Ja sé que n'he parlat altres vegades, però després de l'èxit del partit Plataforma per Catalunya a les passades eleccions, i del Congrés d'aquest partit celebrat aquest cap de setmana passat a Vic, no me'n puc estar de tornar-ne a fer esment.
 
El missatge és clar: el sector de la població a convèncer, ara mateix, és el dels obrers i el dels més afectats per la crisi. No només passa aquí, això, sinó a Europa -mireu França, mireu Àustria. I no només passa ara. Què van fer els grans dictadors de la primera meitat del segle XX? Sé que està dit i repetit, però hi torno: Hitler va arreglar força la vida d'un sector social que ho estava passant molt malament per la crisi posterior al crack del 29. Aquesta, la de les classes més desfavorides, la de les classes que veuen en els nouvinguts una competència directa en els llocs de treball... aquesta és la nova tàctica i, al mateix temps, la tàctica de sempre per aconseguir l'èxit quan de xenofòbia es tracta: la tàctica de la por.
 
En parlava no fa pas gaire amb una persona "catalana de socarrel" -és l'expressió que va fer servir ella- que viu en un barri ple de nouvinguts, de marroquins. "Tu no vius aquí i no saps què és viure envoltada d'aquesta gent!", es va queixar quan jo li retreia la seva actitud xenòfoba. Tenia raó, jo no visc allà, jo no puc sentir el mateix que senten els que viuen immersos en aquest ambient. Però sóc persona, això sí que ho tinc, i catalana de socarrel com ella. I, al mateix temps que estic a favor que el que ve de fora hagi d'aprendre la nostra llengua i la nostra cultura, estic convençuda que, si fos a la pell de l'amiga que us comentava, miraria d'organitzar-hi alguna cosa per col•laborar en la integració d'aquestes persones que l'envolten.

Entenc i admeto que, portats per la necessitat, hi ha molts grups d'aquestes comunitats que es veuen abocats a la delinqüència gairebé inevitablement, però, com passa amb moltes altres coses a la vida, una flor no fa estiu i no els hem de ficar tots en el mateix sac, perquè també hi ha molts delinqüents catalans de socarrel, i sovint no tan necessitats. I veig persones que a l'autobús no s'asseuen al costat d'un altre que té la pell més fosca que ells, persones que, com jo, no viuen en un barri ple de nouvinguts. I veig com hi ha discursos polítics que estimulen aquestes actituds i aquests pensaments, que s'aprofiten de la por del més inestable i que, amb habilitat, l'ajuden a viure millor amb uns projectes que s'acosten força a una engalipadora socialdemocràcia. Una socialdemocràcia alternada amb la més dura i cruel actitud cap als que vénen de fora. Per alguna cosa el nacionalsocialisme es deia com es deia.

Quan sento algú que parla del dia de la ira, em ve al cap inevitablement en Charles Chaplin jugant amb la seva bola del món en una pel•lícula que ho deia tot pel seu nom; i se'm posen els pèls de punta. Això sí que fa por.