L’altre dia un treballador del Districte d’Horta-Guinardó explicava una anècdota simpàtica, però que li servia per explicar una sensació d’impotència que, a vegades, tenia amb els veïns i veïnes. Estaven remodelant una plaça important a un barri, el projecte s’havia fet amb força cura, s’havia creat una comissió de seguiment on es tractava des de les rajoles que es posaven a la ubicació de les rampes d’accés. Al final del procés es volien posar alguns arbres significatius i aquesta persona va estar parlant quina mena d’arbre, on posar-lo ... com que volien donar-li un caràcter emblemàtic van optar per comprar uns arbres ja crescuts, que donessin personalitat a l’espai. Quan els estaven plantant, va passar un veí, que no havia participat de cap de les sessions de seguiment i va comentar: “Ja veus quina consideració tenen amb el nostre barri que ens posen arbres de segona mà” (versió no literal). L’anècdota té la seva gràcia, fins i tot per la consideració que els arbres poden ser de segona mà, però també ens permet parlar d’altres coses.
Moltes vegades des de la gent que treballem a l’administració tenim la sensació de viure una situació de permanent insatisfacció ciutadana. Fins i tot quan mires d’impulsar canals de participació estables apareix sempre gent discrepant d’allò que s’ha acordat o de com s’han fet les coses. Quan amplies voreres hi ha gent que es queixa que has tret aparcaments. Quan poses bancs hi ha gent que diu que llavors es reuneixen al vespre grups de joves que molesten. Quan mantens uns arbres històrics d’un carrer hi ha veïnes que es queixen que cal exemplars més petits que no molestin les branques a les seves finestres ... Una part és lògica, tothom defensa la ciutat (o el seu petit espai de ciutat) segons els seus interessos i la seva vivència. No entraré a valorar la gent que d’aquesta defensa en fa una qüestió de mala educació o de demagògia, però igualment ¿què es pot fer per evitar aquesta sensació de frustració permanent? Jo defensaré tres idees que hi poden ajudar.
La primera és responsabilitat de la societat en general. Es tracta de discutir les coses, defensar els criteris, sense por. Hi ha vegades que en assemblees veïnals alguna gent defensa els seus arguments amb molta vehemència en contra de l’administració. Sovint tinc la sensació que hi ha una majoria silenciosa que, per exemple, recolza que reduïm l’aparcament de cotxes a la via pública, però no ho expressa, entenent que ja ho farà l’administració. No opinar a favor d’un projecte dóna arguments a alguna gent de pensar que ells tenen la raó i l’administració no vol escoltar.
La segona idea és responsabilitat de l’administració. Informació i participació. Cal garantir des de l’administració la claredat de per què fem un projecte i acceptar que la gent del barri pot aportar millores. Una administració oberta i uns equips tècnics no prepotents.
I la tercera idea és una proposta de corresponsabilitat entre l’administració i l’associacionisme. Com veuríeu, per exemple, que s’anunciés amb cartells que hi ha un projecte de remodelació a un barri i que el poden consultar a la seu de l’Associació de Veïns i Veïnes (AVV) ? L’Ajuntament és capaç d’acceptar cedir un protagonisme major de representativitat veïnal als veïns i veïnes? Les AAVV tenen capacitat per administrar això?
Aquestes mesures no servirien per canviar la oposició a un projecte, però com a mínim permetrien visibilitzar millor la postura de la majoria de la gent i posar en valor els objectius de qualsevol dels projectes que es volen portar a terme. Com a mínim, m’agradaria pensar que seria més fàcil fer entendre que si s’han posat arbres de “segona mà” ha estat perquè era la millor opció i que darrere d’aquesta proposta no hi ha ni la mania d’un tècnic ni la incapacitat d’una administració.
