El català emprenyat és un ésser viu en plena evolució. Primer, ens vam emprenyar pel deplorable servei de Rodalies (Renfe encara ens ho recorda de tant en tant). Després, pel deficient subministrament elèctric (apagades i nevades vàries). Hi havia qui s’emprenyava per pagar més peatges que enlloc d’Espanya, o més impostos que cap altra comunitat, a canvi de menys serveis. Avui ens adonem que hem pujat un esglaó en l’escala evolutiva: el malalt emprenyat. Aquesta subespècie neix de la irritació provocada per la retallada en salut pública, que ja no podem pagar, segons sembla. Hospitals en peu de guerra, metges empipats, malalts emprenyats... El govern de Mas s’ha ficat en un bon jardí. I, francament, s’ho podria haver estalviat. Ja teníem prou motius per emprenyar-nos com per afegir-ne de nous. Es veia venir que això d’estalviar en metges li portaria més d’un maldecap, per molt que el nou conseller del ram vingués avalat per la seva gestió al capdavant de la xarxa d’hospitals. Tanmateix, passar la pilota de la tisorada als professionals dels centres sense definir un programa de viabilitat del sistema i pretendre que a sobre t’aplaudeixin és massa. Perquè retallar a Salut no és el mateix que fer-ho a Obres Públiques o a Cultura. Si no es fa una carretera o no hi ha diners per a un teatre, no n’hi ha i punt. Ja es faran quan hi torni a haver. Però tancar plantes, quiròfans i llits és una altra història. Qui li diu a un malalt del cor que no hi ha diners per operar-lo i que provi l’any que vé, a veure si hi ha sort? O al que espera un trasplantament, que se n’oblidi, que surt massa car? Català i malalt, doblement emprenyat.
