El 22 de maig serà la novena vegada, des de la mort del dictador, que els vigatans tenim la possibilitat de votar en unes eleccions municipals. Fa 32 anys, a Vic (i arreu del país) hi havia molta efervescència política i ganes d’estrenar el dret a votar els representants locals, després de quaranta anys d’ajuntaments franquistes sense representació popular directa.

Abans de les primeres eleccions dites democràtiques, l’ajuntament de Vic era un vedat privat i corporatiu on es repartien el pastís del poder (i dels negocis) els constructors, cristallers, falangistes i nacional-catòlics. Tal com explica Miquel Macià en el seu treball “L’evolució política de Vic (1952-2002)”, sota l’administració d’Antoni Bach i Roura “Vic va experimentar el creixement derivat de la immigració i de l’eufòria econòmica dels anys seixanta, al mateix temps que va veure disminuir la parafernàlia franquista, tot i que aquesta tindria una repuntada final en els darrers temps del règim”.

Va ser l’època de l’arribada dels andalusos (molts d’ells de Torredonjimeno i de Priego), l’entrada de nous aires provinents de l’estranger, l’implantació generalitzada de la televisió a la majoria de llars, la construcció incipient de l’Europa dels mercats,  i la dels últims espeternecs d’una Església oxidada que va veure com, mica en mica, els temples iniciaven una lenta, però inexorable, disminució de parroquians i el Seminari s’anava buidant, mentre s’obria un institut d’ensenyament laic, sense separació de sexes.

Després de Bach i Roura, va venir l’alcalde de la transició, Antoni M. Sadurní, un home pont que va dialogar amb les entitats i forces polítiques democràtiques que s’anaven organitzant. Per Macià, el nomenament de Sadurní (a mans de Martín Villa), “va ser providencial per a la ciutat de Vic, ja que sota el seu mandat es van superar els atzarosos anys de la fi del règim i l’entrada en la democràcia sense que la ciutat hagués de viure moments dramàtics. Ni tensions excessives, llevat de les que eren inevitables. Sadurní va desactivar amb tranquil•litat els centres neuràlgics de l’ortodòxia franquista a Vic, exercint en certa manera un paper molt semblant al que va representar el president del Govern espanyol, Adolfo Suárez, a nivell estatal”.

La primera meitat dels anys 70, i fins i tot bastant abans, les forces democràtiques s’anaven organitzant i creixent clandestinament. Així a banda d’entitats i organitzacions  senyeres com Cine Club, Òmnium Cultural i el PSUC, a la primera meitat del 73 es va crear a Vic la primera cèl•lula del PSAN. En aquella època, desenes de joves vigatans també militaven a les Joventuts Comunistes (la branca juvenil del PSUC). Després van aparèixer els objectors de consciència, els llibertaris de la CNT (que no acceptaven el parlamentarisme i optaven per la democràcia directa) i es va crear l’Assemblea de Catalunya, el principal moviment unitari democràtic. Sense oblidar l’aflorament dels sindicats democràtics.

Tot i que alguns dirigents i activistes passaven de la quarantena, la majoria de lluitadors antifranquistes eren joves idealistes, amb ganes de canviar les coses, però també de divertir-se. Molts d’ells estudiaven a Barcelona (una porta oberta a la llibertat individual, enfront a la rigidesa vigatana d’aquells anys), llegien llibres i novel•les orientalistes, de psicoanàlisi, d’Henry Miller, Marx, Bakunin, Malatesta i altres pensadors més o menys revolucionaris.

Els caps de setmana, es trobaven amb les amistats que no havien marxat a la capital catalana i freqüentaven els bars musicals i discoteques de la comarca, sobretot La Muralla i Can Grapes (la catedral de la música pop a la comarca); però també anaven a la discoteca Scorpio, La Taca de Tona, Diògenes de Roda, el Cap d’Estopes de Vic i altres. Paral•lelament, uns i altres sovintejaven el restaurant Les Gorgues, un centre de trobades, reunions polítiques, àpats i festes gastronòmiques. Molts d’aquests joves sentien una profunda atracció per l’estranger. Alguns anaven a Turquia, Afganistan, l'Índia, Nepal i al Marroc. Altres, més europeistes, preferien Perpinyà, París o Amsterdam.

Però el centre neuràlgic dels antifranquistes i joves idealistes era l’Snack, un local que congregava amants de les tertúlies, pintors, bohemis, dissidents de l’oficialitat, botiguers, treballadors sense etiqueta concreta, professors de literatura (i alguns dels seus alumnes), actors i directors de teatre, jugadors de cartes i una variadíssima fauna humana d’allò més heterodoxa. A les apassionades tertúlies hi participaven socialistes i comunistes, autogestionaris i nacionalistes radicals, convergents, republicans, independentistes, escèptics, pacifistes, objectors de consciència, sindicalistes i contraculturals (aquests darrers, però tenien la seu central al Cafè Vic).

Va ser en aquest context que, quatre anys després de la mort del dictador, es va redactar l’Estatut de Sau i que es va produir un dels moviments populars més importants de la història de la comarca d’Osona: la lluita contra l’obertura d’unes mines d’urani a cel obert a Tavertet i a les Guilleries, per part de la multinacional americana Chevron Oil Corporation. Els comitès anti-urani es van organitzar de valent i van organitzar assemblees i manifestacions multitudinàries. Tot plegat va culminar amb la fugida, cames ajudeu-me, dels americans, poc després de la celebració del festival Visca la Terra!, que va congregar a l’Esquirol 6.000 persones contràries a l’energia nuclear, un tema que aquestes darreres setmanes ha revifat de manera brutal arran del tsunami de Japó i els seus efectes letals en la central nuclear de Fukushima.  

