El primer dels clàssics finalitza en taules...
El primer clàssic acaba en empat. Encara queden tres per dilucidar. El destí ha volgut que en 18 dies ambdós equips s’enfrontin 4 vegades: lliga, final de Copa i semifinals de Champions. Tot un calendari de passió intensa.
El Barça dóna una important passa cap el títol. El punt aconseguit al Bernabéu no fa justícia al que ha passat al damunt del terreny de joc. La desafortunada decisió de Muñiz Fernández de no assenyalar un claríssim penalti sobre Villa influeix en el resultat final del partit.
De tota manera, el Barça arrenca un punt d’or que fa que al Madrid se li allunyi lliga. D’altra banda, serveix per donar un cop d’efecte de cara al partit de la final de Copa, ja que el Madrid surt tocat anímicament en veure que la lliga és clarament de color blaugrana.
L’equip de Pep ha dominat l’encontre en tot moment. A diferència del Madrid, el Barça és un equip que se sap de memòria els esquemes de joc que s’han d’aplicar en cada moment. En canvi, el Madrid ha jugat a l’estil Mourinho. Tancat al darrere, tot esperant agafar a la contra els blaugranes, als quals els blancs només podien aturar amb entrades al límit. Certament, ha estat la confrontació de dues maneres ben diferents d’entendre el futbol. Lirisme futbolístic barcelonista versus pilotada llarga merengue.
Partit darrere partit els de Pep han demostrat que el brillant estil de joc que despleguen, no és fruit de la genialitat de les seves individualitats. És la suma de diversos factors: treball en equip, esforç solidari... Valors que Guardiola ha inculcat als seus jugadors. Però, sens dubte, el més destacable és que Guardiola creu en el seu projecte esportiu. Se’l creu i diposita confiança en tots els components de la plantilla.
Sens dubte, la notícia del partit l’ha protagonitzada la tornada imprevista del Gran Capità. S’havia especulat a la premsa de la caverna que Puyol no estava tan malament com es deia. La realitat ha demostrat que no era així. Puyi, tot cor, no s’ha volgut perdre el primer clàssic. Ha arriscat i s’ha tornat a trencar. La primera avaluació de la lesió fa pensar que estarà tres setmanes més fora dels terrenys de joc.
Quan el Barça tenia més controlat el partit, el Madrid ha empatat mitjançant un altre penalti assenyalat per Muñiz. La jugada en què l’àrbitre ha indicat la pena màxima d’Alves sobre Marcelo és molt més que dubtosa.
En definitiva, avui hem tornat a veure dos models ben diferents d’entendre el futbol i d’entendre la vida. D’un cantó, les senyes d’identitat d’un entrenador que fa de cada partit una peça lírica. D’un altre, l’estil que Mourinho aplica tant als partits com a les sales de premsa. Recordem l’última “mourinhada” d’ahir en comparèixer a la roda de premsa i restar calladet al costat de Karanka.
És ben clar que per al portuguès la vida és pur teatre.
