França fou un gran país. Ara, per dissimular els seus mals, per donar-se aires de grandesa el seu petit president (i consti que no li retrec posar-se alces a les sabates), entra en guerra i envia avions a casa dels altres (sigui a la Costa d'Ivori o Líbia) oblidant el dolor que va patir amb l’ocupació. Si es traspassen les fronteres alienes, un dia poden venir a traspassar les nostres, no ens queixem desprès. Quan un president necessita de la fama guerrera per intentar superar el què les intencions de vot no li donen, millor que se’n torni a fer l’amor; a menys que el que estigui fent sigui una demostració de producte a vendre i els avions de combat i el seu encert a l’hora de bombardejar sigui per promocionar la seva indústria aeroespacial guerrera, ara que la nuclear va de baixa. Però aquest afany guerrer d’en Sarkozy, té conseqüències negatives a la Unió Europea, especialment per Itàlia, però també per Espanya.

El cop sobre la indústria nuclear, particularment la francesa, que comporta l’accident de Fukushima al Japó allunyarà encara més a França del camí necessari per el benestar de la seva població. Allò que els hi semblà una avantatge competitiu, esdevé ara el contrari i per més que Sarkozy hagi intentat fer mirar cap a Àfrica, en comptes de cap al Japó, no impedeix que altres països europeus assenyalin la necessitat d’anar tancant centrals nuclears, això quan ells comptaven en allargar-ne el funcionament fins els 60 anys!L’avantatge competitiu jugarà ara a la banda de qui hagi fet menys inversions en energia nuclear, tinguin menys costos de desmantellament de les centrals i de l'emmagatzematge de residus radioactius. S’anirà veient els propers anys.

El desori dels partits majoritaris a França, és tal que s’ha obert l’escletxa per la qual entra el partit de Marine Le Pen. Quan els partits majoritaris no escolten a la gent, concentren la seva atenció en els seus burocràtics problemes, com han fet i fan tant el partit del president com el Partit Socialista Francés, mentre es veu més i més empobrida la gent que no forma part  dels més rics o dels que viuen prop del poder dels partits majoritaris, llavors se cerca una alternativa com a esperança o com a venjança i es mira cap a una altra banda.