Inside Job

El documental Inside Job està causant sensació no perquè reveli res que no se sabés sinó perquè hi posa cara a algun dels actors principals del drama que encara estem vivint. El cinisme i els balbuceigs dels protagonistes que apareixen davant les càmeres fa que l'espectador en surti especialment indignat. A més l'enginyeria financera és explicada de forma fàcilment comprensible per a qualsevol. El documental assenyala dos causants de la crisi: la desregulació i el desmesurat afany de lucre dels executius de les institucions financeres. I dues conclusions: a cap d'ells no li ha passat res, i segueixen manant.

Fet el resum, el primer que m'agradaria destacar és que almenys s'hauria d'haver fet esment d'una dada sense la qual la bombolla no hagués arribat a adquirir una mida tan desmesurada: els baixíssims tipus d'interès que van empènyer els consumidors a endeutar-se sense mesura . La segona qüestió és que no es tracta exclusivament, com a vegades podria semblar, d'un problema de ments criminals cegades per l'avarícia. Es tracta de la lògica del sistema. Si el comunisme comporta una concentració de poder econòmic i polític que deriva en règims autoritaris, burocràcia i manca de competitivitat, el capitalisme porta en els seus gens la desigualtat i la subordinació de la política a l'economia. Més, en un món globalitzat en què els controls polítics es fan més complexos i difusos. I quan l'ésser humà pot abusar del seu poder, en general sol fer-ho.

La segona línia de reflexió és analitzar en què s'assemblen i en què difereixen el cas americà de l'espanyol. Si haguéssim de fer un documental sobre la crisi a Espanya ,no posaríem la desregulació financera com a element principal. Aquí hauríem de parlar de l'especulació immobiliària. Els derivats no han estat el principal problema. La punta de llança de la corrupció neix de la totxana. Les entitats financeres esclar que s'han apuntat al carro dels beneficis ràpids i quantiosos, però no com a actors principals. Com als EUA, els baixos tipus d'interès han estat crucials per engreixar la bombolla. I com allà, els banquers n'han sortit indemnes, cosa que indigna especialment al ciutadà. Perquè els empresaris immobiliaris, mal que bé,han pagat amb el seu patrimoni els excessos. Però els executius del sistema financer ni han tornat els seus guanys ni han arriscat mai el seu patrimoni. Els beneficis, per a ells; les pèrdues, per a l'erari públic.

Una darrera diferència: als Estats Units el sistema va col·lapsar i l'estat ho va sanejar inmediatament de forma multimilionària. Aquí no hem arribat a aquest extrem, el que potser és pitjor. En lloc d'un infart, del qual, si no et mors te'n recuperes amb relativa rapidesa, tenim una malaltia crònica, la falta de crédit, que danya tot el teixit econòmic i es perllonga de forma indefinida.

Un últim comentari. El documental critica la baixada d'impostos als rics i parla específicament de l'eliminació de l'impost de successions. Els hi sona?

Francesc Moreno és director del digital www.eldebat.cat