Ara Més

El meu primer Sant Jordi a l’ARA ha estat intens i extens.

He començat a les 10 del matí, a l’Hotel Regina, envoltat d’autors de tota mena, disposats a enterrar les diferències momentàniament mentre picaven croissants, devoraven entrepanets de pernil ibèric i prenien un tallat o un suc de taronja.

Després del primer àpat, he desembarcat a la redacció amb els dits preparats per enrampar-se mentre teclejaven frenèticament.

l final ha fet bon temps (les previsions no eren gaire optimistes) i durant el matí he anat fent ullades puntuals al carrer.

A l’hora de dinar he tornat a buscar la fraternitat literària: com cada any, Edicions 62 omplia la terrassa de l’Hotel Condes de Barcelona d’escriptors, editors i periodistes. He estat  alerta amb els cinc sentits, perquè em tocava fer crònica de l’àpat.

La tornada a la redacció l’he aprofitat per fer una ullada a unes quantes parades de llibres i comprar la rosa, que he tingut agafada entre les dents mentre escrivia els articles durant tota la tarda.

Per acabar el dia he anat fins al restaurant Oli en un llum, on he fet un mos amb l’equip d’Ara Llibres i alguns dels seus autors.

Després de menjar m’he tornat a col·locar la rosa entre les dents i he corregut a a regalar-la: amb retard, però amb devoció.

És diumenge, però el meu despertador sonarà d’hora, molt d’hora. Però no m’importa. Avui em llevo amb l’indescriptible papalloneig a l’estómac, preludi d’un dia que s’albira històric. Barcelona celebra avui la consulta sobre la independència –un esdeveniment que la perspectiva del temps posarà en el lloc que li correspon– i jo, juntament amb alguns companys de la secció de Política, tinc el privilegi d’explicar a l’ARA les claus de la jornada. Es preveu intensa.

Durant les darreres setmanes he conegut desenes de voluntaris de Barcelona Decideix, he compartit minuts amb ells a peu de carrer, sense aixecar el cap de l’ordinador validant vots o bé sacrificant la vesprada en llargues reunions organitzatives. I he quedat corpresa, sobretot perquè, més enllà del modus operandi de la votació, he vist que encara hi ha gent inquieta que es mou, un actiu de valor incalculable que Barcelona hauria de preservar com un tresor. Jo no visc a la capital –i acostumo a predicar les meravelles del meu poble, Sant Celoni, arreu on vaig–, però me’n sento orgullosa d’ella. Davant d’un gran repte com mobilitzar a més d’1,4 milions de persones, hi ha hagut 7.000 voluntaris disposats a fer oïdes sordes als mals auguris i a deixar-se la pell per impulsar una iniciativa que, sens dubte, reforça la nostra democràcia.

Tots ells tancaran un cicle que va néixer a l’agosarat poble d’Arenys de Munt fa un any i mig i que també vaig tenir l’oportunitat de viure professionalment. Aleshores tot era nou, per la societat, pels organitzadors i pels periodistes. He vist l’evolució del moviment durant les seves quatre onades, els seus moments àlgids i les seves hores baixes. Però avui, a Barcelona, estarà més viu que mai.

Des de primera hora del matí pararé les oïdes i fixaré els ulls en molts racons de la ciutat. Tindré el dit enganxat a l’Iphone per tuitejar les anècdotes, les sensacions, l’ambient que es respira, els comentaris de la gent… Recorreré els punts més emblemàtics de votació, com la Rambla, el Fossar de les Moreres i la plaça de Sant Jaume, però també els col·legis electorals més curiosos, com una lampisteria, una administració de loteria o un bar de barri.

