Catalunya pateix una situació de dèficit que repercuteix i repercutirà de manera clara als serveis públics que s’estan donant, alguns dels quals com la sanitat o l’educació són absolutament imprescindibles per als ciutadans. I no només això, sinó que a més, l’excés d’administracions públiques i l’anacronisme d’aquestes és, en la meva opinió, un fet que es veu segurament agreujat per culpa d’un espoli fiscal per part de l’Estat espanyol i d’una crisi econòmica en tots els àmbits.

L’administració de l’estat espanyol disposa avui del 57% dels recursos econòmics públics catalans i gestiona només el 20% dels serveis públics catalans. Al Principat les administracions pròpies del país (Generalitat, Diputacions provincials, Consells Comarcals, Consorcis i  Ajuntaments) disposen del 43% de recursos econòmics restants per gestionar el 80% dels serveis públics. A més i sorprèn que els Ajuntaments amb només un 13% dels recursos gestionen un 37% de serveis que no els correspon però que si no ho fan ningú se’n responsabilitzarà. Tots aquests serveis estan atesos per funcionaris, responsables en la majoria de casos, del bon funcionament de les administracions. Tot i així Catalunya està per sota de moltes altres administracions pel que a nombre de funcionaris es refereix.

Vista doncs la situació gràfica de la nostra administració m’agradaria puntualitzar alguns dels seus aspectes més dèbils i que de ben segur cal millorar per tal de poder parlar d’una administració pública catalana de qualitat, resolutiva i efectiva.

Les persones i entitats que estan al servei públic han de tenir clar que estan al servei dels ciutadans i no els ciutadans al servei de l’administració.

La lentitud burocràtica i de tecnocràcia de les nostres administracions no només les fa ineficients sinó que a més les desvirtua. Només un petit exemple: en la meva etapa de conseller delegat d’una empresa pública de la Generalitat vaig poder constatar com la col•locació d’una tanca en un camí forestal requeria vuit mesos d’informes, tràmits, quatre vehicles amb els seus tècnics, expedients de cada un dels tècnics, reunions... Al final quan se’m va ocórrer estudiar detalladament el cost que tenia en realitat tot el desplegament i les hores dels tècnics vaig descobrir que una tanca de 900 euros acabava tenint un cost sis vegades superior per l’administració, tot i el gran treball per part dels implicats. El resultat però era econòmicament injustificable. La voluntat de ser tan garantistes comporta uns pobres resultats i en molts casos molt més costosos econòmicament.

La duplicitat o fins i tot triplicitat de la feina, degut a que cada una de les administracions vol fer les seves pròpies polítiques, és també un fet evident que acaba donant un resultat de cansament i decepció al ciutadà. Exemple: és curiós veure com la Generalitat, mitjançant la seva eina de Promoció Econòmica Acció 10, fa polítiques de suport a l’activitat econòmica del país que sovint l’empresari no les entén o ha de fer un excés de burocràcia per a un resultat molt pobre que no és el que busca. La Diputació tira també endavant un projecte de Promoció Econòmica sota el nom de Pactes Territorials i que acaba patint dels mateixos errors que el projecte Acció 10 de la Generalitat. I Consells Comarcals, Consorcis i Ajuntaments també realitzen polítiques de Promoció Econòmica locals. Tenim doncs cinc administracions públiques amb propostes per a la Promoció Econòmica del país però que no comparteixen un únic full de ruta per sumar sinó que es solapen, amb les mateixes tasques, les unes amb les altres. Mentrestant, en un moment de crisi com la que patim el ciutadà espera la solució immediata i ràpida que no apareix.

Tampoc és comprensible que els Consells Comarcals acabin creant noves polítiques quan el que segurament hauria de ser la seva funció és la de ser un òrgan comarcal on mancomunar els serveis dels municipis. I el mateix passa amb els Consorcis i Mancomunitats entre municipis que acaben essent noves administracions amb les seves polítiques i plans específics i no pas espais comuns entre els municipis que els integren.

I ja només ens falten les vegueries, que per qüestions històriques totalment lògiques i legítimes tenen el seu sentit però que un cop més suposen més administracions, en definitiva, nous projectes, noves polítiques, nou centre de gestió per al ciutadà que el suma a tots els que ja hi ha i acaba reafirmant que qualsevol tràmit amb l’administració és realment un passeig esgotador.

El Principat necessita ja un replantejament a fons de les administracions i del seu funcionament. Només així podrà garantir que els ciutadans segueixin creient en el servei d’aquestes i en la seva utilitat real. La desconfiança de la ciutadania vers les administracions és també la desconfiança cap a les polítiques de país i és per això que ens cal establir un sistema d’administració pública coherent, ordenada i organitzada i sobretot convençuda que la seva funció, més enllà de qui tingui el timó del país, ha de ser la de servei a tots i cada un dels nostres ciutadans.

Catalunya és un poble imaginatiu, amb capacitat d’innovar, canviar i millorar. Cal doncs que amb aquest convenciment cerquem un nou model d’administració més àgil, optimitzador, obert, resolutiu, ambiciós auster i sobretot proper, proper al ciutadà que és el principal  actiu del nostre país.