Estem en un moment  que la paraula crisi està en boca de tothom, i per desgràcia afecta molta gent. Crisi que no sabem o, millor dit, no volem saber, ben mirat, qui l’ha provocada. Igual que la culpa, que és borda i ningú no la vol, la crisi per a uns és culpa dels qui ens governen, per a d’altres de les entitats financeres, dels especuladors, del capitalisme ferotge, del consumisme, etc.; i així podríem anar ennumerant una llarga llista de culpables, en moltes ocasions sense noms ni cognoms concrets, ni cara o cares conegudes.

De tota manera, ens hem parat a pensar quina part de responsabilitat tenim cada un de nosaltres en aquesta situació? O millor dit, en la nostra situació personal? Compràvem coses que no necessitàvem per impressionar gent que no coneixíem  i amb diners que no teníem. Sí, sí, diners que no teníem i de ben segur que no tindrem mai més.

Toca, doncs, una reflexió exhaustiva de cap on anem o volem anar, i de quina forma hem d’aconseguir-ho. Ara tothom s’omple la boca de la paraula “esforç”, com si molta de la gent que avui se li ha rebaixat el seu sou o està sense feina no s’ha esforçat prou, i si en determinats casos pel seu propi mal seny es troba en una situació límit, en la gran majoria dels altres és pel mal cap o mala gestió d’altres persones.

I si bé des de les institucions s’ha d’intentar ajudar les persones que estan necessitades, persones que fins fa uns mesos eren desconegudes i avui en dia ja afecta de ple als nostres amics i familiars, amb noms i cognoms, perquè els coneixem i fins i tot hi convivim, aquestes ajudes han de ser donades de forma responsable i rigorosa per no malbaratar els fons públics, cada dia més escassos, i poder ajudar a qui realment ho necessita i ser del tot intransigents amb aquells aprofitats que volen gaudir-ne de forma indeguda.