El tripartit va acabar fatal però, en honor a la veritat, va començar molt millor que el retorn de CiU al poder. En aquell moment, l'alternança va generar un cert moviment d'il·lusió i la proposta política -bàsicament a l'entorn del pacte del Tinell i el nou Estatut- obria un horitzó nacional, social i cívic situat més enllà del present. No és el cas d'aquests cent dies d'Artur Mas, centrats en l'anunci d'un futur pitjor.

En política, el realisme és una estratègia molt poc utilitzada. Entre d'altres raons perquè per demanar un esforç de dimensions històriques cal tenir un objectiu encara més ambiciós. La sang, la suor i les llàgrimes s'han de reclamar per guanyar una guerra, no pas per anar fent fins que l'enemic s'avorreixi de nosaltres. I aquest Govern no diu -o no sap- què hi ha més enllà del patiment i el sacrifici.

Tot i així, crec que, cent dies després, aquesta societat continua pensant que el Govern d'Artur Mas és benintencionat i que té alguna cosa a oferir. Però la legitimitat per retallar es guanya començant pels privilegis i això, aparentment, s'ha deixat per a després de les municipals. Segurament, els cent dies es poden allargar fins a cent cinquanta. Però no gaire més.