Manel Mora, malgrat li costi reconèixer-ho, és l'exemple que a la xarxa tot és possible. Des de la humilitat d'un bloc ha incidir en les polítiques d'un club de dimensió mundial com el F.C. Barcelona. Encetar aquesta secció amb ell voldria ser el nostre petit homenatge tant a ell com a les lletres enteses com una manera de modificar el món en què vivim.
--Nom complet:
--Manel Mora.
--Bloc/s:
--
Blaugranes en cadira de rodes.
--Què et mou a ‘perdre’ una part del teu temps lliure escrivint als blocs de manera altruista?
--Mai no ho he considerat una "pèrdua" de temps. Ans el contrari, ha estat una feina molt gratificant i engrescadora, malgrat l’altruisme amb què l’he dut a terme.
D’altra banda, quan decideixes iniciar un viatge comandant el teu propi vaixell, t’envaeix una sensació d’inigualable llibertat. Em salten a la memòria el versos de William Ernest Henley: “Jo sóc l'amo del meu destí. Jo sóc el capità de la meva ànima”.
Ets l’amo i el capità de l’ànima de la teva publicació. És una asseveració que no admet discussió. Tampoc no l’admet, però, la gran responsabilitat que contraus com a editor i redactor. No has de perdre de vista l’horitzó del respecte, sense caure en l’autocensura, envers el lector i envers els temes a tractar.
--En el teu cas has aconseguit una certa notorietat però segurament coneixes la sensació del blocaire anònim. Com es combat i com s’arriba a ser, permeti’ns, influent? Hi ha alguna estratègia per créixer?
--Jo no diria notorietat. Les coses les has de prendre amb naturalitat. Certament, a la xarxa tot es magnifica, sobretot a les xarxes socials. Mai no has de deixar de ser tu mateix. Has d’aprendre a avaluar amb perspectiva i amb una gran dosi de realisme el projecte que estàs desenvolupant, tot allunyant-te el màxim possible de la sobredimensió que s’adquireix a les xarxes.
No crec en les receptes. I tampoc no m’agrada donar consells que permetin “créixer”. Per tant, explicaré la manera amb què he actuat des que vaig decidir crear un bloc. Vaig seguir tres premisses que formen part indestriables del meu pensament: respecte al lector (no tot s’hi val), seriositat i, fonamentalment, humilitat.
De les tres, la humilitat resulta la més important, ja que et condueix a les altres dues. Sempre ha presidit la meva tasca i és la que m’ha ajudat a créixer com a persona. Precisament, perquè m’ha mantingut amb cap fred i absolutament allunyat de creure’m una persona “influent”.
Per escriure, tant se val el suport (digital, paper...), l’única preocupació que has de tenir és creure que tens alguna cosa a explicar i escriure-la.
--Ets la prova que, en aquest món digital, qualsevol persona pot, a través d’un web, pressionar i aconseguir objectius de les grans institucions. Com et fa sentir?
--Gràcies a la humilitat, el respecte als lectors i als continguts, he aconseguit empaties i sinergies que m’han ajudat a aconseguir objectius. Sense l’empatia de milers i milers de persones, estic segur que no s’haurien assolit cap ni una de les metes.
Evidentment, em sento molt feliç d’haver aconseguit resultats positius. Però sempre recordant que ha estat gràcies a la suma de diversos factors: la gent que ens ha donat suport, periodistes que han cregut en les qüestions que plantejàvem (permeteu-me que rendeixi un emotiu homenatge a persones i diaris que ens han recolzat: Núria Ferré, la veu inconfusible de “El Suplement” i els meus estimats Quim Bonet, Pere Escobar “El Club de la mitjanit” i Marcos García. El diari CatalunyaPress que, com dic sempre, és com casa meva per la manera de tractar-me, de cuidar-me... Són tants i tants, que ompliria l’espai de què disposo), escriptors com Màrius Serra o Matthew Tree que van posar la seva dimensió humana al nostre servei. Fins i tot, per què no dir-ho, l’actual Junta Directiva del FC Barcelona que ha adquirit un compromís públic i notori, la qual cosa vol dir que donarà solució a totes i cadascuna de les nostres necessitats.
Com he dit abans, em sento humilment feliç. Sobretot, per la quantitat de gent bona, simplement bona, que he conegut. Independentment, del seu status social o acadèmic.
Humilitat i reconeixement cap els altres, sumats a l’esforç, al compromís d’escriure de manera altruista, sense més anhel que la satisfacció de la feina ben feta. Anonimat? Visca l’anonimat, i no és falsa modèstia.
--Després de guanyar els Premis Blocs, ha canviat alguna cosa?
--No. Rotundament, no. Per tot el que he explicat abans. No em considero més influent, ni tinc més sobredimensió, que la pròpiament humana que he aprés de les diferents sensibilitats i de les diferents maneres de pensar amb què m’he topat.
Els Premis estan bé, però l’endemà ja has de pensar en el proper article (em resisteixo a anomenar-lo “post”). En cas contrari, cauràs en la més absoluta de les autocomplaences i et devorarà.
Us desvetllaré una anècdota en primícia. Mai no l’havia explicat abans. La meva participació als Premis Blocs Catalunya va ser absolutament circumstancial.
Un dia, en tornar d’una de les tantíssimes reunions que vaig mantenir amb el diversos precandidats a la Presidència del FC Barcelona, em vaig trobar amb la notícia que la meva dona i el meu cunyat petit, “Nené” (l’accent és una qüestió que pertany a una altra història) havien inscrit el meu bloc als Premis. Mai no m’havia passat pel cap participar-hi. Per tant, vagi el meu primer agraïment cap a ells dos.
Manel Mora ens ha recomanat el bloc A l'Ombra del crim, d'Anna Maria Villalonga, que serà la nostra propera protagonista.
