Pera què un impost pugui ser aplicat ha de tenir diversos principis, primer no extenuar fiscalment a qui el paga (és a dir no empobrits), que mantingui un cert equilibri en les rendes, és a dir que si algú ha guanyat 10.000 i un altre ha guanyat 8.000 per pagar impostos no passi massa que acabi amb menys renda disponible el primer que el segon (és impossible que sigui perfecte) i que sigui en el sentit rawlià "just".
L'argument que la Generalitat i una part no menor de la societat indiquen que això últim no ho fa, que és "injust". L'impost de successions no empobreix a ningú, quan un familiar et llega una herència de 1.000.000 i has de pagar un tant per cent per ella no t'està llegant deutes sinó capital o béns per un valor capital que pots vendre o hipotecar per pagar aquest impost, però en definitiva acabes guanyant moltíssim més amb o sense impost. Tampoc modifica l'"escalafó d'ingressos", si jo hereto 50.000 € i una persona 1.500.000 € és evident que per molt alt que sigui l'impost no acabaré més ric jo que el segon.
El tema fort d'aquest impost és el de "la seva injustícia". Les dues postures que poden assumir són de qui l'ha de pagar, que percep com injust el pagar per uns béns que els seus pares ja han pagat per ells, i el que no els pagarà mai perquè el seu nivell de renda és tan baix que no llegarà mai 1.000.000 de € als seus hereus.
Cap de les dues opcions és neutra des d'un anàlisi rawlià del que és just. Per Rawls hauríem d'assumir la visió de que no sabem que actor en la societat podem tenir i així analitzar si és just o no. Això intentaré.
Des d'aquest punt de vista cal començar a analitzar. Un dels problemes que té la societat (i per tant milions d'individus) és que l'ascensor social
funciona a empentes i rodolons. La probabilitat que el fill d'algú ric sigui ric és molt alta i la probabilitat que el fill d'algú de classe treballadora no arribi a ric és també molt alta.
Excepte a Suècia, l'origen familiar és un factor important per predir la renda futura dels fills en la seva etapa adulta.
Excepte algunes visions racionalment poc sostenibles ,la major part de persones creiem que "l'origen familiar" és una qüestió aleatòria i la societat ha d'intentar equilibrar perquè tots tinguem oportunitats més o menys dignes. Als estats moderns això es fa mitjançant l'estat del benestar. L'estat del benestar ens protegeix del fet que si els nostres pares són pobres poder tenir una educació (i per tant aspirar a un ofici més lucratiu o tenir capacitat cognitiva per iniciar el nostre projecte personal) o que si patim una malaltia greu puguem tenir assistència sanitària.
Una de les formes que té l'estat de redistribuir i ajudar a que la desigualtat d'origen no sigui una xacra en el futur de tots és a través de la fiscalitat, que paguem entre tots, i aquesta es transforma en serveis que garanteixen uns mínims per a tots.
Bé, és just apel.lar que el 6% de la població més rica aporti de l'ordre del 4-5% dels ingressos que té quan hereva? Estem parlant de la gent que hereta 1.000.000 d'euros o més. És a dir, aquells als que l'origen familiar els ha permès de partida a assolir una posició molt més còmoda que a d'altres (o han tingut més oportunitats per això). Per tant són els que han de fer un esforç més gran en ajudar als que no tenen les mateixes oportunitats tinguin aquests mínims garantits que cada societat considera.
I aquests mínims on estan?
Dependrà a qui ens volem semblar, si el nostre model d'estat solidari és Bostwana tindrem un objectiu, si el nostre model és més semblant a la d'Europa occidental el mínim és un altre. No m'atreveixo a fer l'exercici rawlià de poder definir quin és l'òptim de la nostra societat, però en canvi sí que puc comparar la nostra societat amb les del seu entorn immediat.
Espanya i Catalunya són dels llocs de la UE-15 amb una fiscalitat més baixa i un dels llocs on menys recursos destinem a serveis socials (educació, sanitat, aquestes coses que ajuden a garantir aquests mínims). A la UE-15 la mitjana d'inversió és del 27% del PIB, nosaltres tot just gastem el 17,5%. No és només pel "dèficit fiscal" que ens venen els nacionalistes, sinó bàsicament en què no assumim els reptes públics que a altres països sí. La nostra renda mitjana és un 110% la dels països de la UE15, però en canvi gastem en l'estat del benestar un 70% del que es gasta de mitjana en els països de la UE, on és realment la solidaritat aquí?
A Catalunya som poc solidaris (un 30% menys) que a la UE-15, en canvi som un poc més rics (un 10% més). I bàsicament d'aquesta manca de solidaritat es veuen perjudicats els ciutadans de renda més baixa i els que menys són solidaris són els ciutadans de rendes més altes.
Per tant, si l'ascensor social no funciona bé,
som un país molt poc solidari entre classes econòmiques -per favor, que no s'apeli a la "justícia o injustícia". Aportar amb un 4% del que hereves quan ja t'has beneficiat prèviament (els recursos familiars t'han permès millor educació, millor accés a serveis sanitaris, millors oportunitats laborals, etc ..) per ajudar a altres a tenir un mínim d'oportunitats no és només una cosa "justa" sinó que en una societat realment MOLT insolidària com la nostra és un mínim molt mínim.
