RAMON SOLSONA. GUANYADOR DEL PREMI SANT JORDI 2010
"L’escriptor no és només el que explica una història, sinó que crea tot un món"
20/04/2011
14:07
Mònica Puntí Brun.- Ramon Solsona (Barcelona, 1950) és llicenciat en Filologia Romànica Hispànica a la Universitat de Barcelona. Durant vint anys exerceix com a professor de secundària. Des de 1992, però, es dedica professionalment a la literatura. Ha col•laborat assíduament als mitjans de comunicació. Actualment participa al programa de ràdio El món a Rac 1, fent l’espai “La paraula del dia”. L’última novel·la que ha publicat és L’home de la maleta, guanyadora del Premi Sant Jordi 2010.
-- Com seria un dia a la vida professional de Ramon Solsona?
-- Jo estic molt condicionat per l’espai de ràdio que tinc cada dia que és “La paraula del dia” a RAC 1. Són 5 o 10 minuts de ràdio, però em comporta moltes hores perquè m’ho preparo com si fos una conferència. Per tant, he de buscar informació per aportar i mirar que sigui amè. Després faig les diferents col•laboracions amb premsa a l’Avui i a La Vanguardia i, a més, estic estudiant alemany. Si tinc temps, faig alguna cosa de creació literària, però normalment això ho faig quan tinc més temps, per tal de tenir més energia mental. Entremig sempre van sorgint coses.
-- Ets bastant polivalent i has fet guionatge en sèries com ara Agència de viatges (1993) i Estació d’enllaç (1996). Et veus tornant a fer guions?
-- Sí, per què no. El que passa que en aquests moments no és on tinc el cap més posat. Estic més posat en la divulgació del llenguatge i, per tant, o una cosa o l’altra. Fer guions per televisió forma part, una mica, de la feina de l’escriptor d’avui en dia. Ho havia fet molts anys i si convé ho tornaria a fer.
-- Com comentes, ara estàs immers en la divulgació del llenguatge. Hi tens certa tirada en la divulgació ja que havies estat professor de secundària.
-- Sí, segurament em ve d’aquí. Això, però, vaig trigar una mica en descobrir-ho. Penso que està vinculat tant a la meva vocació docent, perquè m’agrada explicar-me, ser pedagògic i entendre les coses, però també perquè la feina de l’escriptor és estar empaitant les paraules tot el dia. Les dues coses expliquen aquesta dedicació a la divulgació del llenguatge.
-- Amb aquesta novel•la L’home de la maleta, has donat força feina als correctors perquè utilitzes un llenguatge català molt quotidià.
-- Sí, segurament. Crec que la correctora que es va mirar la novel•la, primer es va espantar una mica, però després parlant amb ella ho va entendre. L’ús del llenguatge quotidià no és una postura gratuïta, sinó que és del tot justificada. La correctora ho va entendre tant que, fins i tot, em va arribar a suggerir alguna incorrecció. Això no és habitual.
-- Com vas trobar aquest llenguatge?
-- Jo buscava un llenguatge viu i expressiu, especialment el que jo he conegut dels meus pares, els meus avis i el meu entorn. Del meu barri, de Gràcia, de Barcelona. És un llenguatge encara molt viu en generacions més grans. Són una franja d’edat que pràcticament no va tenir escolarització en català i que va tenir molt poca o gens de televisió, ràdio i premsa en català, però que tenien un llenguatge molt influït per un entorn castellà. Era un llenguatge molt contaminat. Paral•lelament era una llengua rica, genuïna, expressiva i plena d’una fraseologia pròpia del català. Són tresors lingüístics, enciclopèdies del català.
-- Tant amb aquesta novel•la com amb novel•les anteriors et posen l’etiqueta de ser costumista. T’hi sents còmode amb aquesta etiqueta?
-- Amb etiquetes cap. Tots tenim tendència a posar-ne, però no ens agrada que ens en posin. M’és igual. Quan vaig escriure el llibre de relats Cementiri de butxaca, algunes de les històries de quotidianes no en tenen res, o a la novel•la Línia blava hi havia bastant excepcionalitat. No m’importa gens. A mi el que m’interessa és crear bones històries i bons personatges.
