En la dècada dels 80 d'escenaris estàvem més aviat escassos, els Ajuntaments, els Governs autonòmics, el propi Govern central van ser sensibles a tant artista demandant de territoris per a la creació: un petit auditori per aquí, un gran Palau de l'Arts per allà, un edifici singular en el nord, una sala de concert pel Sud.
En trenta anys aquesta supra nació de les cultures té una dotació esplèndida, però si en ocasions tants recintes coberts no satisfan la demanda, voilà, obrim com a plataforma multiusos: el Bernabeu o el Camp Nou, Las Ventas o La Cartuja, per metres disponibles per a la cultura singular o popular que no quedi.
Miguel Ríos, U2, The Rolling Stones, Serrat, Víctor Manuel o el mateix Raimon ara si tenen escenaris per cantar a cau d'orella –a pèl o amplificat- a centenars o milers de ciutadans desitjosos de donar-se una dutxa de cultura en viu.
A Astúries, sense anar molt lluny, disposem, en successives onades de governs regionals i municipals, de la següent alineació: Teatre Palacio Valdés i Auditori del Niemeyer a Avilés; Teatre Jovellanos i Laboral a Gijón; Teatres Campoamor i Filharmònica, més Auditori Príncep Felipe i Palacio de Congressos "Calatrava" a Oviedo, la suma segueix per Siero, Mieres, Langreo, amb, almenys, un teatre o auditori en cada vila.
Per descomptat que els Palaus d'Esports i Poliesportius estan també disponibles per al rock, el pop, el rap o els baptismes col·lectius. Ara que el macro auditori d'Internet obre –gratis total a Espanya- les 24 hores de cada dia, es necessita molt talent per programar, ocupar, tantes butaques reals –no virtuals- amb espectadors amb un forat així de gran en la butxaca. La cultura va ser gratuïta massa temps, ¿ara qui pot cobrar entrada?
