Joan Palomés / foto: Ivan G. Costa
Tunísia ha estat el primer país àrab on es va iniciar una revolta que va enderrocar el dictador. Mesos després, com viu la gent el procés revolucionari?
Som en ple període de construcció de la democràcia. És una tasca immensa. Ara mateix, Tunísia està en mans dels ciutadans, que estan aixecant un nou país. Ja caigut el dictador, la primera gran batalla –que es va guanyar– va ser contra sectors que volien que se celebressin primer les eleccions presidencials. La gent va sortir de nou al carrer per evitar-ho, perquè el que es pretenia era mantenir les estructures corruptes de Ben Ali, que preservarien la dictadura. La segona batalla ha estat contra la pretensió de redactar una Constitució elaborada per «experts» i no per un Parlament escollit pel poble. No podem permetre que la primera Constitució democràtica de Tunísia es confeccioni d’esquena a la gent, sense la participació popular, que ha estat la protagonista de la revolta. Hem lluitat perquè una Assemblea Constituent redacti una nova Constitució i aquesta serà la nostra victòria al mes de juliol.

On es troben les principals resistències d’aquest procés de canvis?
La gent ha sortit al carrer i ha estat capaç de fer fora el primer ministre, Mohamed Ghannouchi, i el Govern sencer quan s’ha vist que el que volien era preservar el vell ordre. Ens vam aixecar per unes reivindicacions, que són les mateixes avui. L’especificitat de la revolució tunisiana és que no és una revolució negociada. No hi ha d’haver pactes ni martingales. Negociar amb qui? Amb la màfia de Ben Ali? A més, no ha estat una revolució dirigida per un partit, per una avantguarda. Aquest procés democràtic que hem engegat no ha de reconciliar-se amb ningú. Amb les 200 famílies corruptes que han escanyat el país? Aquí no hem viscut una guerra civil com a Espanya, per exemple. Han vingut analistes estrangers que ens han parlat de models establerts, però el model de Tunísia és únic. Nosaltres no hem de seguir cap model de transició. Estem construint el nostre propi camí.

Cal fer una reforma absoluta de l’Estat, doncs?
Quan es talla el cap a la bèstia, encara queda el cos. Hi ha membres del règim de Ben Ali a l’Administració, als mitjans de comunicació, al món econòmic i financer, a la justícia, als aparells de l’Estat. Són a tot arreu. La reforma de la justícia ha de ser absoluta a Tunísia, perquè sempre ha funcionat fortament supeditada a l’Executiu i cal una justícia autònoma i independent. I, òbviament, la neteja del Ministeri de l’Interior ha de ser absoluta. El Reagrupament Constitucional Democràtic (RCD), el partit del dictador, s’ha dissolt i això ha estat una gran victòria, però de la mateixa manera molts antics membres de l’RCD han anat introduint-se en els nous partits i són gent veritablement perillosa, còmplices de les matances i de la corrupció.

I el paper dels partits polítics?
Alguns partits de recent creació o el mateix partit històric de l’oposició, el Partit Demòcrata Progressista (PDP), no volien el desmantellament del partit oficial, l’RCD, perquè esperaven formar una gran aliança, utilitzant els clàssics esquemes de la partitocràcia. Ha estat sospitós el creixement d’alguns partits, que abans només tenien 2.000 militants, i de la nit al dia, presentaven una nòmina de 10.000 militants. Aquesta és la por dels moviments socials... També al poderós partit islamista Ennahda s’han refugiat antics partidaris de Ben Ali. D’altra banda, no hem de permetre que els grans partits com Ennahda i el PDP reconstituït copin els escons del nou Parlament i actuïn com un lobby, perquè els partits polítics encara es mouen amb els esquemes antics d’ocupar quotes de poder i això és un perill per a la naixent democràcia tunisiana.

I com es pot evitar això?
Es tracta d’instituir unes normes de joc del procés electoral justes: cal organitzar un escrutini que no beneficiï els grans partits i en què tinguin les mateixes oportunitats els petits partits, els partits independents, els moviments cívics... L’Assemblea Constituent, el nou Parlament, doncs, ha de ser un reflex real del que demana la societat.
El segon pas és crear un compte únic i transparent per regular el finançament dels partits. Cal transparència en el finançament i cal saber d’on vénen i a on van els cèntims.
També és imprescindible la creació d’òrgans independents i autònoms (la Comissió Electoral Nacional i la Comissió Electoral Regional) que controlin el procés electoral, perquè a hores d’ara és impensable que l’Administració pugui preservar aquest procés. Els tunisians recorden molt bé aquelles eleccions amb victòries del 99% de Ben Ali. Durant el període revolucionari han existit els Comitès de Protecció de la Revolució, que durant les revoltes han solucionat els problemes d’higiene, els problemes de la ciutat, de seguretat, de sanitat, d’organització... i podrien ser aquests membres d’aquests comitès els qui podrien formar part del comitès electorals, perquè són oberts i ja tenen una experiència organitzativa.

Es parla molt dels Germans Musulmans i dels partits islamistes...
A Tunísia els Germans Musulmans tenen un pes electoral d’un 20%. No es poden ignorar. Ells també formen part d’aquest moviment emergent que ha escombrat la dictadura. Però nosaltres, els laics, no els temem. En algunes ocasions, des d’Europa s’ha sobredimensionat aquest fenomen. Els Germans Musulmans a Tunísia no són altra cosa que la Democràcia Cristiana a Europa. Ennahda accepta plenament el joc democràtic i la laïcitat. Altra cosa són els salafistes, que proposen un retorn al califat i totes aquestes coses, però són grupuscles molt minoritaris. Ennahda ja ha declarat que segueix el model turc, tot i que el model turc és millorable. No oblidem que els militars turcs estan enfrontats amb els islamistes.

Ha nascut el model tunisià de revolució?
La revolució tunisiana ha demostrat que és possible enderrocar els dictadors i els sàtrapes sense armes, sense violència, pacíficament, sense disparar una sola bala. Els altres països àrabs han dit: si és possible a Tunísia, és possible a casa nostra. Un poble que s’ha aixecat sense armes per derrocar el dictador.

Quina anàlisi feu de l’extensió de les revoltes arreu de la regió?
Cal destacar el que està passant a Bahrain, perque ningú no en parla. L’Aràbia Saudita està exercint un paper intervencionista i criminal a Bahrain. Estan cometent autèntiques atrocitats. Han entrat als hospitals i han rematat els ferits de la insurgència i Occident està mirant cap a un altre cantó. Fins i tot, s’ha arribat a disparar contra els voluntaris de l’ONG Metges del Món. D’això, no se’n parla als mitjans de comunicació. I s’ha d’aclarir que no és una guerra confessional. Totes aquests dictadures salafistes tenen por del que està passant a Bahrain, perquè es podria estendre pel Golf.

Podrien arribar fins a Israel aquests vents de canvi?
Potser que ja hi han arribat... Tots els àrabs portem Palestina en el cor i els nostres dictadors i sàtrapes són tan culpables com Israel del patiment del poble palestí. Estem orgullosos que els joves palestins s’hagin fixat en el model pacífic tunisià. Recentment, el passat 12 de març, una convocatòria cívica de palestins a través de Facebook pretenia fer una marxa pacífica sobre Israel partint de Cisjordània, de Gaza, de Jordània... i va arribar a aplegar més de 250.000 adherits. L’objectiu era, simplement, marxar sobre Israel sense armes, sense violència. I quina resposta ha estat la de Facebook? Doncs dissoldre aquest grup. Tancar la pàgina. Tanmateix, els vents del canvi acabaran amb el sionisme, el càncer de l’Orient Mitjà.