A Gurb, a la xarxa guifi.net, ja tenim connexió complerta amb fibra òptica. Vull començar per la bona notícia, perquè convida a l'optimisme. A unes quantes masies de prop de la C-17, les que ja tenien un circuit de fibra òptica a 1 Gigabit (1.000 “megues”) des del 2.009, ja connecten també amb fibra fins a la resta d'Internet esquivant l'embut de les ADSL. Amb això es demostra que l'arribada de les xarxes de nova generació a zones rurals és possible avançar-la vàries dècades a allò que ens havien dit i reequilibrar el territori. N'hi ha prou amb fer algunes coses de manera diferent a com es feien fins ara.

De moment l'estem provant, ara toca fer-la funcionar i estendre-la per tot arreu on hi hagi usuaris interessats. Igual com vam fer amb les connexions per ràdio. De nou, Internet per a tothom, i també de nova generació. Aquesta és sens dubte la part bona de la notícia.

L'altra “noticia” és que no ens ho posen precisament fàcil. Un exemple és, com fa uns dies molts mitjans han recollit, que el nostre recurs davant de l'Audiència Nacional en defensa de la capacitat de les Administracions Públiques per participar en la xarxa oberta tira endavant. Ben mirat aquesta notícia no és nova ni dolenta, perquè és un procediment que arrenca de fa temps i, de moment “progressa adequadament”, si no fos així ni tan sols ens l'haurien acceptada. Però per a mi és dolenta perquè cansa molt que haguem de ser els ciutadans els que ens hem d'encarregar de procurar que les Administracions Públiques compleixin la llei. Nosaltres la complim, i els altres també ho han de fer en comptes de d'intentar canviar-les amb l'antic sistema de “feta la llei, feta la trampa”.

Els temes legals sempre son complicats, i en matèria de telecomunicacions encara més, però estem farts que hi hagi qui s'aprofita d'aquesta complexitat per prendre'ns el pèl i interpretar les lleis com més els hi convé, o que algunes Administracions Públiques que, simplement perquè estan desinformats, acollonits, o en son còmplices, els hi segueixen la corrent i ens volen fer combregar amb rodes de molí fent-nos creure que les coses són al revés de com han de ser. Miraré d'explicar això amb paraules planeres perquè s'entengui.

Cornuts i pagar el beure. Això és el que volen que siguem. Els dominis públics son això, públics, de tots, i s'han d'aprofitar eficientment, però resulta que durant els darrers anys s'ha posat de moda privatitzar tota mena d'infraestructures, i a partir d'aquí els seus adjudicataris ràpidament “s'apalanquen”, s'obliden del servei pel qual suposadament se'ls hi va adjudicar i de la obligació de fer-les rendir de forma eficient i es preocupen més d'aprofitar-se de la seva posició per xuclar la sang a qui pugui. I no ens hem d'estranyar que això sigui així, ni tan sols voldria que això que acabo de dir sembli una crítica, es pura lògica: l'inversor privat el que vol és benefici, inversió en infraestructures, la mínima. El resultat és que quan hi han situacions de falta de competència, si volem millorar les infraestructures, no només les hem de pagar entre tots, sinó que a més després ens cobraran el que vulguin: cornuts i pagar el beure.

La “litúrgia del regalet” és la forma que tenen de vestir de forma “legal” aquest espoli. Durant els últims anys això s'ha evolucionat gairebé fins a la perfecció. Consisteix en convèncer a les administracions que acumulin diners i recursos públics (que son de tots) perquè llavors els ho adjudiquin amb exclusives, convertint-se tot plegat en el que en castellà en diuen una “merienda de negros”, i tot això com si fos el més normal del món, amb el pretext de que els adjudicataris son els únics que sabran gestionar-ho. És cert que aquest procediment pot tenir sentit en alguns casos, però no pas fins a l'extrem de que es converteixi en un autèntic festival com està passant amb les telecomunicacions.

L'economia de mercat no és el problema, tampoc que l'inversor que es mogui per benefici. El problema és que perquè el sistema funcioni, cal que el mercat es desenvolupi en un ecosistema net, i punxa quan es ens passem de la ratlla permetent que les infraestructures públiques passin al control de privats i en exclusiva fins al punt de bloquejar qualsevol altra competència. Una cosa es encomanar la gestió d'allò que és públic a privats, i que llavors cobrin per la feina que fan, i una altra de molt diferent, cedir-ne el control.

La CMT vol posar ordre a tot això. Hi estem totalment d'acord en el fons, la discrepància és en la forma.