però aquest actiu, aquest capital de cultura, oci i espectacle sí que l’atresora. Aquesta mateixa idea, en el seu dia, i en un treball universitari de ben segur millorable en el camp de la gestió cultural, ja el vaig fer arribar a l’àrea de cultura de l’Ajuntament i d’allà a Manresana d’Equipaments Escènics que, en alguns aspectes, està treballant en una molt bona línia. Perquè, tornant als símils comercials i de mercat, de la mateixa manera que existeixen models d’explotació i d’estímul del consum en grans àrees recreatives i de venda com la dels Trullols, en el camp de l’oferta cultural i d’entreteniment, també se’n poden fer calcs potencialment poderosos.

Si a Bufalvent els motors principals de tota la zona són un hipermercat (venda) i uns multicinemes (oci) al voltant dels quals moltes altres iniciatives els són complementàries, la sala Stroika i especialment el Kursaal (aquesta segona un aparador artístic i consolidat) han de ser els principals astres en l’òrbita dels quals es vertebri la resta d’oferta manresana, fins i tot quan aquesta sigui, d’entrada, per a públics més minoritaris. Aquesta funció adquireix encara més sentit quan els recursos que engranen aquests motors són principalment públics i, sense descuidar la seva gestió i assegurant-ne l’autofinançament i una bona dinàmica, han de retornar a la ciutadania amb una oferta la més àmplia possible.

Si la vegueria i la capitalitat administrativa ens queda encara molt lluny, la cultural, sens dubte, és molt més a tocar. De fet, i sense voler-ho, ja estem fent els primers passos. Potser amb una imatge potent, un logotip i algunes iniciatives no massa costoses seria una realitat ben assolible que, a part d’espectacles, també vehiculés, entre d’altres, l’oferta turística, museística, paisatgística i gastronòmica.