Darrerament trobo companys de la meva Església catòlica preocupats, i fins i tot alarmats, per actuacions provocadores i/o reactives envers els nostres símbols i institucions. Uns darrers exemples són l’striptease parcial d’una colla d’estudiants a la capella de la universitat de Madrid, un incendi que sembla provocat a la sagristia de la Sagrada Família de Barcelona, una amenaça —no sé si duta a terme— de concentració del col•lectiu de gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals davant la catedral de Barcelona, etcètera.
Comprenc, i fins i tot comparteixo, el disgust de capellans i catòlics davant d’agressions verbals o gestuals, i més encara si són destructives, a símbols i institucions que, si bé no considerem sagrades en el sentit de certes religions, sí que són per a nosaltres tan entranyables com poden ser la falç i el martell per a un comunista de cor, o el triangle per a un maçó, o els colors i l’escut del Barça per a un culer, o l’arc de Sant Martí —antic símbol bíblic de l’Aliança— que tenen com a bandera els gais i lesbianes.
Qualsevol agressió a un d’aquests símbols, quan és feta amb mala educació i amb intenció de ferir, és simplement una manca de respecte. Una de les qualitats que distingeix els humans dels nostres parents els animals, que, per cert, respecten molt més que nosaltres la natura i els seus coetanis. Potser hi ha una excepció en els micos, que, per ser més propers a nosaltres, sembla que comencen a tenir la capacitat de fer monades.
Parlant una mica més seriosament. Quan les provocacions i agressions esmentades són atiades per intel•lectuals i organitzacions d’aire anacrònic, com són les associacions d’ateus o similars, em pregunto si no es tracta dels darrers espeternecs d’un fenomen característic de la nostra història recent, força ben tocat per historiadors i antropòlegs: el típic anticlericalisme. Que potser responen a la supervivència o a l’emergència d’antics i nous clericalismes.
Els darrers espeternecs d’una ideologia, d’un sistema de poder, etc., solen ser perillosos, ja que solen ser producte de l’angoixa per quelcom que se’ls escapa de les mans, per manca de justificació, per feblesa i per manca d’audiència popular. Ahir feien l’escruixidor documental sobre la cançó de Lluís Llach Campanades a morts, on es veia el franquisme sense Franco més agressiu que mai. Molts recordem els anys del 68 al 78… M’agradaria no equivocar-me davant d’aquests rebrots de clericalisme i d’anticlericalisme, anticristianisme i antireligió occidentals.
Però m’agradaria més encara que la gent religiosa no donéssim ni la més mínima excusa o justificació a actes contra la civilització. Dit ben clar: el millor antídot de l’anticlericalisme és la desaparició del clericalisme, el millor antídot de l’anticristianisme és un cristianisme més evangèlic, i el millor antídot contra l’antireligió és una religió no alienadora, sinó humanitzadora.
I com que sempre quedaran ressentits, o ignorants, o algú de mala fe que gaudeixin fastiguejant-nos, els cristians podem intentar imitar Jesús. Quan alguns jueus el volien apedregar, els respon: «Per quina obra bona que hagi fet em voleu apedregar?». I quan un soldat llegoter li clava una bufetada perquè ha gosat encarar-se al gran sacerdot, Jesús li diu: «Si he parlat malament, digues-me en què. I si he parlat bé, ¿per què em pegues?».
És el que més tard Gandhi i Xirinacs en van dir la no-violència activa. O sigui, davant la burla, l’insult o l’agressió, fer servir les dues úniques armes que, segons el Nou Testament, podem usar els seguidors de Jesucrist: el raonament que duu al diàleg («per què em fas això?»), i —quelcom molt més bàsic— l’autenticitat en la conducta («per quina bona obra em vols apedregar?»).
És clar que tant una cosa com l’altra demana un estil de viure i de parlar humà i evangèlic d’un alt nivell. No sempre —ni tan sols ara— n’hem estat exemples, els cristians, els catòlics en particular. Això no justifica cap agressió, només en dóna l’explicació psicològica i històrica. En un punt concret, el del clericalisme, que genera o justifica l’anticlericalisme, hem de mirar d’aprendre’n la lliçó. Historiadors com el professor Dr. Bada i antropòlegs com el Dr. Delgado ho han estudiat a bastament.
Si clericals i anticlericals, a més de comportar-se civilitzadament, coneguessin més la història del nostre país i els obscurs mecanismes col•lectius de les masses, tots plegats jugarien menys amb foc. Perquè —i està comprovat— un simple llumí pot provocar grans incendis.