“El finançament local és un tema pendent de la democràcia espanyola”

--Parlem de les relacions de l’Ajuntament de Sabadell amb les institucions. Com és la relació amb la Generalitat?
--Nosaltres sempre tenim, o almenys jo com a alcalde, un objectiu, que és “tot per Sabadell” . I entenc que moltes vegades amb un titular no s’aconsegueix més que amb una bona relació. Que vull dir amb això? Hi ha alguns que pensen que només des de la posició de critica es poden aconseguir més beneficis per la ciutat, però jo crec que hem de combinar les dues coses. Hi ha lleialtat institucional per una banda i fermesa en la defensa de la nostra ciutat. per l'altra Per tant jo no soc oposició, ni els ajuntaments són oposició al govern de la Generalitat, nosaltres som govern de Catalunya. Hi ha un govern que és la Generalitat i nosaltres que governem el territori, governem les ciutats. I ells ho han d’entendre. I això no vol dir complicitats o servilismes o supeditacions. Vol dir fermesa en les conviccions. Ara ,jo no soc partidari de controlar el govern ni generar alternativa. Jo sóc alcalde.

--I les relacions amb la resta de institucions com la Diputació o el Govern central com son?
--Jo sempre explico una anècdota perquè s’entengui la meva manera d’entendre la governació  de la ciutat i perquè s'entengui la meva relació amb el govern de l’estat.  A Catalunya va haver-hi un moment en que tothom demanava la dimissió de la Magdalena Alvarez, tothom. Tothom sortia i demanava la seva dimissió, i jo no. I un dia després de molta tensió política em van preguntar: "Escolta, tu per què no demanes la seva dimissió?". I vaig dir, coi, perquè ja l’heu demanat tots, jo no aporto res més. La veritat és que en el fons jo estava negociant amb la Ministra  subvencions per Sabadell, una per ajudar-nos a rehabilitar un centre cívic i l’altra de recuperació del Teatre Principal. Clar, estàvem en plena negociació d’aquest conveni econòmic. Jo anava a Madrid i ella em preguntava, “Tu qué ¿me vas a pedir la dimisión?". I jo li deia, tu m’has vist fent-ho?. Y ella em deia, “pues te lo agradezco, porque mira que sois, mira que sois...”. Jo crec que hi ha coses en les que teníem raó, perquè va ser una Ministra que no va entendre Catalunya i no va saber gestionar les dificultats que van generar les obres de l’AVE al entorn de Barcelona. Però jo crec que vaig ser més útil, perquè vaig aconseguir el que no van aconseguir d’altres ciutats que ho van demanar.

--Ja que estem en el tema econòmic, el tant citat finançament local.
--Aquest és un tema pendent de la democràcia espanyola. He parlat d’aquest tema en nombroses ocasions. I em diuen no et canses de parlar, de reivindicar. I jo dic no, no, no. Fins que no ho tinguem. És l'assignatura pendent de la democràcia. És, crec, la vergonya política d’un estat democràtic com el nostre que en 32 anys no s'hagi assumit la responsabilitat  d’una manera per totes de traslladar un sistema econòmic, un model econòmic a l’administració local en conceptes de responsabilitat i competències democràtiques que avui no tenim. I això ho dic en veu alta, no tinc cap inconvenient.

--En aquests moments Sabadell està pendent del metro del Vallès, que és un tema clau.. Què em pot dir de les comunicacions de la ciutat?
--No només, jo crec que el metro transformarà la vida a milers de ciutadans que tindran un transport ràpid, econòmic i eficient. Però jo també reclamo les rondes i el quart cinturó. Jo crec en aquestes vies de comunicació perquè el metro no arriba a tot arreu, el tren no pot arribar a tot arreu, el cost econòmic és immens. No hi ha ciutat del món que només tingui transport ferroviari. Hi ha ciutats amb transport ferroviari molt potent. Nosaltres tenim un dèficit estructural des de fa molt de temps. Però també te el sistema transport públic viari i per tant el transport privat és el que acaba de completar la mobilitat en un àrea com la que tenim a la regió metropolitana, que som més de cinc milions de ciutadans que treballem, estudiem, que tenim relacions familiars en tot un àmbit molt concentrat i que necessitem més comunicacions. Si Barcelona i el Vallés estiguessin separat per un riu, quants ponts tindríem? Anem a qualsevol ciutat d’Europa separada per un riu i mirem quants ponts tenen: Paris, Londres, és igual. Aquí tenim tres passos i hi viuen gairebé tres milions de ciutadans i treballen dos milions més. Això és clarament insuficient. Les comunicacions són vitals per la competitivitat d’una societat.