Opinió

Per primera vegada en mil anys, una comissió d’experts ha treballat bé i ràpid. El Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement, malgrat el seu nom pretensiós, no ha estirat més el braç que la màniga i ha definit en un temps rècord les mesures i les orientacions necessàries per a fer un tomb. El catecisme suggerit es decanta a les braves per una solució liberal als problemes detectats. És a dir, contenció i rebaixa de la despesa pública, imposició de taxes i preus dels serveis prestats, impuls de la producció privada en alguns d’aquests serveis –“que en determinats casos pot ser més eficient i econòmica”–, simplificació administrativa, reforma “en profunditat” de les estructures públiques, definició d’un pacte econòmic i social d’àmbit català... Cal dir també que el document recull algunes demandes i actuacions que depenen estrictament del govern o d’altres administracions de l’Estat. És molt fàcil, per exemple, demanar la “potenciació del corredor mediterrani i de l’aeroport de Barcelona”. O recalcar la necessitat de comptar “amb un model de finançament propi, com ho és el concert econòmic al País Basc i Navarra”. Però no cal que ningú faci aquestes consideracions al govern actual de la Generalitat. Un govern que, per contra, agrairia molt més que li expliquessin com aconseguir-ho, que seria tant com trobar la fórmula de la moderna pedra filosofal. Si no hi hagués espoli fiscal, per exemple, el dèficit de 7.000 milions de l’any passat hauria estat un superàvit de 10.000. Però, deixant de costat algunes obvietats innecessàries, el document és ambiciós, assenyala on hi ha el moll de l’os i proposa solucions concretes.

El problema és aplicar-les. De bon principi, l’opció política que podria garantir un gir semblant hauria de ser la mateixa Convergència i Unió. Tots els manaments proposats es reduirien a dos: contenció i reducció de la despesa i de les estructures públiques i impuls de l’economia productiva. El govern tripartit va fer justament el contrari. Però, aclaparat per la dimensió que prenia el seu dèficit, va començar a prendre mesures que implicaven la privatització encoberta d’algunes inversions o serveis. En canvi, els partits que l’integraven ara es refugien en la crítica fàcil i tramposa. Segons denuncien, el govern d’Artur Mas proposa retallades, no per reconduir la greu crisi que pateixen les finances públiques i tota l’economia del país, sinó per aplicar un programa descarat de privatitzacions que només té com a objectiu afavorir interessos mesquins.

Davant aquesta actitud, Artur Mas només podria pactar les mesures proposades amb el Partit Popular. Una decisió que potser comportaria un desgast social que el nou president no està disposat a assumir. Per això Mas es va afanyar a desmarcar-se del document i s’ha estimat més una finta aparent però estèril. En aquest sentit, els resultats de la macrocimera” [sic] contra la crisi que es va celebrar divendres passat a Barcelona és més una declaració buida d’intencions que un compromís útil. Només cal fer una ullada als acords que s’hi van aprovar per arribar a aquesta conclusió. Proclamar ara que cal simplificar les traves administratives o que cal racionalitzar el sector públic és una obvietat que el govern anterior ja va declarar “resolta”. Afirmar que la formació professional s’ha d’integrar en el model productiu és tan elemental com descobrir els efectes beneficiosos dels antibiòtics contra la tuberculosi. Reclamar al govern de l’Estat les inversions promeses en infraestructures equival a repetir la tornada d’una cançó que se sap de memòria tothom...

El govern, l’oposició, els representants dels partits, els sindicals i la patronal que es van aplegar divendres amb la intenció de definir un compromís per combatre la crisi es podrien haver quedat a casa i haurien estalviat en paper i aigua mineral. Tots plegats van decidir que l’ocell que necessitem per volar més alt és la gallina. Enhorabona. Constatada la nova pèrdua de temps, ara el govern ha de reflexionar si s’estima més el gest gratuït i pompós o la definició i l’aplicació d’un programa de reformes que vulgui anar molt més enllà de la retallada. D’un programa polític i ambiciós, que comportarà ben segur reaccions adverses. És l’hora de fer política compromesa, difícil. Però una vegada més, n’hi ha que s’estimen més convocar reunions, que, per a més drama, acaben en una batalla campal de retrets a discreció.