Ara Més

És diumenge, però el meu despertador sonarà d’hora, molt d’hora. Però no m’importa. Avui em llevo amb l’indescriptible papalloneig a l’estómac, preludi d’un dia que s’albira històric. Barcelona celebra avui la consulta sobre la independència –un esdeveniment que la perspectiva del temps posarà en el lloc que li correspon– i jo, juntament amb alguns companys de la secció de Política, tinc el privilegi d’explicar a l’ARA les claus de la jornada. Es preveu intensa.

Durant les darreres setmanes he conegut desenes de voluntaris de Barcelona Decideix, he compartit minuts amb ells a peu de carrer, sense aixecar el cap de l’ordinador validant vots o bé sacrificant la vesprada en llargues reunions organitzatives. I he quedat corpresa, sobretot perquè, més enllà del modus operandi de la votació, he vist que encara hi ha gent inquieta que es mou, un actiu de valor incalculable que Barcelona hauria de preservar com un tresor. Jo no visc a la capital –i acostumo a predicar les meravelles del meu poble, Sant Celoni, arreu on vaig–, però me’n sento orgullosa d’ella. Davant d’un gran repte com mobilitzar a més d’1,4 milions de persones, hi ha hagut 7.000 voluntaris disposats a fer oïdes sordes als mals auguris i a deixar-se la pell per impulsar una iniciativa que, sens dubte, reforça la nostra democràcia.

Tots ells tancaran un cicle que va néixer a l’agosarat poble d’Arenys de Munt fa un any i mig i que també vaig tenir l’oportunitat de viure professionalment. Aleshores tot era nou, per la societat, pels organitzadors i pels periodistes. He vist l’evolució del moviment durant les seves quatre onades, els seus moments àlgids i les seves hores baixes. Però avui, a Barcelona, estarà més viu que mai.

Des de primera hora del matí pararé les oïdes i fixaré els ulls en molts racons de la ciutat. Tindré el dit enganxat a l’Iphone per tuitejar les anècdotes, les sensacions, l’ambient que es respira, els comentaris de la gent… Recorreré els punts més emblemàtics de votació, com la Rambla, el Fossar de les Moreres i la plaça de Sant Jaume, però també els col·legis electorals més curiosos, com una lampisteria, una administració de loteria o un bar de barri.

Presenciaré el vot dels polítics i seguiré amb neguit les dades de participació per poder-les publicar a la web de l’ARA abans que ningú. I, quan el sol caigui, cap a les vuit del vespre, hora en què les urnes deixaran de rebre vots, esperaré amb impaciència l’anunci dels resultats a la seu de la UGT, que estarà plena a vessar de mitjans de comunicació. I amb les dades en mà –que caldrà llegir més qualitativament que quantitativament– i un garbuix d’emocions, escriuré, a contrarellotge, la crònica de la jornada que podreu llegir demà. L’hora del tancament mana, així que ni tan sols tornaré a la redacció, escriuré des del sindicat amb un ordinador portàtil per no perdre’m ni un detall.

I aniré a dormir tard, molt tard, però amb una pila d’imatges irrepetibles que quedaran per sempre enregistrades a les meves ninetes. I pensaré en la senyora Leo, que va deixar arraconats els botons de la camisa per cosir de la seva filla per anar a recollir vot anticipat, i en la Sílvia, una infermera que treballa de nit que anava a la paradeta de Barcelona Decideix sense dormir, i en el Claudi, tan rigorós i eficient en la validació dels vots. I en tants altres que avui, per primera vegada en molts dies, espero que puguin anar a dormir amb el bon regust de la feina ben feta. S’ho mereixen.

Entrada publicada a El dia que m'espera el diumenge, 10/04/2011 a les 9:04.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.