El 1979 es van celebrar els segons comicis generals a nivell estatal que, per segona vegada, va guanyar Adolfo Suárez amb 168 diputats (el PSOE en va aconseguir 121). Però les eleccions que interessaven més els vigatans eren les municipals. El 3 d’abril, els ciutadans de Vic van poder escollir entre sis llistes. La del PT (Partit del Treball), encapçalada per Joan Vilaseca; la de Centristes de Catalunya, per Ramon Bellafont (l’amo de Ràdio Vic); la d’ERC, per Joan Colom; la d’Entesa Democràtica (PSC-PSOE, PSAN i independents, amb el suport de CCOO i UGT), per Joan Cruells; la d'Unió Vigatana Independent, per Antoni M. Sadurní (l’alcalde de la transició); i la de CiU, per Ramon Montanyà. Els resultats de Vic van ser molt ajustats. CiU i l’Entesa van empatar en el nombre de regidors (vuit cada llista). Si ERC i el PT haguessin format part de l’Entesa, aquesta coalició molt probablement hauria aconseguit un regidor més i l’alcaldia, ja que els dos partits d’esquerres que es van presentar en solitari van sumar més de mil vots. La Unió Vigatana va obtenir 4 regidors i la UCD, un regidor. Al final, l’alcalde va ser Ramon Montanyà, de CiU.

Posteriorment, aquests resultats van acabar passant factura als partits d’esquerres, que durant la darrera etapa del franquisme i la transició havien liderat les reivindicacions democràtiques. Això, però, no significa pas que a CiU no hi hagués lluitadors antifranquistes, però van ser les esquerres les que van tenir més protagonisme a l’hora d’abanderar la contestació. A nivell nacional, el PSAN es va anar afeblint per les divisions internes i la superació del leninisme, mentre que el PSUC va iniciar una davallada considerable en el suport popular. Les dues organitzacions que a Vic havien estat més combatives no es van escapar de la crisi. CiU tenia via lliure per capitalitzar el procés democràtic en una ciutat que de mica en mica va recobrar el to conservador de sempre.

Mesos després, el 20 de març de 1980, els catalans van tornar a les urnes per elegir els diputats al Parlament. La victòria abassegadora de CiU va portar Jordi Pujol a la presidència de la Generalitat, un càrrec que va mantenir durant 23 anys i que el va convertir en el personatge més destacat de Catalunya. Després de la celebració de les eleccions generals, les municipals, les autonòmiques i l’aprovació de l’Estatut, la lluita política radical va quedar sense arguments, les esquerres catalanes sense força i la democràcia espanyola molt domesticada.

La majoria absoluta de CiU també va ser una constant a Vic fins fa pocs anys, encara que avui conserva una còmoda majoria, amb el suport en el govern del PSC i ERC.  Després de Montanyà, els alcaldes Pere Girbau i Jacint Codina van poder manar amb molta comoditat i amb una oposició que poca cosa podia fer, més enllà d’acatar la voluntat popular. A les segones eleccions hi va haver un intent dels grups d’esquerres d’articular una nova Entesa Democràtica sota el nom de Socialisme i Progrés. Però aquesta suposada alternativa a CiU no va quallar i es va consolidar la majoria absoluta convergent.

Si, tal com palesa una enquesta recent encarregada per la publicació Osona Comarca, la ciutadania vigatana avui es considera de centre-esquerra, sembla clar que, si no hi ha un daltabaix insospitat a les properes eleccions municipals del 22 de maig, el pacte de govern entre les formacions que avui administren la ciutat es repetirà. Queda clar, doncs, que l’única manera que un partit suposadament d’esquerres governi a Vic és posant-se a les ordres de CiU.

Com tothom, les personalitats més visibles de l’actual  govern tenen un passat. En alguna ocasió s’ha dit que Josep M. Vila d’Abadal  havia sintonitzat amb la contracultura i el moviment musical anglosaxó. Toni Serrat s’havia mogut en l’àmbit d’Acció Catòlica. Josep Burgaya havia format part del grup d’objectors de consciència i de Nacionalistes d’Esquerres. Mercè Vidal va ser una de les impulsores del renaixement de la CNT a Vic. Joan López (criat a l’edifici del Museu Episcopal) i Engràcia Ferrer (filla d’un ex regidor a l’època de Bach Roura), abans d’ingressar a ERC, treballaven en el món de la salut mental, des de posicions avançades.

A Vic, una ciutat amb una militància independentista tan destacada (l’herència del PSAN?), caldrà veure com es repartirà el vot sobiranista, amb tres candidatures que el persegueixen: ERC, la CUP i SI. Caldrà veure, també, si l’actual  pacte de govern serà capitalitzat o no per CIU, i com això afectarà al PSC i a ERC. Per la seva banda, sembla clar que Xavier Tornafoch (ICV-EU), hereu d’aquells vells militants comunistes del PSUC, mantindrà una parròquia fidel. Finalment, queda l’incògnita del vot xenòfob i, sobretot, com es traduirà la desafecció i el desencís per la política en abstenció i vots en blanc. I esperar que, tan aviat com sigui possible, els immigrants amb anys de residència legal a la ciutat puguin exercir el seu dret democràtic.

Nota: l’autor d’aquesta columna ha transcrit i refet alguns paràgrafs redactats per ell mateix en el llibre “Cafè Vic-Retrat d’una generació de rebels i bromistes” (Eumo Editorial-Ajuntament de Vic, 2007).