-- En aquesta novel•la hi ha un personatge molt definit, el protagonista, i una sèrie de personatges més secundaris.
-- Sí, és així. L’escriptor no és només el que explica una història, sinó que crea tot un món. En aquest cas, hi ha un personatge principal que ho explica tot en primera persona. Volia que fos un personatge atractiu, encara que ell es defineix com un qualsevol, que fa un elogi de la rutina, però literàriament havia de ser atractiu. A través d’ell hi ha dos grups de personatges, l’un és la família i l’altre els amics que pràcticament són una família paral•lela. Aquests altres personatges estan descrits per ell, per tant, et fas una idea sempre des del seu punt de vista.
-- Un dels objectius de la novel•la era parlar dels models de família.
-- Sí. M’interessava que fos un personatge amb dèficits familiars, amb necessitats familiars perquè s’ha quedat sol. No vol estar sol. Es fa la idea i la il•lusió d’anar un mes a casa de cada una de les seves filles. Això és molt postís. Tal com ho fa ell ja es veu que hi haurà problemes. Té tres filles, cada una d’elles té una manera de fer pròpia, diferent de les altres. Pot representar, cada una d’elles, un model de família, però clar que n’hi ha molts més, hi ha tants models com famílies reals. El que no entén és que tot hagi canviat tant que no trobi el que realment busca i és que estiguin per ell. Aquesta incomprensió respecte el model de família, volia tractar-lo no per a treure’n cap conclusió, sinó per mostrar la situació. Ell es troba desbordat per la família.
-- Un altre dels trets que va sortint a les teves novel•les és el pas del temps. Per què aquest tema?
-- És un tema que em surt. M’agrada tractar el pas del temps com a misteri. No tant com a tragèdia, sinó perquè no sabem què passarà d’aquí a un temps, ni què serà de nosaltres, ni de les persones del nostre entorn, ni cap on anirà el món. Són coses que les portes dins i en aquesta novel•la hi és.
-- Quan escrius, sols tenir bastant en compte l’estructura de la novel•la, és així?
-- Sí, m’agrada buscar una estructura adequada a cada novel•la. Treballo bastant l’estructura, l’estratègia narrativa i el to. Sempre m’ho plantejo en funció de la història que vull explicar. Penso en la millor manera d’explicar la història que tinc entre mans. Per exemple, ja fa temps que tinc una novel•la pensada al cap, però només sé la història i l’àmbit. Sé coses i cada vegada en sé més, però sóc incapaç d’escriure una sola línia si no tinc resoltes totes aquestes qüestions.
-- En aquesta novel•la has incorporat molt la música. Com ho vas fer?
-- Sí, exactament. Volia que la música hi fos incorporada, perquè el personatge principal era músic d’una època molt concreta. En aquesta època, hi havia una música popular que era de mambos, boleros i txa-txa-txa. Era un músic de sales de ball, festes majors, envelats, de cabarets... La música ha anat evolucionat i ell ha començat a quedar-se enrere. Per ell té un significat, però, a més, la música té una dimensió col•lectiva. No hi ha societat sense música. Tothom necessita música i té la música de la seva vida. Aquesta dimensió col•lectiva la volia remarcar i, per això, la música està incorporada. Hi ha moments en la novel•la que hi ha lletres de cançons que li serveixen tant pel protagonista per expressar els seus sentiments com perquè connecten amb sentiments col•lectius.
-- En la novel•la hi ha un equilibri entre la ironia i el sarcasme i un punt de tristesa. Com es troba aquest equilibri?
-- La veritat és que no ho sé massa. En cap moment volia que el personatge fos tràgic. Algunes de les coses que li passen són profundes, però no volia que li dominés un to de dramatisme. Hi ha una mica de tot. És una persona que rondina, va a la seva, té una certa alegria de viure, té ironia a l’hora d’explicar, té sentiments... Volia que tingués una mica de tot, que, de fet, és com som tots. Tenim moments d’alegria, d’altres de tristesa.
Textos i fotos: Mònica Puntí Brun