Presenciaré el vot dels polítics i seguiré amb neguit les dades de participació per poder-les publicar a la web de l’ARA abans que ningú. I, quan el sol caigui, cap a les vuit del vespre, hora en què les urnes deixaran de rebre vots, esperaré amb impaciència l’anunci dels resultats a la seu de la UGT, que estarà plena a vessar de mitjans de comunicació. I amb les dades en mà –que caldrà llegir més qualitativament que quantitativament– i un garbuix d’emocions, escriuré, a contrarellotge, la crònica de la jornada que podreu llegir demà. L’hora del tancament mana, així que ni tan sols tornaré a la redacció, escriuré des del sindicat amb un ordinador portàtil per no perdre’m ni un detall.

I aniré a dormir tard, molt tard, però amb una pila d’imatges irrepetibles que quedaran per sempre enregistrades a les meves ninetes. I pensaré en la senyora Leo, que va deixar arraconats els botons de la camisa per cosir de la seva filla per anar a recollir vot anticipat, i en la Sílvia, una infermera que treballa de nit que anava a la paradeta de Barcelona Decideix sense dormir, i en el Claudi, tan rigorós i eficient en la validació dels vots. I en tants altres que avui, per primera vegada en molts dies, espero que puguin anar a dormir amb el bon regust de la feina ben feta. S’ho mereixen.

M’encanten els divendres. No perquè siguin preludi de dos dies de festa, ja que en el meu cas només ho són en el 50% dels casos, sinó perquè el divendres és el dia de feina més intensa a la redacció. Tothom ha de tancar un munt de pàgines per deixar la nevera avituallada pel cap de setmana -la nevera, en argot periodístic, és la carpeta on es guarden els articles que no es publicaran l’endemà-. Jo tampoc m’escapo de deixar la secció ben embastada. Avui hauré d’escriure tres “dies que m’esperen”. Pels que no ho conegueu, és la secció que apareix a la pàgina quatre de les “claus d’avui”. Cada dia algú explica què farà i, en la majoria de casos, sóc jo qui des de l’ombra els pregunta què esmorzen, quines són les seves manies i si els costa llevar-se. És especialment divertit fer-ho. Cada dia passejo de bracet de la complicitat de l’entrevistat per la vida de gent molt diferent. El més curiós de tot plegat és que la majoria de persones creuen que no tenen res a especial a explicar, però després resulta que sempre emergeix algun detall que els fa molt diferents de tota la resta.

En el marc d’una redacció que és com un rusc d’abelles, acabaré “els dies que m’esperen” i em posaré a buscar altres elements de “les claus del dia”: tuits, frases, cites… Quan m’hi posi segur que en Jordi Cortada, redactor en cap de l’edició de paper, ja ho tindrà força avançat. Serà cap al vespre, i després de forces hores de feina diversos redactors començaran a parlar sols amb l’ordinador, d’altres es barallaran amb el telèfon perquè una font ha marxat a la Cerdanya i ja no contesta el mòbil i d’altres entornaran una cançó enganxosa que els permetrà seguir concentrats. Aquest és un fenomen que succeeix tots els divendres -o qualsevol dia que hi hagi una mica de pressió- i que contribueix a convertir l’impol·luta redacció blanca en una olla de grills. Quan sigui ben fosc els primers redactors s’aniran aixecant per marxar cap a casa amb la tranquil·litat d’aquell que se’n va amb els deures fets. Avui jo també seré un d’aquests redactors, ja que després de 15 dies arriba el cap de setmana i, per fi, quan sigui diumenge i vagi al quiosc a comprar el diari, me’l podré mirar amb ulls de lector.

De dilluns a divendres saps que l’activitat a la redacció serà intensa -per dir-ho de forma suau-, però quan arriba el diumenge sovint el dia té trampa, com un llop que, a part de saltar tanques del Zoo, està preparat per treure’s la disfressa de xai en qualsevol moment. Mai diguis que “serà un diumenge tranquil”.

