Veure Isidre Molas votar amb els seus companys de l'Entesa la moció que ells mateixos havien presentat en el Senat, que insta el Govern de l'Estat a pagar a la Generalitat el que li deu, ha tingut un sabor agredolç. En primer lloc, perquè es compleixi el promès per Zapatero en l'assumpte del finançament per a Catalunya, i en segon, per fer-ho contra els seus companys del PSOE, amb l'alegria indissimulada de les bancades populars, que van donar suport amb els seus vots, per diferent raó que es sobreentén, a la iniciativa dels senadors catalans. No hi ha cap dubte que al president del PSC li feia mal l'ànima en haver de votar en aquestes circumstàncies, però la veritat és que, com li va dir una vegada Montilla a Zapatero, "nosaltres t’estimem molt, José Luis, però més estimem a Catalunya". Si la ministra Salgado i Carlos Ocaña no prenen nota del que ha passat a la Cambra Alta, la previsible escenificació al Congrés dels Diputats d'aquesta mateixa votació seria demolidora per als socialistes espanyols, especialment per als candidats a les primàries en els pròxims mesos. La serietat que el PSC va aportar al Tripartit, segurament, no és el moment per ressaltar-la, perquè els temps convergents són uns altres, però vindrà un dia en que s'haurà de reconèixer que el fet en Finances, Sanitat o Ensenyament, per exemple, mereix un punt i a part en el totum revolutum amb què se'ns ha presentat en campanya electoral la tasca realitzada pels diferents governs hereus del Pacte del Tinell. El gest dels socialistes catalans hi és. Algú té algun dubte?
