De desorientacions
Compulsió crònica
Anna Maria Villalonga
13/04/2011
20:36
Només sóc una nena que ha après a fer veure que és adulta
(M. Cunningham)
Estic desorientada. Ja em perdonareu, però no puc dir una altra cosa. I com que acostumo a ser sincera en tot allò que escric, ara em veig obligada a admetre aquest fet. No entenc res (o quasi res) de tot el que m’envolta.
D’entrada, avui he experimentat la sensació de ment en blanc (molt estranya en mi) a l’hora d’enfrontar-me amb la pantalla de l’ordinador. De què els parlo als lectors de “Compulsió crònica”? Que els hi puc explicar, si ni jo mateixa sé com enfrontar el nostre món: tanta informació, tanta disbauxa, tant despropòsit, tanta contradicció?
I aleshores he pensat que, qui més qui menys, es pot trobar com jo, i que no seria tan forassenyat que en parléssim plegats.
La globalització ens té atrapats com a mosques en una xarxa d’informació (i de desinformació) absolutament esfereïdora. És con un torrent que no ens deixa respirar i que ens arrossega fent remolins concèntrics, cada cop més profunds, que ens engoleixen. Les notícies de l’altra punta del planeta ens arriben quasi a l’instant. Els mitjans de comunicació i especialment el gran invent, Internet, ens mantenen constantment al dia. Les xarxes socials, per acabar-ho d’adobar, ho traslladen absolutament tot –articles de diari, reportatges filmats, opinions dels entesos (i dels que es pensen que ho són)– al bell mig de les nostres llars. Res no s’escapa (o això sembla) al control generalitzat.
I, tanmateix, és aleshores quan em sento desbordada, sorpresa, desconcertada, dolguda, emprenyada.
Desbordada per l’allau d’esdeveniments terribles que assolen la Terra. Alguns, naturals. D’altres, creats per l’home. I, per a postres, uns tercers que la intervenció humana mediatitza i empitjora. Podem llegir: terratrèmol i tsunami al Japó. I podem afegir: desastre nuclear.
Sorpresa per la incapacitat de l’ésser humà de posar-se d’acord en allò que l’afecta de manera tan absolutament I indiscutiblement directa. Podem llegir: contaminació ambiental, desglaç dels casquets polars, desaparició d’espècies, pujada del nivell del mar. En una paraula, escalfament global, desastre ecològic. Malbaratament i aniquilació del nostre bé més preuat, el lloc on vivim.
Desconcertada (ja he dit a la citació que sóc una nena que fa veure que és adulta; per tant, no us ha d’estranyar el meu desconcert) per la inamovible actitud dels que manen davant de tants problemes enormes i evidents. Podem llegir: milions de persones que passen fam, milions de gent malalta, racisme generalitzat, països amb pena de mort, crueltat amb les dones i els nens, proliferació de les guerres, fabricació d’armes, manteniment de les desigualtats socials i culturals, maltractament dels animals, etc. etc.
Dolguda pel convenciment de la impossibilitat imminent d’arreglar res. Podem llegir: els diners tot ho dominen. Són els responsables de l’empitjorament de la vida al món i de la crisi terrible que estem patint. Una crisi que, com sempre, només afecta als més desafavorits. Dol molt veure que hi ha tanta gent anònima que lluita, que s’esforça a fer coses, a col•laborar, i que tot cau en un forat sense fons que mai no es tanca. Dol molt veure que la majoria de nosaltres no pintem res.
Emprenyada. Sí. Emprenyada amb mi mateixa i amb la meva espècie, la més evolucionada i la més mentidera, hipòcrita, cruel, incapaç i fosca. L’única que sent complaença en el patiment dels seus iguals. L’única que gaudeix amb la misèria dels altres. L’única que no té inconvenient en autoaniquilar-se.
I ara em preguntareu, pacients lectors, què té a veure tot això amb una columna suposadament de cultura?
Doncs res. I tot. La columnista se sent avui així, perquè quan engega la tele o posa en marxa el facebook la informació l’aclapara i la venç. Perquè la columnista és humana en el millor sentit de la paraula, humana bona, i encara pensa que tal vegada la formació, l’educació i la cultura (que ingènua, però recordeu que és una nena) són les úniques propostes (sempre i quan siguin honestes) que ens poden salvar.
I perquè, perdoneu-me la broma fàcil, la columnista ja està tipa de contemporitzar. No hi ha un pam de net. I algú ho havia de dir.