Una altra de les coses que diferencia els meus caps de setmana de la resta de dies és que avui m’he despertat a l’Empordà, que és allà on he viscut tota la vida i que ara és com la meva segona residència, ja que intento escapar-m’hi sempre que puc per estar amb la família. És per això que m’hauré llevat aviat per aprofitar les hores amb la gent de casa abans d’agafar el cotxe i enfilar l’AP-7 cap a Barcelona. Si no passa res que trasbalsi l’actualitat i trastoqui els plans, arribaré cap a última hora del matí a la redacció i ja no en sortiré fins tard, a la nit, després de tancar les pàgines i comprovar que no hagi sortit res d’última hora. És en aquell moment, quan surto per la porta del carrer Diputació, ja gairebé de matinada, que el cap encara bull i dóna voltes sempre a les mateixes dues coses: el repàs a la feina del dia i l’orgull per l’equip que formem a la secció de Societat.

Fa anys que a casa nostra s’hi ha instal·lat –per sort per als que ho poden disfrutar– el costum dels divendres a mig gas. Quan vaig començar a treballar a Madrid, un divendres a la tarda era sinònim de no trobar ningú al lloc de feina a l’administració i, més endavant, en moltes empreses. En els darrers anys tinc la sensació que aquest costum també ha arrelat a Catalunya. Però sempre hi ha excepcions. I l’ARA n’és una. El divendres és el dia més dur de la setmana a la redacció i a la secció de política, que és de les més llargues en cap de setmana, ens hi posem fort des de primera hora i rarament podem quedar per sopar.

Som a final de setmana, estem cansats però hem d’acabar de rematar els temes que hem estat preparant durant la setmana i deixar la secció a punt pels companys que fan la guàrdia de dissabte i diumenge. El diari de dissabte és, per nosaltres, gairebé tant important com el del diumenge. El cap de setmana és quan tenim més lectors i molts busqueu un tractament en profunditat dels temes que han marcat l’actualitat.

Per aquest la cosa va carregada i caldrà deixar-ho tot a punt. Avui al matí el Carles Capdevila, el director de l’ARA, i el David Miró, el subdirector, entrevisten l’Artur Mas a Palau. L’entrevista la podreu llegir el diumenge. Amb ell parlarem dels seus primers cent dies de govern, que es compleixen el dimecres que ve, de l’enfrontament pel dèficit i les retallades amb el govern central, de la cimera anticrisi, de la consulta del 10-A o de la proposta de pacte fiscal, que més aviat passa desapercebuda a Madrid.

Aquest cap de setmana també vindrà marcat pel comitè federal del PSOE, que se celebra demà dissabte a Madrid. Zapatero donarà pistes sobre el seu futur i, digui el que digui, els dirigents del partit no evitaran el debat, també els del PSC. I és el darrer cap de setmana abans de la consulta del 10-A. Hem preparat, tant pel paper com per l’Ara.tv, un ampli reportatge sobre els darrers preparatius a Barcelona. I a això hi afegirem temes del País Valencià, sobre els pactes més antinatura que hem tingut fins ara en l’àmbit municipal, el dia de CiU que se celebra diumenge o la influència dels lobis polítics i empresarials en les decisions polítiques a casa nostra. Ja ho veieu, avui se’ns farà tard a la secció de política. Espero que en gaudiu!

Avui no em puc permetre el luxe d’arribar després de les 9 del matí, perquè a les 10 de la nit hem d’enviar a impremta els PDF amb les 100 pàgines del Time Out Cultura del diumenge 3 d’abril.

La primera feina serà enllestir l’edició de les pàgines que encara no estiguin acabades, que poden ser unes 70. Sobretot hauré de treballar estretament amb l’Anna Mateu, la dissenyadora de Time Out.

Paral·lelament, caldrà que engegui la circul·lació de les pàgines del Time Out Barcelona que es publicarà el dimecres 6 d’abril. I encara hauré d’estar atent a tot allò que necessitin els caps de la secció de Cultura per a l’edició del diari de demà.

També hauré de comprovar els canvis en la pauta de publicitat del Time Out Barcelona, i ajudar els redactors que tinguin massa feina en el diari.

