En una reunió d’uns creatius publicitaris amb els seus clients, es debatia sobre una idea, sobre el dibuix d’un cavall. Cada un dels assistents hi trobava alguna petita pega i les opinions parcials es van anar incorporant paulatinament, fins que tothom va quedar satisfet perquè havia vist recollida la seva aportació. El resultat ja no era un cavall, sinó un dromedari, encara que l’única cosa que tots tenien clara en començar és que volien un cavall. En resum, el resultat va ser un fracàs col·lectiu i demostra que el consens de vegades resta en lloc de sumar.

No he sabut trobar els autors de la paràbola del dromedari, perquè li són atribuïdes diverses paternitats. D’aquesta petita història, n’ha quedat un aforisme del món de la comunicació comparable a una de les ‘greguerías’ de Ramón Gómez de la Serna: Un dromedari és un cavall que ha passat per una comissió.

L’any 2010 es va fer una consulta sobre la reforma de la Diagonal, envoltada de moltes polèmiques, amb una participació molt baixa, que va representar la gran derrota del mandat per a Jordi Hereu. El resultat, més enllà dels perjudicis polítics per al govern municipal, és sobretot el perjudici general sobre la població de Barcelona, perquè la reforma de la Diagonal és necessària, tal com van apuntar en el seu dia tots i cada un dels tècnics en mobilitat de Barcelona, que passen per ser els millors del món.

Els socialistes, que van ser els principals perjudicats polítics del fracàs de la consulta, diuen que el tema de la Diagonal ara no toca, perquè la ciutadania s’hi ha pronunciat amb prou contundència, i CiU proposa fer una prova de reforma des de Francesc Macià fins al Passeig de Gràcia.

No estic d’acord ni amb els uns ni amb els altres. Crec que la Diagonal sí que toca, no sé si amb tramvia o amb un altre tipus de mitjà de transport públic, com va tocar en el seu dia modificar el carrer Aragó, l’avinguda Gaudí, la Rambla del Raval, el Moll de la Fusta, la Meridiana o el Passeig de Gràcia. Pel que fa a la proposta de CiU, demostra una vegada més la incapacitat del seu líder barceloní i que no té a l’abast algú que hi entengui una mica perquè li doni consells.

Jo em pregunto a què s’ha dedicat Trias en els vuit anys d’oposició. Els hauria pogut aprofitar per estudiar i saber de què parla. Cada vegada que obre la boca demostra fins a quin punt anteposa el populisme al realisme o, pitjor encara, que no sap de què va. En el cas del Bicing, proposa utilitzar les estacions per posar-hi punts de càrrega de motos elèctriques, sense preocupar-se de saber si és tècnicament i econòmicament viable. Un ciutadà qualsevol pot informar-se que les estacions de Bicing comparteixen escomesa elèctrica amb els semàfors i que l’enllumenat i la potència no és suficient per tenir-hi connectades les motos. S’ha plantejat Trias el temps i el cost de modificar les escomeses i reformar les estacions, a més del perjudici que comportaria la seva idea a les ja prou saturades estacions del Bicing?

En el cas de la Diagonal, s’ha plantejat com afecten a la mobilitat de la ciutat les seves propostes de reforma parcial de la Diagonal? I fer passar el tramvia per l’Eixample, com proposa? Per quin carrer de l’Eixample? Barcelona és massa important en si mateixa i per a la resta de Catalunya per jugar a fer d’aprenent de bruixot. Puc entendre que un candidat novell fiqui la pota. Però un senyor tan summament veterà com Trias no és normal que es dediqui a escriure un dia sí i un dia també una nova pàgina de l’antologia del disbarat.

Encara no ha començat la campanya i ja l’ha vessada parlant de les finances municipals, de la Sagrera, del trànsit… no ha estat capaç de dir-ne ni una que no sigui un disbarat. Barcelona potser és un cavall, o una mula, o un burro: que cadascú proposi, que els altres triarem. El que no pot ser és voler-ne fer un dromedari o un elefant a base d’anar sumant propostes absurdes i contradictòries que només poden provocar una trencadissa.