No m'agrada gens la imatge física que té el Rei d'Espanya en l'actualitat. Se'l veu feixuc en la forma de caminar i espès en el parlar. La visita de l'Emir de Qatar ha posat en evidència pública aquests detalls, que la premsa de Madrid ha destacat en les seves informacions després del sopar de gala ofert a tan esperat hoste. Fa unes setmanes, en un canal privat, el germanastre del difunt pare del monarca es va referir, en parlar del seu avi Alfonso XII, a la salut del seu nebot, gairebé exigint l'abdicació en el Príncep d'Astúries i, sobretot, que es parlés clar sobre l'assumpte, la qual cosa em va deixar absolutament perplex, ja que, encara que el personatge sigui una mica pintoresc, la informació familiar la sol tenir molt pre la mà, malgrat que a la Zarzuela no li donen moltes facilitats informatives. La veritat és que alguna cosa no sona bé en aquesta música celestial que ens solen transmetre des de palau o des de l'hospital on el van operar d'un tumor en els pulmons. Ja sabem que l'edat del Cap de l'Estat es presta a xacres vàries, però aquesta malaptesa seva, tan involuntària com indesitjada, ens fa pensar que alguna cosa passa i que hem d'estar serenament preocupats. El nostre Rei és un ésser humà com qualsevol de nosaltres i no hi ha res que justifiqui un dolorós sacrifici en nom del deure, si és que això que suposem està passant. Els qui l'envolten han de fer-li-ho comprendre, si s'entossudeix en no deixar-se "borbonejar". En tot cas, ja no vivim en temps passats, on els monarques regnaven fins al dia de la seva mort. A mi, encara que pensi en clau republicana, m'agradaria que Don Juan Carlos arribés a ser centenari en edat, però, sobretot, un home feliç, perquè, sincerament, crec que s'ho mereix.
Manuel Fernando González
Editor i director
www.pressdigital.es
www.catalunyapress.cat