Si tot va com he previst, potser podré dedicar un quart d’hora a dinar. En qualsevol cas, abans de les 8 de la tarda hauria de repassar les correccions de les 100 pàgines del Time Out Cultura, sempre que hagi pogut fer l’exportació de la cartellera de cinema sense cap entrebanc. Un cop estiguin enviats els PDF, em dedicaré a tancar les pàgines de la secció de Cultura que hagin quedat pendents.

Efectivament, el dimecres és el dia més intens de la setmana!

Engego el dia fent un cop d’ull general als diaris i repassant a fons les respectives seccions de Comunicació. És el moment de l’autocrítica i, si s’escau, d’estar content si algun tema nostre no l’ha tret ningú més. Això sol ser cap a les deu del matí, amb vistes d’arribar a la reunió del consell de redacció de les onze, on es posen els temes en comú i es canten les previsions. Quan surto, comento la jugada amb l’Auri i l’Albert, els dos redactors de la secció, i distribuïm la feina. Normalment cap al migdia i fins a l’hora de dinar es fa la feina més intensa de recopilar informació i fer trucades. Cal compaginar això amb un ull posat a la xarxa, per veure si passa alguna cosa que obligui a canviar el llançat o si s’ha de fer alguna peça per a la web.

M’enduc per dinar l’Ara i algun diari de la competència: és l’hora dels articles de fons, dels més densos (que no sempre fan fàcil la digestió, s’ha de dir!).

A la tarda toca escriure, repassar i fer una ullada a l’actualitat, per si hi ha alguna notícia d’última hora. Els articles tenen el seu circuït de correcció i, quan han estat validats, s’acaba la jornada del dia, a menys que hi hagi algun imprevist.

La gràcia de tot plegat és que aquest és un esquema molt flexible. Això és una graella que s’omple cada dia amb continguts diferents i, per tant, cada dia resulta diferent. I més en aquesta època, en què la comunicació travessa la seva etapa de més gran transformació.

9 del matí, el doooong! de l’iMac anuncia una nova jornada al diari. Teclejo l’usuari, la paraula de pas i amb un parell de clics ja tinc al davant un munt de correus electrònics.

Primer de tot, defecte professional, faig una ullada als correus dels processos automàtics que s’han generat durant la nit. Les corresponents notificacions són positives: còpia finalitzada, importació correcta, base de dades sincronitzada…

Els correus dels companys i l’agenda marcaran la resta de prioritats del dia: reparar un disc dur, crear nous perfils d’usuari, preparar una videoconferència a la sala de juntes i tenir enllestits un parell de portàtils per als enviats especials seran algunes de les feines que hauré de coordinar al departament.

Entre tasca i tasca tinc un ull posat en l’edició en paper de l’ARA i un altre a l’Ara.cat, per comprovar que tot estigui al seu lloc: els colors, la trama, algun pixelat que se’ns escapa… i aportar qualsevol suggeriment que ajudi a millorar la qualitat dels continguts.

Una bona notícia: rebo el recompte de còpies que s’han fet a les impressores (uns quants milers) i hem aconseguit baixar un 20% en l’últim mes. Anem per bon camí però encara podem millorar…

Un parell de reunions, a mig matí, amb el proveïdor de l’arxiu fotogràfic i a primera hora de la tarda amb l’equip de sistemes, en què posarem en comú les últimes incidències i projectarem les millores que anirem aplicant en les properes setmanes.

Deixo de banda (per no atabalar) els USB, 3G, SMTP, TCP-IP, SMB, LCD, RAR, ZIP, BKP, PDF, XML i un llarg etcètera que també formen part, dia a dia, del fascinant món de la informàtica.

Una vegada surto del diari, encara amb dades, e-mails i trucades al cap, desconnecto del món binari fins a quarts d’una, l’últim correu electrònic amb l’informe de tancament m’arriba al telèfon mòbil i confirma l’arrencada de màquines a la rotativa….

Bona nit!