El decret d'urgència 297/2011 de la Comissió Europea, que va entrar en vigor el 27 de març passat –calcat a la resposta d'emergència radiològica europea generada el 1986 després de Txernòbil-, augmenta els nivells límit de radioactivitat en l'alimentació per damunt dels que el propi Govern japonès ha admès. Per entendre'ns: si al Japó el valor límit de radioactivitat per als fongs és de 500 Bq/kg (becquerels per quilo) a Europa es més que dobla fins arribar als 1.250 Bq/ kg.

És com si els europeus li estiguéssim dient al món que som més fatxendes que ningú –o més idiotes- en permetre que allò que no es permès de vendre al Japó ens ho podem cruspir aquí. En el cas dels bolets –que ja circulen lliurement i sense cap control des d'Ucraïna-, o de qualssevol altres aliments provinents de les terres afectades per l'accident de Txernòbil, cal tenir molt en compte l'advertiment que ha fet Greenpeace quant al fet que el Govern ucraïnès ha decidit de deixar de fer anàlisis radioactives a la zona tocada, encara, per l'accident nuclear del 26 d'abril de 1986. Greenpeace, que fa anàlisis independents a diverses poblacions, ha trobat nivells de Cesi137 per damunt dels que són acceptables a Ucraïna en baies, bolets i llet.

Les inquietants dosis de radiació que està rebent la població pròxima a la central nuclear de Fukushima –que ben aviat obligarà el Govern nipó a augmentar-ne el radi d'exclusió-, o les ingents quantitats d'aigua radioactiva abocada als sòls i a l'oceà Pacífic –dosis per ara ínfimes a les nostres terres-, posen el dit a la nafra nuclear. El doctor Eduard Rodríguez Farré, en la jornada celebrada el passat dimecres al Col·legi d'Advocats de Barcelona, ho va dir ben clar: no es tracta si mort molta gent de forma immediata a causa de la radiació, sinó que qualsevol dosi, per petita que sigui –i pel fet que és acumulativa i pot alterar de forma immediata les nostres cèl·lules- pot ser mortal amb el temps, amb què el que és realment important és l'estudi de la incidència en l'augment de càncers entre la població, especialment entre els infants. "La severitat de la resposta de l'organisme humà és més important que la dosi rebuda", diu el doctor Rodríguez Farré, de la mateixa manera que la dosi total absorbida és més important que el període de temps amb què ha estat rebuda.

En el cas català, amb tres centrals nuclears –que acumulen incidències com qui col·lecciona cromos gore-, imposades pel complex militar-industrial de la dictadura, amb el posterior beneplàcit de la democràcia transfranquista, ens trobem que, pràcticament, no sabem res dels nivells de radiació que circulen pels nostres aires i les nostres aigües. Hi ha estudis (gairebé tan hermètics com el Sant Grial) que demostren que a l'aigua de l'Ebre conté triti, que és altament perillós per a la salut humana. Tanmateix, ningú no n'informa i les autoritats encarregades de fer-ho no saben/no contesten. Evidentment, seria un daltabaix econòmic considerable saber que, per exemple, l'arròs del Delta (també l'ecològic que s'hi cultiva), o els musclos, contenen triti provinent de les centrals nuclears d'Ascó.

El dret a la informació ambiental, reconegut a l'Estat espanyol, té a la lletra petita un seguit d'excepcions que fan gairebé impossible que els ciutadans puguem saber de quin mal hem de morir. El Govern autonòmic català té, per exemple, la gestió encomanada de mesurar la radioactivitat en diversos punts del nostre territori, però no vol fer-ne públiques les dades amb l'excusa que això depèn del Consejo de Seguridad Nuclear. Però caldria que s'adonés que la informació no mata, maten –de cop o a poc a poc- les radiacions que ens permetem el luxe de permetre. Un poble informat pot exigir, un poble ignorant –per força- queda sotmès a l'invisibilitat. Com la invisible radioactivitat.